Què és ser una Persona Altament Sensible?

Potser el terme Persona Altament Sensible (PAS) et sona. En els darrers anys ha començat a circular amb força per les xarxes socials, de vegades envoltat d’escepticisme i etiquetes ràpides. Tanmateix, allò que avui pot semblar una tendència té al darrere dècades d’investigació científica. L’alta sensibilitat va començar a estudiar-se de manera sistemàtica als anys setanta i vuitanta, quan la psicòloga nord-americana Elaine Aron va observar que un grup de persones processava la informació d’una manera molt més profunda i sensible que la mitjana.

Des d’aleshores, aquest tret —present entre un 20 i un 30 % de la població— ha anat prenent forma, nom i suport empíric. I, amb ell, una pregunta clau: què significa realment ser altament sensible?

Què és —i què no és— ser PAS

El primer pas per entendre l’alta sensibilitat és no deixar-se enganyar pel nom. «En anglès és sensory processing sensitivity, sensibilitat de processament sensorial», explica la psicòloga i persona altament sensible Ana Belén Vidal, també presidenta d’AGALAS i especialitzada en alta sensibilitat. «Ens pensem que és sensibilitat emocional i no ho és pas».

Aquest matís és important: no es tracta de “sentir més”, sinó de processar més informació sensorial i fer-ho amb més profunditat. Per això el terme original descriu millor el que passa a nivell neurològic.

Aquesta confusió ha fet que durant anys s’hagi associat a feblesa, fragilitat o excés d’emotivitat. Però ni Vidal ni Alba Fernández ho plantegen així. «És un tret innat, és a dir, ve de naixement», subratlla Fernández. I Vidal insisteix: «El tret d’alta sensibilitat no és un trastorn». «No es diagnostica perquè no és una malaltia», afegeix. «Es descobreix».

Un sistema nerviós que capta més

La clau és en el funcionament del sistema nerviós. «La sensibilitat de processament sensorial significa que el cervell d’aquesta persona capta molta més informació a través de tots els sentits i de manera més intensa», explica Vidal. «No tots tenim els vuit sentits igual de desenvolupats».

Això es tradueix en una major sensibilitat al soroll, la llum, les olors, les textures o els canvis ambientals. «La sensibilitat al soroll, a la llum, a les olors fortes, a les textures de la pell o de la roba… és típica en les persones altament sensibles».

Però no és només una qüestió física. La psicòloga educativa Alba Fernández defineix el tret com «una major sensibilitat en el processament a nivell sensorial i emocional, atorgant més visibilitat als matisos dels estímuls, a l’harmonia, a la bellesa o a la profunditat de les relacions interpersonals».

«Per això moltes PAS tenen una gran empatia i una forta resposta al patiment aliè», explica, «cosa que pot ser una fortalesa… o una càrrega si no se sap regular». Vidal amplia el mapa sensorial: «Abans es parlava de cinc sentits, ara són set: interocepció i propiocepció. I n’hi ha un vuitè que jo hi afegeixo, que és la intuïció. En les persones altament sensibles és molt més present quan estan regulades».

Un tret amb base científica, però encara fora de les aules

L’alta sensibilitat no és una ocurrència recent. «Des de l’any 1980 van començar a fer-se estudis científics i a aportar dades més objectives», assenyala Vidal. Elaine Aron va ser qui va posar nom al tret i va desenvolupar els primers tests per identificar-lo.

«Va ser la primera professional que va crear un test específic per identificar les persones altament sensibles», explica Vidal. «Avui està validat i adaptat per a la població espanyola». Fernández afegeix que «estudis més recents, com els de la Universitat de Stony Brook del 2014, confirmen que hi ha diferències significatives en el funcionament del cervell entre les persones PAS i les no PAS».

Tot i això, malgrat aquest suport, el tret continua sense estudiar-se de manera reglada a les universitats. «Encara no forma part del currículum de psicologia, magisteri o medicina», assenyala Vidal. «Això fa que molts professionals ho vegin com una moda, quan en realitat hi ha evidència neurològica al darrere».