Sílvia Caballol, psicòloga i escriptora: "La tristesa és útil i necessària"

La tristesa és una emoció que gaudeix de mala premsa, però és útil i necessària. Abans d’explicar-vos-ho he d’aclarir 3 conceptes que sovint es confonen: emoció, sentiment i estat d’ànim. La tristesa és beneficiosa si va més enllà d’una emoció. Anem a pams.

L’emoció és el primer que sentim davant d’un estímul, és la conseqüència de la descàrrega hormonal inicial que es produeix en els sistemes límbics del cervell davant d’un fet que ens afecta. Té, per tant, un gran component fisiològic i innat. És una reacció intensa, de curta durada i força ingovernable.

El sentiment, en canvi, és més elaborat, ja que és la confluència de l’emoció i la cognició, és a dir, és la transformació de l’emoció quan aquesta arriba a l’escorça prefrontal i podem processar-la. Per tant, el sentiment té una component d’interpretació que ens permet de poder modular l’emoció bàsica.

Els estats d’ànim són les emocions a més baixa intensitat i sostingudes en el temps. Això succeeix perquè la cognició no ha atenuat l’emoció gràcies a la interpretació, sinó que l’ha mantinguda o fins i tot retroalimentada.

Fetes aquestes distincions, podem parlar amb claredat sobre la tristesa, una de les emocions/sentiment/estat d’ànim que més pàgines de manuals de psicologia ha omplert. Una emoció, la tristesa, que pot derivar en un sentiment de tristesa i desembocar en un estat d’ànim depressiu. Quan l’estat d’ànim depressiu es cronifica, es torna incapacitant i passa a afectar la qualitat de vida de l’individu i a afectar diverses àrees del seu funcionament, parlem ja de Trastorn per Depressió. En aquest punt la tristesa ha deixat de ser adaptativa.

La tristesa és una emoció bàsica que no és exclusiva dels humans, sinó que també l’expressen els animals –i tota criatura que tingui sistemes límbics–. Amb tot, com més l’emoció es fa complexa, és a dir, passa a la categoria de sentiment de tristesa –hi intervé la cognició i l’autoconsciencia– més ens distanciem de l’experiència emocional de la tristesa respecte als altres éssers vius.

Les emocions són una resposta adaptativa del nostre sistema nerviós central als estímuls de l’entorn. Totes ho són, també la tristesa.

La tristesa ens obre la porta a la introspecció, a la transcendència i ens posa en disposició de replantejar-nos qüestions importants del ser i del viure. Però per a que la tristesa (emoció) sigui adaptativa cal que la cognició canalitzi i guiï el procés de forma adaptativa. Canalitzar la tristesa significa no estigmatitzar-la, no privar-nos de sentir-la, entendre que si apareix és indicatiu de quelcom que mereix una atenció més pausada i introspectiva. La tristesa ens obre doncs la porta a la introspecció, a la transcendència i ens posa en disposició de replantejar-nos qüestions importants del ser i del viure.