Una jove catalana, "expulsada del sistema sanitari públic" quatre anys després de vacunar-se de la covid

Ona Planas és una jove empordanesa de 34 anys que ha vist la seva vida "transformada" després de rebre la vacuna d’AstraZeneca contra la covid-19 el 3 de març de 2021. Va ser una de les primeres persones a vacunar-se, ja que formava part dels serveis essencials. Fins aquell moment, Ona portava una vida activa i normal com a educadora de persones amb discapacitat i apassionada de l’equitació. No obstant això, des del primer moment després de la vacunació, va començar a experimentar símptomes d’una reacció adversa, i la seva salut va deteriorar-se progressivament: "Em va començar a fallar el braç, les cames, i patia molt de dolor i inflamació. Va arribar un moment en què ja no podia mantenir-se dempeus i resistia cada cop menys tant els tractaments convencionals com els alternatius".

Sense ajuda mèdica ni econòmica

Ara, immersa en la desesperança i la por d’un futur incert i sense cap ajuda mèdica ni econòmica per tirar endavant, se sent completament exclosa i sol·licita qualsevol mena d’ajuda que pugui optimitzar la seva qualitat de vida. Per aquest motiu, ha decidit fer públic el seu cas i ha obert una recaptació de fons a la plataforma GoFundMe per poder continuar vivint a casa amb l’atenció que necessita.

L’afectació que presenta la jove és multisistèmica, també neurològica i cognitiva. A més dels múltiples símptomes que presenta, els més limitants són el dolor toràcic i cardíac, alteracions del ritme cardíac i insuficiència respiratòria quan realitza qualsevol acció bàsica com parlar o mantenir-se asseguda durant uns minuts. La seva fragilitat impedeix que pugui sotmetre’s a proves mèdiques que podrien objectivar la seva situació. A més, Ona utilitza un collar rígid a causa d’una limitació cervical d’origen desconegut, cosa que fa que qualsevol moviment brusc pugui empitjorar la seva condició. Actualment, té reconegut un grau tres de dependència i un 75% de discapacitat. Durant quatre llargs anys, les visites a urgències i especialistes han esdevingut constants tant en el sistema sanitari públic com en el privat. Finalment, va ser diagnosticada amb Covid Persistent, una condició per la qual actualment no existeix un tractament efectiu. Aquest diagnòstic ha deixat Ona sense respostes i amb un desajustament en el seu sistema nerviós autònom, desenvolupant símptomes incapacitant de sensibilitat química múltiple. "Arran d’una prova amb contrast que em van fer, vaig empitjorar molt; ara la meva fragilitat és extrema". Assegura que no rep cap seguiment ni atenció mèdica malgrat la seva incapacitat.

"Actualment ja no puc sortir del llit, passo les nits i els dies incorporada, sense poder-me seure ni estirar, ja que, si ho faig, puc perdre la consciència durant hores"

Ona Planas

— Afectada Covid Persistent

Després de tant de temps sense millores significatives, Ona va ser ingressada a la unitat de Covid Persistent de Can Ruti. Malauradament, li van donar l’alta, ja que no podien oferir-li cap mena d’atenció eficaç per millorar la seva salut més enllà de registrar els seus símptomes. "Des de 2021, no puc caminar més de 15 minuts seguits, i actualment ja no puc sortir del llit, passo les nits i els dies incorporada, sense poder-me seure ni estirar, ja que, si ho faig, puc perdre la consciència durant hores". Durant tot el Nadal passat, va estar ingressada en un centre sociosanitari, on els professionals tampoc sabien com ajudar-la i l’experiència "va resultar traumàtica al cent per cent per mi per una incomprensió, negació i desatenció constant de la meva situació, dient que jo no tenia covid persistent ni res que tot estava al meu cap".

Les necessitats dels pacients amb Covid Persistent continuen sent desconegudes, i la falta d’empatia d’alguns professionals pot agreujar encara més aquesta situació, remarquen les persones que cuiden l’Ona. Necessita atenció 24 hores al dia a causa de la seva dependència absoluta per realitzar activitats quotidianes bàsiques. A més, li ha estat denegada la incapacitat laboral en quatre ocasions, cosa que empitjora encara més la seva situació econòmica.

Una realitat complexa i desconeguda

Davant d’aquesta realitat complexa i desconeguda, l’única esperança d’Ona Planas és aconseguir una millor qualitat de vida. Gràcies a la difusió de la seva situació a través de les xarxes socials, ha rebut el suport de diverses persones que li han permès ser traslladada des del centre sociosanitari de Barcelona fins a casa, a l’Alt Empordà, en ambulància. Allà, rep l’ajuda d’amics i voluntaris, ja que no compta amb l’atenció professional sanitària que necessitaria per rebre les cures específiques que actualment requereix. Des de l’alta de la Unitat de Covid Persistent de Can Ruti, Ona no té un diagnòstic clar. "No hi ha proves que permetin un diagnòstic, i estic així perquè no puc fer-me proves, ja que, si me les faig, puc morir a causa de la meva fragilitat", explica. Remarca que li van donar l'alta de la unitat de Covid després d'un mes d'haver-la derivat al centre sociosanitari "deixant-me desemparada totalment".

La situació d’Ona és tan desesperant que fins i tot va arribar a demanar l’eutanàsia, però ara mostra ganes de viure. Aquests quatre anys de patiment han esgotat tots els recursos. "Ho he passat molt malament; ha estat una agonia per a tots nosaltres, amb trucades constants al 112, veient que no hi ha solució, malgrat que inverteixis tot el temps i la paciència. El pitjor és quan l’entorn comença a dubtar si es tracta d’un problema mental o psicològic". Tampoc els professionals de medicina alternativa que l’han sostingut i a qui deu la vida poden tractar-la més. "El sistema sanitari m’ha desnonat de tots els hospitals públics", lamenta. "Vaig passar del sociosanitari a la privada i allà també em van desatendre".

Situació de silenci i oblit

Postrada en un llit i totalment dependent, Ona no pot aixecar-se per fer res. "La meva única esperança és l’existència que em queda, i sé que cal millorar i optimitzar les condicions de vida per continuar endavant. Visc una situació de vulnerabilitat, i no sé com sortir-ne sense l’ajuda mèdica, assistencial i econòmica". Recalca que "hi ha moltes persones que viuen la mateixa situació que jo. Estem en una situació de silenci i oblit; després de tant de temps, se’ns nega atenció digna com a éssers humans. Ens sentim com si demanéssim almoina, quan només demanem oxigen per continuar endavant, demanem el mínim de qualitat de vida, però no se’ns escolta". Planas reflexiona com n’és de difícil veure que "no hem après res com a societat. Moltes vegades demano ajuda a persones sanes, perquè parlin per nosaltres. No podem sortir al carrer, no tenim energia ni forces, i no sabem quant temps de vida ens queda ni quina direcció prendrà el nostre futur. Això és una crida a tothom qui pugui i vulgui fer alguna cosa per ajudar-nos, amb el que sigui que tingui al seu abast, perquè per a nosaltres, qualsevol ajuda és vital".