Sílvia Caballol, escriptora i psicòloga: "Cal aprendre les habilitats terapèutiques per gestionar la ira"

La ira és una emoció bàsica, com ho és la tristesa, l’alegria o la por. En un altre temps fou una emoció adaptativa perquè en mil·lèsimes de segon s’activava el Sistema Nerviós Central Simpàtic segregant adrenalina al torrent sanguini, augmentant la freqüència cardíaca, el flux sanguini i la potència muscular, oferint una resposta efectiva i ràpida d’atac. Això garantia la supervivència i una posició de respecte dins la tribu i, per tant, de supremacia i privilegis. Sovint, es confon ira amb ansietat, perquè el mecanisme d’acció i els símptomes de cronificació són similars. Es diferencien però perquè l’ansietat porta a respostes conductuals de fugida o paràlisi i, en canvi, la ira a respostes d’atac físic o moral. També, perquè les substàncies que se segreguen en cada emoció difereixen.

Si la ira esdevé un estat d’ànim permanent l’excés d’adrenalina pot destruir les neurones de l’escorça prefrontal –associades a la memòria operativa, al judici i a la presa de decisions–, pot debilitar el sistema immunitari i deteriorar el sistema cardiovascular, reduint, per tant, l’esperança de vida. La cronificació de la ira correlaciona també amb una afectació de les relacions personals i laborals i amb un augment dels problemes legals i financers.

El primer pas per gestionar la ira és comprendre l’arrel o desencadenant objectiu (situació detonant) i la interpretació que hom en fa. Segons Jerry Deffenbacher el més rellevant de la resposta d’ira no és la situació detonant, sinó l’avaluació cognitiva que el subjecte en fa i els trets de personalitat de l’individu que l’està interpretant. Així un individu amb trets narcisistes, neuròtics, competitiu, amb baixa tolerància a la frustració i a l’ambigüitat, amb un ego fràgil, una pobra autoestima, amb elevats nivells d’ansietat basal (cortisol), pot més fàcilment avaluar la situació detonant com a censurable, amenaçant, injustificada o punible. Ho afavoriria els pensaments incorrectes de l’estil: «els meus drets són superiors als dels altres», «he de controlar-ho tot», «els altres són els que em posen nerviós i em fan enfadar» o «són els altres els que han de garantir el meu benestar».

Finalment, cal destacar la correlació positiva entre masculinitat –provinent d’elevats nivells de testosterona– amb la ira, tant física com intel·lectual.

Existeix també la ira intel·lectual, tot i ser més desconeguda. Es tracta d’una versió de la ira més elaborada que no s’expressa amb l’atac físic ni verbal sinó amb l’atac intel·lectual, amb una grandiloqüència o supèrbia moral, menyspreant, de vegades inconscientment, les capacitats i conductes dels altres, per realçar les pròpies.

Un cop entès l’origen objectiu i subjectiu de la ira, és possible abordar-la. Caldria aprendre les habilitats terapèutiques per gestionar-la. En el vídeo del web del diari ho desenvolupo.