El temps de resposta davant un ictus és clau en la recuperació

Un ictus és una interrupció sobtada del flux sanguini al cervell. Pot ser isquèmic, quan un coàgul tapa un vas sanguini, o hemorràgic, quan un vas es trenca i provoca un sagnat intern. En tots dos casos, les conseqüències depenen de la zona del cervell afectada: des de dificultats per parlar o reconèixer paraules, fins a problemes de visió, de moviment o de control de la musculatura de la cara.

Tot i que cada ictus és diferent, hi ha un element comú i determinant: la rapidesa en l’atenció mèdica i la rehabilitació. Manel Barranco, logopeda especialitzat en malalties neurodegeneratives i en persones amb dany cerebral adquirit, destaca que els primers tres mesos, i especialment les primeres setmanes, són decisius per a la recuperació del pacient que ha tingut l’ictus.

Detalla el fet que la recuperació combina diferents tipus de teràpies. La fisioteràpia treballa la força, la coordinació i el moviment de les extremitats; la logopèdia s’encarrega de la musculatura de la cara, els llavis o la llengua, però també de la capacitat d’articular sons i paraules; i la psicologia ajuda a gestionar l’impacte emocional d’un canvi de vida sobtat.

A més de la part motora, cal reforçar la dimensió cognitiva: reconèixer objectes, identificar imatges o reaprendre a comunicar-se. És una tasca doble que busca, d’una banda, recuperar la producció de paraules i sons i, de l’altra, reconstruir les habilitats lingüístiques i comunicatives.

Capacitat de reinventar-se

Barranco explica que quan la lesió és severa, el cervell es veu obligat a buscar rutes alternatives per realitzar la mateixa funció. Aquesta capacitat, coneguda com a plasticitat cerebral, permet que es formin noves connexions neuronals per substituir les que s’han perdut. Tot i això, el procés requereix constància, intensitat i temps.

Edat i estil de vida, factors claus

La recuperació no depèn només de la zona del cervell afectada o de la intensitat de la teràpia. El logopeda expert en malalties neurodegeneratives també hi influeixen l’edat, la presència de malalties prèvies i els hàbits de vida. Les persones actives físicament, no fumadores i amb una alimentació equilibrada tenen més opcions de recuperar-se millor. En canvi, la diabetis, el colesterol alt, l’excés d’alcohol o el sedentarisme són factors que poden complicar tant la recuperació com la prevenció.

A més, hi ha un component genètic que explica per què algunes persones tenen més risc de patir un ictus al llarg de la vida.

La prevenció i l’actuació ràpida són essencials. Detectar a temps els símptomes com la pèrdua sobtada de força a la cara o a les extremitats, dificultat per parlar o entendre, visió borrosa o mal de cap intens, i trucar immediatament al 112 pot ser la diferència entre una recuperació amb seqüeles lleus i una discapacitat severa.