Anatomia del retret

En una empresa que m’havia demanat ajuda perquè l’equip no acabava de funcionar, em va sorprendre que moltes converses —formals i informals— giraven al voltant de retrets dirigits a persones que no hi eren. Hi havia una dedicació exhaustiva a repassar què s’havia fet malament en el passat.

Per entendre què passa fora, utilitzo una tècnica elemental: mirar què passa dins meu. Quan entro en el terreny del retret, “tenir raó” és només la disfressa elegant d’una reacció. No busco comprendre ningú, perquè ja he dibuixat l’altre, ja l’he jutjat i ja he traduït la situació a favor meu. Des d’aquí no intento aclarir res; l’objectiu és cobrar una factura emocional que, en algun moment i en silenci, vaig guardar al calaix i que ara apareix amb interessos.

El retret és transversal. El trobem en debats polítics on el contingut queda sepultat sota acusacions interminables. En parelles on manté viva una tensió coneguda. Quan apareix alguna proposta, sempre queda fora de l’àrea d’influència de qui parla i es projecta directament cap a l’altre, com si la responsabilitat condemnatòria només pogués existir allà. Aquesta asimetria seria part del seu ADN. També hi ha expressions típiques que el delaten, molt pròpies del llenguatge generalitzat: “tu sempre…”, “tu mai…”, “jo mai de la vida hauria fet…”. Són frases que converteixen un fet puntual en una identitat fixa i inamovible. Quan apareixen aquests absoluts, vol dir que el retret ja s’ha assegut a la taula, ha ocupat la cadira principal i ha decidit el relat abans que la conversa es desenvolupi.

Per canviar una cultura carregada de retrets, tant en una organització com en l’àmbit personal, una opció útil és aplicar el model de Comunicació No Violenta de Marshall Rosenberg. Són quatre passos: descriure què passa sense jutjar, expressar com em sento en primera persona, identificar la meva necessitat i formular una proposta possible per a totes les parts. Aquest esquema treu la conversa del passat i la situa en un espai on el diàleg pot transformar-se en acció i on poden aparèixer alternatives reals.

Hi ha un altre tipus de retret que no va cap enfora, sinó cap endins. Un retret discret i persistent que ens adrecem a nosaltres mateixos i que mereixeria un article a part. No el desenvolupo per manca d’espai. Deixo només dues preguntes per obrir la reflexió: què et recrimines cada dia que no t’apropa a cap solució i només et desgasta? I quines coses t’exigeixes que no exigiries a cap altra persona?