Sílvia Caballol, escriptora i psicòloga: "El nostre cervell està dissenyat per garantir la supervivència, no la felicitat"

Vivim un temps paradoxal. Com mai disposem de recursos materials i promeses de benestar i, tanmateix, moltes persones experimenten una sensació persistent de buit. No és exactament tristesa clínica, ni una depressió diagnosticable, sinó una incomoditat difusa, una insatisfacció vital que s’instal·la en el fons del ser i que sembla que no es pot erradicar de cap manera. És l’experiència de tenir-ho tot i, alhora, sentir que manca alguna cosa essencial.

En les societats desenvolupades, de base capitalista, les necessitats fonamentals de supervivència, protecció i seguretat estan majoritàriament cobertes. L’organització social i econòmica ha estat eficaç a l’hora de garantir el confort material. Però s’ha oblidat, molts creuen conscientment, que l’ésser humà no es redueix a aquesta dimensió. Per això, cada vegada més persones acudeixen a la consulta psicològica no tant per resoldre un símptoma concret, sinó per intentar comprendre el malestar existencial que pateixen, el sentit de la pròpia vida.

Partim de dues idees clau. La primera: el nostre cervell està dissenyat per garantir la supervivència, no la felicitat. La segona: l’ésser humà, a diferència de la resta d’animals, és autoconscient i capaç de pensar més enllà de l’immediat, de projectar-se, de preguntar-se pel sentit, pel valor i pel «per què» de la seva existència.

Això implica entendre la persona com una realitat multidimensional. Som cos, som psique i som també ànima. La dimensió física pot ser satisfeta pel confort, el consum o l’èxit extern; la psicològica, pels recursos emocionals, els vincles, l’autoconeixement i la qualitat de les relacions. Però què passa amb la dimensió transcendent, aquella que ens connecta amb el sentit de l’existència, amb allò que va més enllà del jo immediat?

Ignorar aquesta tercera dimensió és empobrir l’experiència humana i dificultar l’accés a l’autorealització i a la plenitud. No es tracta necessàriament d’adoptar una religió o una doctrina espiritual concreta. Tampoc de substituir el buit interior pel culte al cos o per noves i més sofisticades formes d’egocentrisme. Es tracta, sobretot, de reconèixer que aquesta dimensió existeix i que demana ser escoltada.

No pretenc oferir receptes ni posicionar-me religiosament, tot i que és pública i notòria la meva fe cristiano-catòlica. Aspiro, simplement, a despertar consciències: recordo que, sota capes de soroll, superficialitat, hedonisme i materialisme, hi ha una pregunta profunda que ens constitueix com a humans. El buit no és un error de fàbrica a eliminar, sinó un senyal, una invitació a mirar cap endins i a reconnectar amb allò que dona sentit a la nostra vida.