Sílvia Caballol, escriptora i psicòloga: «Els nens no paren i gràcies a això despleguen totes les seves capacitats intel·lectuals»

Sovint anem al bosc amb la família. No paro de sorprendre’m amb les similituds entre molts dels seus elements i nosaltres. L’arbre, amb les arrels, tronc i branques, m’evoca la neurona amb els axons, cos neuronal i dendrites. Quan em fixo en l’estructura d’una nou penso en l’anatomia de l’encèfal, amb els seus hemisferis, els ventricles, els solcs i circumval·lacions del neocòrtex. Els nervis de l’anvers de les fulles em recorden la fisiologia de les xarxes elèctriques que estableixen les neurones.

Em meravello encara més quan m’aturo a pensar en la complexitat de l’ésser humà. Ja provoca vertigen pensar que tot el que som prové d’una única cèl·lula. El cervell, alhora, està constituït per una xarxa de cèl·lules primàries, les neurones, que el doten de tota la seva complexitat i capacitat per interactuar amb l’entorn: veure, tocar, percebre, sentir, estimar, plorar i tenir sentit de la transcendència i autoconsciència. M’admira que tot això neixi dins d’una massa cerebral que, sense el líquid encefalorraquidi, fa poc menys d’un quilo i mig.

Recordo que quan estava estudiant psicologia, en una classe pràctica, ens varen permetre observar un cervell real. Mentre el contemplava, no vaig poder evitar pensar que aquella massa contenia la personalitat, vivències, identitat i consciència d’un ésser viu. Vaig sentir incomoditat, com si no en fos digne o com si allò fos una profanació èticament inadequada. Alhora, vaig tenir una sensació de petitesa intel·lectual, com quan veus l’univers i et desborda la seva immensitat misteriosa. Tota la grandesa humana continguda en la interconnexió d’unes microscòpiques cèl·lules anomenades neurones, ja presents en abundància pocs dies després de la concepció.

I com es forma una neurona? A partir d’una protoneurona mare, sent l’intestí la clau per la seva supervivència inicial (eix intestí-cervell). Perquè aquesta neurona creixi i desenvolupi un tronc robust i unes ramificacions ufanoses, la clau està en el sistema cardiovascular (eix càrdio-cervell).

Aquesta relació entre la neurogènesi i els sistemes digestiu i cardiovascular es manifesta molt clarament en la infància, època de màxima neurogènesi. Durant aquest període vital, l’exercici físic és una activitat de primer ordre i sense la qual no es desenvoluparia el cervell. Els nens no només són moguts i no paren, sinó que gràcies a això despleguen totes les seves capacitats intel·lectuals. Així mateix, la ingesta d’aliments beneficiosos per l’intestí condiciona el creixement i la neurogènesi. De fet, l’augment de l’obesitat infantil no només és un problema de salut general sinó que afecta greument el desenvolupament cerebral.

En l’adultesa, existeix també neurogènesi, encara que a un ritme inferior. La neurogènesi és la gran eina per evitar el deteriorament cognitiu tan freqüent en la vellesa. De fet, l’exercici físic, l’alimentació i l’estimulació cognitiva són les pràctiques preventives adequades per evitar les malalties neurodegeneratives.

Si sortiu al defora, contempleu el bosc ufanós que teniu al davant i el que heu teixit dins vostre. Gaudiu de la meravellosa enginyeria divina que sou.