Rellegeixo una entrevista a Swami Parthasarathy; mestre vedanta, publicada el 2011 que en el seu moment em va impactar i ara, en una cerca casual, ha surat a la superfície de la meva pantalla.

Parthasarathy, qui viu convençut que té tots els drets, creu que l’única raó de la seva insatisfacció és que algú no els hi ha donat. A partir d’aquell moment, la responsabilitat desapareix perquè perd el control de la mateixa existència. El mestre vedanta remata: «Pensant així et converteixes en un nen consentit, al qual, per molt que se li doni tot, sempre li faltarà alguna cosa». En aquest sentit, «si vius amb la generositat de donar, recuperes el control sobre la teva pròpia existència. Perquè donar depèn només de tu. Rebre et posa a mercè dels altres».

La queixa i la indignació són actituds cultivades amb perseverança pels que han descobert que «a la contra es viu millor». Els culpables són sempre «els altres» i millor encara si el dolent viu lluny i és impersonal, «com el sistema».

Amb les mans a les butxaques i sense cap intenció de baixar a la sorra per actuar i ajudar-se ells mateixos, exhibeixen la seva irritació amb orgull, com si fos un acte de valentia. Els pots identificar movent el cap cot d’esquerra a dreta, «no anem bé», diuen . En aquest cas la primera persona del plural, «anem», és pura retòrica, perquè hàbilment han situat el problema en un territori remot, comprovant abans que no estan arriscant res perquè fer, el que es diu fer, no faran «no es pot», diuen.

Pel rondinaire, ajudar els altres no és una opció. Hàbilment, enfoca la visió lluny de l’àrea d’influència. Es manifesta amb rotundes declaracions públiques que no inclouen un pla. Aquests personatges es mouen com peix a l’aigua en l’ofici de tertulià als programes de ràdio i de televisió en tots els àmbits i temes possibles, des dels reality fins a tertúlies sobre política. Alguns es queixen utilitzant temps verbals condicionals, amb l’objectiu descarat de no prendre cap compromís: «El que faria és...»

Molts dels trastorns emocionals (depressió, ansietat, estrès...) són el resultat de la tendència a qualificar de situacions terribles coses que no ho són, de fet és un autoenverinament. Aquest és un bon motiu per controlar la indignació o les queixes perquè a les dues actituds els cal un context molt negatiu per justificar-se, i si no existeix ens l’inventem o l’exagerem fins i tot inconscientment.

Una tècnica que et proposo per detectar si la indignació o la queixa serviran per a alguna cosa més positiva que per posar-se malalt, és preguntar o preguntar-se a un mateix, «Per què et queixes? Per què em queixo?». I anotar la resposta en un paper, on a sota mateixa qüestionar-se: «Per què et queixes? Per què em queixo?». Quan les llegeixis una darrere l’altra potser apareixerà un nou significat que t’ajudarà a desinflamar la irritació.

Suggereixo que quan parlem de l’escalfament global, també imaginem la necessitat de reduir l’escalfament mental propi i dels altres, sobretot per viure millor i ser més feliços.

Eduard Ramos

Coach

eduardramos.com

coach@eduardramos.com