Com el feminisme ha afectat a la cuina

La cuina ha estat històricament un espai carregat de simbolisme de gènere. Durant segles, cuinar a casa ha estat considerat una obligació femenina, invisible i no remunerada, vinculada a la cura i al sosteniment de la vida. En canvi, la cuina professional —la dels restaurants, el prestigi i la creativitat— ha estat dominada majoritàriament per homes. Aquesta dualitat evidencia una desigualtat estructural que el feminisme ha contribuït a qüestionar i transformar perquè, al cap i a la fi, per fer una bona cuina de vanguarda el que importa és la base, i aquesta ve de la cuina de tota la vida, la de les àvies.

Des d’una perspectiva feminista, el primer pas ha estat posar en valor el treball domèstic. Cuinar cada dia implica planificació, coneixement nutricional, gestió del temps i energia emocional. No és una tasca menor, sinó una peça clau del sistema econòmic i social i amb una gran càrrega mental. Segur que a vosaltres també us passa: el que costa no és cuinar, sinó pensar què cuinar. Pensar i planificar com a mínim tres ingestes diàries els 365 dies de l’any, tenint en compte la salut i la varietat, és esgotador. El feminisme ha ajudat a visibilitzar aquesta feina i a reclamar-ne el reconeixement, així com una distribució més equitativa dins de les llars.

A més, el feminisme ha qüestionat els rols de gènere associats a l’alimentació. Ja no es dona per fet que les dones hagin de saber cuinar millor o que els homes siguin “ajudants” a la cuina. Cada vegada més, es promou una corresponsabilitat real, on cuinar forma part de les competències bàsiques de qualsevol persona adulta, independentment del seu gènere. I, a la vegada, ha desestigmatitzat els homes que disfruten de la cuina fora de l’àmbit professional, alliberant-los a ells també per fer quelcom més que brasa i arròs; els homes també fan pastissos i cupcakes.

En l’àmbit professional, també s’han produït canvis, tot i que encara insuficients. Les dones han començat a guanyar visibilitat com a xefs, crítiques gastronòmiques i emprenedores del sector alimentari. No obstant això, continuen trobant barreres com la manca de conciliació, els sostres de vidre o la menor presència en reconeixements i premis. El feminisme ha denunciat aquestes desigualtats i ha impulsat iniciatives per donar suport i xarxa a les dones en el sector. Hi ha persones que s’han quedat enrere i segueixen promovent allò de “les dones, a la cuina”, però no ho subscriuen tant quan les dones en qüestió hi guanyen independència econòmica i reclamen reconeixement.

Aquest moviment també ha reivindicat sabers culinaris tradicionalment menystinguts, sovint transmesos entre dones. Receptes, tècniques i formes d’organitzar la cuina que formen part d’un patrimoni cultural valuós han començat a ser reconeguts com a coneixement legítim. Quants xefs de renom avui en dia tenen de referència les receptes de les seves pròpies mares? Hi ha cert trio de germans gironins, reconeguts arreu del món, que qui sap a què s’haguessin dedicat si no fos per la cuina que la seva mare servia al restaurant familiar on ells mateixos van començar.

Finalment, el feminisme ha influït en la relació amb el menjar donant un enfocament més lliure i saludable. Ja no són més atractives les dones grasses perquè tenen més recursos, i s’està lluitant per abandonar la idea que les dones primes són més maques perquè mengen millor i tenen més força de voluntat. Les dones reclamem el dret a no ser jutjades per com, quan o quant mengem. Mengem perquè hem de menjar, perquè ens agrada i ho gaudim i si això implica que hem d’ocupar més espai, feu-nos lloc perquè l’ocuparem amb un somriure i llenceria sexy.