Oda als «gordos»

Ara que ve l’estiu m’agradaria portar una petita reflexió sobre els prejudicis de pes. Vaig practicar rugbi durant més de 4 anys. La gent sovint queda xocada quan ho dic perquè soc força petita (1,57 m d’alçada i sempre per sota de 58 kg), però és la màgia d’aquest esport; qualsevol complexió és benvinguda i de fet determina la teva posició.

Per qui no sàpiga de què parlo, permeteu-me que us faci una petita guia sobre les posicions al rugbi; hi ha dos grans grups: la línia, conformada pels jugadors més prims i ràpids, i els davanters o gordos, que solen ser més corpulents i forts i formen la famosa melé. Dins d’aquest grup vull ressaltar la primera línia formada pels pilars i el taloner. Sovint quan la gent sent la paraula rugbi pensa en ells: són els més grassos de l’equip, els gordos per excel·lència.

Aquests gordos entrenen, en equips amateurs, un mínim de 4 a 6 hores a la setmana i el cap de setmana juguen un partit de 80 minuts amb l’escalfament previ de 45-60 minuts. Combinen entrenament de càrdio, per aguantar aquests 80 minuts de partit sense ofegar-se, amb el de força, per poder empènyer a la melé i aixecar a la segona línia (els dos jugadors més alts de l’equip) a la touche quan la bola surt per la banda. Sona a un gran esforç físic, oi? Perquè ho és!

Quan vaig començar a jugar, la meva posició era a la banda. Gran part del partit jo estava força quieta esperant que m’arribés la bola per fer un esprint i intentar fer un assaig. Però els davanters es passen tot el partit en moviment: corren, plaquen, empenyen, fan melés, fan touches, segueixen corrent, empenyent... I continuen grassos! Inclús a nivell professional, amb entrenaments diaris de més de 4 hores, els pilars i el taloner fan panxa. Són literalment gordos.

Ens han fet creure que les persones grasses tenen inevitablement problemes de salut, però aquests esportistes ens ensenyen que ens han mentit.

Fa uns anys un grup de científics va analitzar l’estat de salut d’un bon grup de lluitadors de sumo i van trobar coses interessants: tot i tenir una dieta d’unes 7000 calories diàries, les seves analítiques eren perfectes (triglicèrids a ratlla i nivells de colesterol inesperadament baixos) i el TAC va demostrar que no tenen gaire greix visceral ni al fetge, sinó que el tenen gairebé tot sota la pell formant una capa més que no afecta la funcionalitat dels òrgans ni contamina la sang amb compostos inflamatoris. I com aconsegueixen això? Fent exercicis per mantenir una bona salut cardiovascular, entrenant la flexibilitat, treballant per tenir una gran massa muscular, prioritzant el descans de qualitat i traient profit de la seva complexió més gran en lloc d’intentar eliminar-la.

I per què us explico tot això? Perquè ens han fet jutjar a un llibre per la portada durant anys i jo vull que llegiu més enllà del títol. Que una persona sigui grassa no vol dir que no estigui sana, i això aplica a vosaltres mateixos. L’anomenat «sobrepès» té molts factors causants que es poden combinar: problemes de tiroides, genètica, estrès, medicaments, mala qualitat del son, lipedema...’hi ha que es poden controlar i d’altres que no.

Pots portar un estil de vida actiu amb bona alimentació (prioritzant proteïna, verdures, fruites, llegums i cereals integrals) i, tot i això, tenir sobrepès: i no passa res. No ets menys que ningú i no has d’acceptar comentaris qüestionant la teva salut basant-se només en la teva corporalitat. Només tu saps com estàs.

Per acabar, una petita reflexió: una de les coses que m’encanten del rugbi és que gordo no és un insult, sinó un elogi. Marca la teva posició a l’equip, una posició sense la qual l’esport no seria el mateix. Els davanters diuen que són gordos amb orgull.