No és complicat. És una altra cosa

“Això és molt complicat”, sento dir sovint quan es parla d’intel·ligència artificial. I, sincerament, és just al contrari. La IA, en el seu ús més bàsic, és probablement una de les tecnologies més simples que han existit: fer una pregunta i rebre una resposta. Sense manuals, sense instal·lacions, sense corbes d’aprenentatge. Un botó i ja hi ets. La barrera d’entrada és més baixa que mai. Però encara sento una altra excusa que ho remata: “ja som grans per aquestes novetats”.

El psicòleg i Premi Nobel Daniel Kahneman explica a Pensar rápido, pensar despacio (Debate) que el cervell tendeix a decidir ràpidament abans que aturar-se a pensar. Això ajuda a entendre per què evitem l’esforç d’aprendre alguna cosa nova. Però aquí hi ha un pas més: no és només evitar pensar, és evitar exposar-se. Perquè podríem dir “no ho sé” i deixar la porta oberta a la curiositat. En lloc d’això, diem “és complicat”.

Quan internet començava a entrar a les empreses, em vaig trobar en una situació similar. Per una combinació de circumstàncies i una mica de sort, vaig acabar portant el negoci digital d’un diari en un moment en què tot estava per definir. Aquí, molts dels que lideràvem projectes digitals érem joves, sovint perquè els directius sèniors preferien quedar-se al marge.

En una visita a la mítica seu del New York Times, em va sorprendre el contrast. La persona amb una responsabilitat semblant a la meva em portava prop de trenta anys. I allà estava, implicat, preguntant, decidint, sense cap problema a entrar en un terreny que en altres llocs consideràvem “cosa de joves”. Efectivament, no era una qüestió de coneixement previ, sinó de disposició i valor per posar-se a la cua dels aprenents.

En alguns entorns, aprendre, provar i equivocar-se és part del procés. En d’altres, és una amenaça a la reputació. I quan fallar surt car, la millor jugada és no jugar. Però és una trampa bastant evident: si no et pots permetre equivocar-te, tampoc et pots permetre aprendre.

No és una qüestió de capacitat. Ni tampoc d’edat. Podem decidir no entrar en segons quins canvis. És legítim. El que no s’aguanta és utilitzar l’edat com a coartada. Perquè, en el fons, no estem descrivint una limitació: l’estem construint. I, de passada, estem alimentant un relat força tòxic: que a partir d’una certa edat ja no toca evolucionar. Això no és prudència. És edatisme: una forma de discriminació tan ben dissimulada que sovint la practiquem contra nosaltres mateixos.