La incontinència es pateix en silenci

Hi ha malalties que se solen explicar, sense objeccions, als companys de treball o les amistats, com tenir asma, una al·lèrgia o haver patit un esquinç. Unes altres se sofreixen en silenci. Entre elles destaca la incontinència, urinària o fecal, que és un trastorn tan estès com la diabetis, l’artrosi i l’osteoporosi, però que segueix metafòricament ficada en l’armari, tancada amb pany i clau.

Una cosa és que es pateixi una petita pèrdua d’orina en riure o tossir, alguna cosa que sí que està normalitzat i es comparteix, sobretot entre les dones que han tingut fills, i una altra cosa és sofrir una incontinència severa, que sol arribar acompanyada de vergonya, falta d’autoestima i, no en poques ocasions, d’aïllament i depressió, davant el rebuig social que genera.

De fet, els estudis indiquen que gairebé la meitat dels afectats no consulta el problema amb un metge i s’apanyen com poden, amb compreses, bolquers, canvis de roba, tancant-se a casa... «Recentment, he vist a una pacient que sofria incontinència fecal, diàriament, no en grans quantitats, però durant 30 anys i mai ho havia consultat amb un metge», posa com a exemple el doctor Franco Marinello, especialista de Cirurgia Colorectal de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona.

La incontinència limita, per tant, l’esfera familiar, social, laboral, mental i sexual dels afectats i l’estigmatització sol desembocar en problemes de salut mental com la depressió i baixes laborals que no se solen demanar per la incontinència, perquè l’entorn de treball no conegui el problema, sinó pels problemes mentals associats.

25% de dones

Un estudi de l’Hospital Clínic de València revela que el 51,7% de les persones que sofreixen incontinència fecal confessen que el trastorn té un gran impacte en la seva qualitat de vida. I, segons la Fundació Puigvert, la incontinència urinària és la tercera malaltia que major pèrdua de qualitat de vida provoca, només per darrere de les patologies mentals i els problemes cardiovasculars greus.

El més curiós és que continua sent tabú, malgrat que és un trastorn molt estès i a l’alça, atès que pot ser causada per múltiples patologies, entre les quals destaquen esquinçaments en el part, problemes de pròstata, lesions medul·lars, diversos tipus de càncer, malalties neurològiques o metabòliques. Així mateix, pot aparèixer simplement amb el pas dels anys.

Es calcula que entorn de 400 milions de persones en el món sofreixen pèrdues d’orina, 50 milions a Europa i entorn de 6,5 milions a Espanya. La incontinència urinària és més freqüent en dones: s’estima que el 24% de la població femenina la pateix, encara que augmenta amb l’edat, aconseguint al 50% en l’edat geriàtrica. En els homes, la prevalença és del 7%, encara que també arriba al 50% en majors de 85 anys.

Per part seva, uns 70.000 espanyols sofreixen incontinència fecal diagnosticada, però en totes dues incontinències existeix un gran infradiagnòstic, fins al punt que, segons alguns estudis, les pèrdues involuntàries de deposicions podrien arribar al 10% de la població espanyola, aproximadament el mateix percentatge de persones que sofreixen diabetis, segons apunta el doctor Marinello.

També en infants

I no és una patologia que només es presenti en adults, atès que entorn del 6% dels afectats són menors d’11 anys. A aquestes edats el perill és que els afecti en el seu desenvolupament vital i que siguin objecte de bullying entre els seus companys del col·legi per haver de portar bolquers a edats avançades o no poder participar en unes certes activitats.

«Per això, és important crear un entorn segur a casa i a l’escola, perquè els nens puguin parlar sobre els seus problemes sense por de ser castigats o ridiculitzats. Amb el tractament adequat, la majoria dels nens poden aprendre a conviure amb la incontinència i portar una vida normal i activa», afirma el doctor Pedro López Pereira, cap de Servei d’Urologia Pediàtrica de l’Hospital Universitari La Paz de Madrid.

Efectivament, existeixen teràpies que poden solucionar completament la incontinència o, almenys, millorar molt els símptomes. En incontinència urinària, primer cal diagnosticar si és d’esforç, és a dir, si es produeix en tossir o riure, o d’urgència, que consisteix en el fet que no s’aconsegueix arribar a temps al bany. En tots dos casos, els metges solen aconsellar dur a terme un control de líquids, revisen la medicació per a veure si és un efecte secundari o prescriuen fàrmacs. I es poden recórrer a altres tècniques com la rehabilitació del sòl pelvià, el bòtox, la neuroestimulació de les arrels sacres (una espècie de marcapassos que permet controlar les miccions o defecacions) o la cirurgia.

En la incontinència fecal, s’aconsella als pacients tenir un bon hàbit de deposicions, evitar la diarrea (es poden receptar fàrmacs) i també es pot recórrer a la cirurgia. «Hi ha alguns casos refractaris que no s’aconsegueixen solucionar completament, però la majoria dels tractaments milloren la clínica», puntualitza l’especialista en cirurgia colorectal.

Un dels problemes, no obstant això, és la falta de diagnòstic. Encara que entre els protocols d’infermeria indiquen que en atenció primària s’ha de preguntar, sobretot a persones d’edat avançada, si se li escapa l’orina, no sempre es fa i, entre els facultatius, molt menys. «Fins i tot alguns metges pensen que és habitual, una cosa de l’edat, quan no és normal que s’escapi», apunta Marinello.

Diferències territorials

I, un altre dels problemes, són les desigualtats territorials i les dificultats en l’accés als tractaments. Per exemple, la rehabilitació de sòl pelvià sol tenir llargues llistes d’espera. I la irrigació anal, una espècie de sonda destinada a evacuar la femta, és finançada en gairebé totes les comunitats. En unes altres, els pacients han de pagar l’aparell i les cànules i després reben un desemborsament, però el procés de devolució és «complicat i depèn dels serveis socials», segons denúncia el Grup IFE, Incontinència Fecal Espanya. Els pacients es queixen també de les despeses que generen les compreses o bolquers que han d’usar contínuament i pagar de la seva butxaca.