Microplàstics en tumors de pròstata: un estudi vincula l’acumulació de residus amb el risc de tenir aquest càncer

La pregunta ja no és si al nostre cos hi ha més o menys microplàstics, sinó quins efectes pot provocar aquesta acumulació prolongada de residus en el nostre organisme. Un estudi preliminar portat a terme per un equip d’investigadors de la Universitat de Nova York suggereix que, per exemple, l’exposició a microplàstics podria estar relacionada amb un augment del risc de càncer de pròstata, el tipus de càncer més comú entre els homes. L’anàlisi, basada en una desena de pacients, revela que nou de cada deu pacients diagnosticats amb aquesta malaltia tenien microplàstics adherits al seu teixit cancerós. També es va observar que l’acumulació d’aquests residus és fins a 2,5 vegades més alta en pròstates afectades per càncer que en òrgans de persones sanes o teixits no afectats per la malaltia.

El treball, liderat per la investigadora Stacy Loeb, del Departament d’Urologia i Salut Poblacional de la Facultat de Medicina Grossman de la Universitat de Nova York, es basa en l’anàlisi de mostres d’una desena de pacients diagnosticats amb càncer de pròstata als Estats Units. L’estudi apunta a la presència de microplàstics en fins al 90% de les mostres analitzades amb una mitjana del voltant 40 micrograms de plàstic per cada gram de teixit analitzat. Aquestes xifres, afirmen els experts, gairebé tripliquen les concentracions típiques trobades en teixits sans que, en la majoria de casos, no superava els 16 migrograms de residus acumulats per cada gram de teixit humà.

«El nostre estudi pilot proporciona evidència important que l’exposició a microplàstics pot ser un factor de risc per al càncer de pròstata»

«El nostre estudi pilot proporciona evidència important que l’exposició a microplàstics pot ser un factor de risc per al càncer de pròstata», afirmen els autors d’aquest treball, que recorden que ja hi ha molts altres estudis que vinculen l’acumulació de microplàstics a malalties cardíaques o fins i tot la demència. «Al descobrir un altre problema de salut potencial que planteja el plàstic, les nostres troballes remarquen la necessitat de mesures regulatòries més estrictes per limitar l’exposició del públic a aquestes substàncies, que estan a tot arreu en el medi ambient», afegeix, en aquesta mateixa línia, l’investigador Vittorio Albergamo, coautor d’aquest treball, que es presenta com el primer del seu tipus a analitzar la relació entre microplàstics i càncer de pròstata.

Riscos potencials

Fa un any, un estudi va revelar per primera vegada la presència de plàstic en el 100% dels testicles humans analitzats. Poc després, van aparèixer nous estudis confirmant la presència d’aquests residus en tots els teixits reproductius masculins, incloent-hi semen, testicles i penis. De la mateixa manera que passa amb altres òrgans, els experts afirmen que els microplàstics s’infiltren en l’organisme a través de materials d’ús diari. Sobretot en el cas d’envasos que s’escalfen, es desgasten o se sotmeten a processos que n’acceleren la degradació. A partir d’allà, aquests materials es fragmenten en partícules tan minúscules que són capaços d’infiltrar-se a través de la pell, en l’aire que respirem o fins a l’aigua i els aliments que ingerim i, finalment, acumular-se en diversos òrgans.

{"zeta-highlight":[]}

Els científics creuen que aquesta acumulació constant de microplàstics podria crear un estat d’alerta en l’organisme, que al detectar la presència d’aquests cossos estranys podria mantenir activat de manera constant el sistema immunitari. Aquesta activació sostinguda acabaria provocant una inflamació crònica perjudicial que, al seu torn, podria danyar repetidament les cèl·lules sanes que envolten les partícules, alterar-ne el funcionament normal i generar estrès oxidatiu, un procés que deteriora estructures cel·lulars clau, incloent-hi l’ADN. Els experts creuen que quan l’ADN pateix danys freqüents i no es repara correctament, augmenten les probabilitats que apareguin mutacions i que algunes cèl·lules perdin els mecanismes que regulen el seu creixement, comencin a multiplicar-se sense control i acabin transformant-se en cèl·lules canceroses.