La deflexió o l’art de fugir sense moure’s

En teràpia Gestalt s’identifiquen cinc mecanismes d’interrupció del contacte. Un d’ells és la deflexió, que consisteix a evitar el contacte directe amb una emoció, una persona o una situació, desviant l’atenció mitjançant l’humor, la xerrameca o l’activitat. En aquest context, “contacte” vol dir estar realment present en el que passa, amb el que sentim i amb qui tenim davant. És el moment en què l’experiència és viva i compartida, sense filtres ni defenses.

Quan deflectim, ens n’apartem subtilment. Avui mateix, a l’autobús, he escoltat dues persones que feien broma de tot, i cada acudit les allunyava una mica més de qualsevol cosa que pogués ser real. La broma-atac n’és un exemple típic: tot pot començar amb un “tu sí que estàs bé”, seguit d'algun comentari que, dit en un altre to, sonaria groller o inadequat. Però embolcallat amb la broma i el cop a l’esquena, no deixa espai per respondre.

M’adono que sovint practico la deflexió parlant massa quan alguna cosa em toca o em remou per dins. Les paraules són la meva manera més refinada d’escapar. Mentre parlo, sento que controlo, que poso ordre en què no entenc. Però al mateix temps, és com si aixequés una paret entre el que sento i el que mostro. La meditació m’ha ajudat a quedar-me allà on abans volia fugir. No és fàcil. Al principi, el silenci pesa. La ment busca excuses per aixecar-se, per pensar en qualsevol altra cosa, per tornar a omplir l’espai amb paraules. Però si persisteixes, alguna cosa canvia. Apareix una mena de quietud que no és buit, sinó presència.

És una manera de comunicar-me amb mi mateix sense intermediaris, assegut davant d’una paret, en silenci, sense ningú que em torni la mirada. No hi ha paraules ni gestos per amagar-me darrere de res. Només la respiració i tot el que apareix quan ja no hi ha cap lloc on deflectir. I, de mica en mica, descobreixo que allò que semblava incòmode al principi és just el que més m’allibera. Et proposo un exercici: quan t'adonis del desig de parlar de més, fer broma o justificar-te, atura’t.

Respira i observa què passa dins teu. Potser hi ha por, incomoditat o la simple necessitat de ser vist. No cal fer res més, només adonar-se’n. Si hi ha silenci, deixa’l ser. Si hi ha buit, escolta’l. Potser descobriràs que aquest espai quiet, tan incòmode al principi, és en realitat l’inici del contacte real, aquell en què no cal defensar-se ni fingir res.