L'obesitat és una pandèmia que no remet i que, de fet, està augmentant. Abans de la irrupció de la covid-19, la prevalença d’obesitat en població adulta a l’Estat espanyol havia sobrepassat el 20% de la població. El posterior confinament i les limitacions a la mobilitat van contribuir a agreujar la incidència i segurament aproximar-la a un 25%. Per tant, segons les estimacions e l’endocrinòleg Christian Alvarado, aviat una de cada quatre persones seran obeses.

L’obesitat és una malaltia crònica, recurrent i, sobretot, molt complexa. Està canviant molt en els últims temps i també s'està accelerant el seu impacte. Als Estats Units, la previsió d’incidència a cinquanta anys vista es va acabar complint en només vint. I «a l’Estat espanyol anem pel mateix camí», comenta Alvarado. I fa referència, diu, a una realitat: «El 80% de les persones amb obesitat està convençuda que perdre pes només depèn de la seva voluntat, i això preocupa perquè no és així en absolut. Hi ha factors biològics molt potents que impedeixen que s'aconsegueixi aquest propòsit. Aquests factors requereixen un abordatge i tractament específics. Lluitar contra l’obesitat no és només una qüestió de més o menys voluntat, de cap manera». L’excés de grassa al cos és l'indicador que marca el sobrepès o l’obesitat en els seus diferents graus. Pesar molt no sempre és sinònim d’obesitat i, en moltes ocasions, la persona amb obesitat perd pes molt ràpidament, però ho torna a recuperar per una conjunció de factors complexos, que van més enllà de la voluntat per menjar més o menys, i fer més o menys exercici físic.

A més, aquesta malaltia genera complicacions cada vegada més conegudes, com ara diabetis, hipertensió i colesterol. I també d’altres de més desconegudes: «L’obesitat està ja relacionada amb una dotzena de càncers, entre els quals el d’endometri -que pot augmentar en nou vegades la seva incidència en dones en edat de menopausa que presentin obesitat-, i altres com el de còlon, el de mama i el de pròstata».

L'experiència del doctor Alvarado apunta al fet que, contràriament al que se suposa, els motius de consulta per obesitat més freqüents no es relacionen amb la imatge i la part física de la persona: «No és el que més preocupa, ja hi ha un costum de veure’s al mirall d’aquesta manera, i fins a una acceptació generalitzada. El pacient que ve a la consulta és més aviat per mal d’esquena o dolor als genolls, també per un cansament excessiu a l’hora de pujar escales, o per la dificultat per fer segons quins moviments. És cert que hi ha obesitats agudes amb afectació de la imatge, però no són les més nombroses».

El doctor Alvarado remarca la necessitat de separar l’obesitat de conceptes com la voluntat i de tractar-la com qualsevol altra malaltia en la qual l’ideal no té res a veure amb la realitat: «Ningú culpa els diabètic o hipertensos per presentar aquests factors de risc, ni se’ls obliga a modificar la seva situació clínica per efectuar-los altres intervencions assistencials relacionades. El mateix ha d’ocórrer amb l’obesitat; entre tots hem de contribuir a fer caure les barreres per promoure una atenció integral i, sobretot, eliminar tots els estigmes que l’envolten».