Sílvia Caballol, psicòloga i escriptora: «La meva recomanació no és arribar al límit ni recórrer a pedaços farmacològics, sinó atacar l'arrel de la nostra ansietat o estrès crònic»

L’ansietat és una característica positiva i adaptativa de l’humà davant d’un perill, un repte o una amenaça. Davant de situacions límits -com fugir d’un lleó, fer un refugi perquè s’atansa una tempesta, continuar lluitant en una batalla o salvar la tribu d’un perill-, els humans han desenvolupat un superpoder: la sobreactivació del sistema nerviós simpàtic. En aquestes situacions les glàndules suprarenals segreguen unes substàncies poderoses: adrenalina i cortisol, glucocorticoides que en dècimes de segon recorren l’organisme bloquejant el dolor, sobreactivat els sentits, focalitzant l’atenció, multiplicant la potència cerebral i muscular, accelerant el ritme cardíac i la capacitat pulmonar i forçant el sistema immunitari. En qüestió de segons ens convertim en extremadament poderosos. Això és fabulós en clau de supervivència. Però aquest superpoder té un cost. Si aquest estat de sobreactivació passa a ser constant en el temps (crònic) i superior al llindar d’estrès tolerable, passem a un estrès negatiu i les substàncies que el provoquen (sobretot el cortisol) poden fer estralls en l’organisme. Això és el que anomenem somatització de l’estrès i de l’ansietat (símptomes físics que revelen problemes d’origen psicològic) com mal de cap, dolors musculars, dolors cervicals, vertigen, fatiga i tota mena de desordres en el sistema digestiu, des de gasos fins a inflamació intestinal. Com que normalment són molèsties fàcilment trampejables amb medicació de venda lliure, molts no atenen degudament els senyals i continuen mantenint el ritme habitual amb consum més o menys regular d’analgèsics, antiinflamatoris i digestius. Però l’organisme, en desatendre reiteradament els senyals d’alarma, intensifica els símptomes: arrítmies, taquicàrdies, sensació de falta d’aire, crisis d’ansietat, infertilitat, problemes d’insomni o desordres alimentaris. Si continuem sense atendre els senyals, el quadre clínic pot acabar derivant cap a un trastorn mental major (TAG, TOC, T. Alimentari, Depressió) o cap a un problema físic greu (augment de la tensió arterial, colesterol, alguns tipus de càncer, diabetis tipus II). Aquest agreujament progressiu de la salut depèn del grau i durada de l’estrès crònic, de les debilitats físico-mentals que cadascú tingui de base i de la predisposició genètica per una patologia o altra.

El meu consell: no esperar a arribar al límit. No tibar de «pedaços» farmacològics i atacar l’arrel -el desencadenant inicial- de la nostra ansietat o estrès crònic.

El cos no enganya, escoltem el seu crit.