Preguntar o no preguntar, aquesta és la qüestió

Preguntar és sospitós. Si preguntes massa, sembla que dubtis. I si dubtes, sembla que no saps. I si sembla que no saps... l’ego s’espanta i comença a fer bogeries. Després d’anys acompanyant persones en moments de crisi personal o laboral, he comprovat que els que pregunten poc, lideren pitjor. I no només a la feina.

També a casa m’he vist atrapat en la urgència de resoldre. Amb la parella, amb els fills, sovint m’he mogut des de la pressa per trobar solucions. Volia que tot tingués sentit, que res es desbordés. Un dia, quan els meus fills eren adolescents, em van dir: “És que tu tens una resposta per a tot, però no preguntes res”. Em va travessar. Era veritat. I em va fer veure que aquest hàbit de donar respostes i no fer preguntes era una estratègia inconscient per evitar espais on potser perdria el control.

El que proposo aquí no és nou. Sòcrates ja ho practicava fa vint-i-cinc segles. El seu mètode, la maièutica, consistia a fer preguntes perquè l’altre parís les seves pròpies idees. Ell no es veia com un savi, sinó com una llevadora de pensament.

És sorprenent com aprenem a donar respostes, però no entrenem l’art de preguntar. A l’escola se’ns valora pel que encertem, però gairebé mai ens ensenyen a formular una bona pregunta. I, tanmateix, una pregunta no és només gramàtica: és una actitud. Una bona pregunta pot obrir converses que fa temps que evitem. Pot dir allò que ningú s’atreveix a posar sobre la taula. Pot canviar una dinàmica que semblava condemnada a repetir-se.

En el lideratge professional això és evident: molts equips fracassen perquè ningú s’atreveix a preguntar el que toca. Però en el lideratge íntim, encara pesa més. Quantes parelles discuteixen durant anys sense haver-se preguntat mai: “Què necessites realment de mi?” Quants pares es desesperen amb adolescents sense aturar-se a demanar: “Què t’ajudaria a confiar en mi?” Quantes amistats s’han trencat per no haver tingut una sola conversa oberta, oberta de debò, a preguntar i no a suposar?

Les preguntes que més transformen són les que més incomoden. “Què no estem veient?” “Què t’estic imposant sense voler?” “Què estem evitant tots dos?” “Què està en joc?”

Hi ha preguntes que costen de fer. I moments en què fer-les és incòmode. Però just en aquest espai, si ens hi quedem sense gens de pressa per sortir-ne amb una solució ràpida, comença una altra manera de viure. Més honesta, més sincera, més present. I, al capdavall, més lliure.