Expectativa és la possibilitat raonable que alguna cosa passi. L’evolució del preu dels NFT (Non Fungible Tokens) n’és un bon exemple: Una subhasta de l’obra d’art digital NFT de Mike Winkelmann, Everydays: the First 5000 Days, es va iniciar amb la creença que el sistema per impedir-ne el duplicat és inviolable i amb l’expectativa que el preu augmentaria. Quan va obrir la subhasta, el preu de 100 dòlars va pujar a 14 milions en poques hores per finalitzar en 96,6 milions i convertir-se en la tercera venda d’art més valuosa d’un artista viu. L’exemple contrari és el preu de les criptomonedes que ha caigut dramàticament per a qui havia invertit just ara fa un any. Encara que si ho pensem bé, sempre ha estat així: el preu de l’or s’ha establert des de fa milers d’anys condicionat per l’expectativa que continuarà escàs.

La gestió de les expectatives és el tema predilecte de molts llibres d’autoajuda i es basa en la creença que si augmentem la percepció del valor dels resultats, augmentarà l’interès, l’afany i l’energia disponible per aconseguir-los. Això no és del tot cert perquè l’expectativa és efímera, i fràgil, si no es compleix genera frustració perquè està vinculada a un resultat concret, no a una actitud.

En absència d’altres mecanismes de superació, el camí de l’expectativa que no es compleix porta cap a la frustració, la queixa i potser a la victimització que pot acabar amb ressentiment. No estic ara negant que és molt convenient concretar els objectius, només que per si mateixos, no generen la resiliència necessària per enfrontar els entrebancs que apareixeran en el camí per assolir-los.

L’esperança, en canvi, és un estat emocional a partir del desig que les coses vagin bé, actua com un aqüeducte que comunica dues emocions primàries, la tristesa i l’alegria, ajuda a transitar des d’un estat emocional pessimista o neutre a un altre optimista.

És un error identificar l’esperança amb qui espera que passi alguna cosa sense involucrar-se. També ho és adscriure-la de forma exclusiva a una de les tres virtuts teologals (fe, esperança i caritat). Crec que el veritable secret de grans artistes, inventors, emprenedors o activistes ha estat superar les males expectatives amb l’esperança que al final obtindrien allò que s’estaven proposant. S’atribueix a Simone de Beavoir la frase «En totes les llàgrimes hi ha esperança» convertida en un lema per al feminisme. No podem acusar la carismàtica escriptora i filòsofa de manca d’activitat o de passivitat esperant que els canvis socials que desitjava apareguessin del no-res, ans al contrari, va ser l’esperança, en el seu cas laica, que la va alimentar tota la seva vida en una activitat frenètica.

Quan algú em diu que eviti «falses esperances», si tinc la confiança per replicar, el corregeixo: «Digues falses expectatives» perquè l’esperança, com la confiança o la fe és una predisposició interna que no es pot falsejar.

Eduard Ramos

COACH

eduardramos.com

coach@eduardramos.com