L'escudella, un plat amb molta història

Som a tocar de Nadal i això, per mi, significa una cosa: s’acosta el dia de menjar l’escudella de la meva tieta. Potser per tu és la de la mare o el pare, la de l’àvia o l’avi, o potser els grans de casa ja han passat el testimoni i et toca fer-la a tu. Sigui com sigui, a Catalunya, el 25 de desembre es dina escudella. Aquí no hi ha debat ni discussió. I és curiós com arreu del món el dia de Nadal se celebra amb plats ostentosos i amb ingredients cars mentre aquí, en aquest racó del món, seguim menjant un plat d’origen rural i preu assequible. I és que l’escudella és un plat que avui en dia encara ens representa perquè ho ha fet sempre.

No sé si sabeu que molts dels primers receptaris medievals europeus són catalans i, en ells, ja es fa referència a aquest plat tan identitari. És cert que no hi mostren receptes d’escudella com a tal, però sí que s’hi menciona com una base. Per exemple, al Llibre de Sent Soví, el receptari més antic en català que es creu que va ser escrit l’any 1324, hi ha una recepta de brou de gallina que l’autor declara que s’ha de servir en escudella. Es creu que la raó per la qual no apareix la recepta de l’escudella en aquests receptaris és que era un plat tan comú i tan popular, que no calia deixar-la per escrit; tothom sabia fer una escudella perquè era el plat de cada dia a les taules de les cases rurals.

L’escudella és, com tants d’altres a la nostra cultura gastronòmica, un plat d’aprofitament. L’escudella et permet utilitzar les fulles de col més dures o que ja no estan tan terses, els bulbs i hortalisses més lletjos i petits, les carns més dures... i inclús es deia que un sol pollastre podia servir per fer més d’una escudella. I aquí comença la màgia d’aquest plat, tot i el seu origen pobre, els rics també el gaudien a les seves taules amb freqüència: el baró de Maldà va declarar al segle VXIII que en prenia cada dia per sopar.

I com, un plat tan popular, es converteix en el plat insígnia d’un dels dies més especials de l’any? Doncs bé, malauradament les cases pobres, són pobres tot l’any. Antigament, no hi havia una paga extra que permetés fer un gran àpat fora del comú, però sí que, si l’any ho havia permès, podien fer una escudella més completa. Es deia que l’escudella de Nadal havia de tenir els quatre apòstols: gallina, porc, vedella i xai. I quedava completa quan s’hi afegia la pilota feta amb pa i cansalada en aquells temps.

I els galets són una altra història, perquè són relativament moderns. Originàriament, la sopa es feia amb una espècie de macarrons i formatge i, si bé confesso que són una gran admiradora de la sopa amb formatge, els galets també em tenen el cor robat tant si es farceixen de pilota com si es deixen buits per dins.

L’escudella és un plat que reconforta, que abriga des de dins, que uneix a la família quan ens hem de repartir la carn i les verdures que es deixen al centre de la taula. És un plat que té història, però no de la que s’explica, sinó de la que tens innata al teu interior. D’aquella història que ve de tan lluny que la sents dins el cor. Per mi Nadal no es fa realitat fins que tinc el brou amb galets davant del nas i el pare es queixa que cada any hi falta més sal, i et baralles amb la cosina per agafar el tros més gros de col, i acabes tan tipa, però és tot tan bo que repeteixes.

Bon Nadal, bon any nou i, sobretot, bon profit!