Virgili Garcia, diagnosticat amb TEA als 46 anys: “Quan ho vaig saber, vaig pensar que per fi tenia un punt de partida. Era un inici, no un final”

L’Assemblea General de les Nacions Unides va designar el 2 d’abril com a dia mundial de conscienciació sobre l’Autisme. Aquest 2026 va sota el lema “Autisme i humanitat: tota vida té valor”.

Tal com està definit a Canal Salut “Els trastorns de l’espectre autista (TEA) són alteracions del neurodesenvolupament que es caracteritzen per una afectació en la capacitat de comunicació i interacció social, la presència d’un patró de conductes repetitives, rigidesa de pensament i una desregulació del perfil sensorial. Aquestes poden aparèixer en major o menor grau i, malgrat que poden canviar amb el temps, persisteixen al llarg de tota la vida”.

A Catalunya, concretament, l’última dada publicada va ser que l’1,23% o 1 de cada 81 persones presenten autisme al territori. Aquestes surten de l’estudi“Temporal and Geographic Variability of Prevalence and Incidence of Autism Spectrum Disorder Diagnoses in Children in Catalonia, Spain”, elaborat per un grup de científics i professionals de la Universitat Pompeu Fabra, el CSIC, la Universitat Autònoma de Barcelona i el centre IGAIN.

El català Virgili Garcia té quaranta-nou anys i no va saber fins fa tres anys que té TEA. El diagnòstic va arribar quan després de patir una crisi molt forta del sistema nerviós, que va transformar-se en paràlisi, va decidir demanar ajuda amb el suport de la seva família.

Com va ser l’etapa de la infantesa a l’adolescència?

La infantesa la recordo molt bé, però no tant l’adolescència. Era una persona tímida, tot i que també extravertida i amb ganes de socialitzar. El problema va començar quan intentava relacionar-me i notava que els altres em miraven. Quan estava en grups de més de tres persones, em costava comprendre la comunicació no verbal. A més, els meus amics solien quedar en llocs amb molt soroll o moviment, entorns que no suportava. Recordo que em sentia estrany si no feia el mateix que els altres.

I a l’escola, com et senties?

En el meu cas, a més de l’autisme, convisc amb altres condicions que s’anaven equilibrant entre si. Acadèmicament, podia passar desapercebut: en un entorn com aquest es premia el resultat, i jo l’assolia. En l'àmbit intel·lectual, quan alguna cosa m’interessa m’hi implico molt i mai he tingut cap problema amb els estudis.

Ja en l’etapa adulta, com va ser entrar en el món laboral?

Vaig començar a treballar en una multinacional als divuit anys. Al principi tot anava bé: era una feina bastant individual i jo feia la meva part. La complicació va arribar quan em van canviar de departament i la feina va deixar de ser tan individual. Va ser llavors quan van començar les dificultats, fins al punt que va arribar un moment en què no podia més. I no era tant un problema laboral com físic: podia fer perfectament la feina, però no era capaç de suportar l’entorn.

Què va passar aleshores?

A escala física, mental i nerviosa, el meu cos es va paralitzar, i no vaig saber veure que m’estava saturant. L’any 2012 vaig patir una paràlisi i, a partir d’aquí, amb el suport de la meva família, vaig començar a buscar ajuda. Va ser un procés llarg i complicat. Inicialment, em van diagnosticar bipolaritat; després, trastorn límit de la personalitat, depressió, psicosi i ansietat. Cal tenir en compte que parlem de fa tretze anys, quan no hi havia tanta informació sobre l’autisme. Era especialment difícil si la persona no presentava símptomes “clars”.

Com va ser el moment del diagnòstic?

El moment en què em van dir que tenia autisme va ser meravellós. Vaig anar descobrint a poc a poc que aquests símptomes eren, en realitat, característiques de la meva personalitat. Això em va ajudar molt: vaig començar a documentar-me, a mirar-me amb compassió, a comprendre’m i a deixar d’autoexigir-me tant. Amb el temps, m’he arribat a sentir afortunat, perquè ja no podia més. Després d’anys de patiment i de medicació inadequada, vaig entendre que per fi tinc un punt de partida. El diagnòstic no és el final, per a la persona que el rep és un inici.