Tens raó, però no t’entenen?

Escolto una conversa amb un to de queixa: “la IA no entén el que li demano”. Em fa pensar que quan li escric a la meva eina d’intel·ligència artificial, si soc imprecís, el resultat també ho és. I m’adono que entre persones passa exactament el mateix.

Crec que quan parlo estic descrivint el que passa o el que vull. Però no és així. Converses que semblen carregades d’atacs emocionals, si rasquem una mica, només transiten per camins diferents que intenten conduir al mateix significat sense aconseguir-ho. La meva experiència en mediació és que una mateixa frase té tants significats “exactes” com persones participen en la discussió.

De fet, ja ho apuntava el filòsof sofista grec Gorgias al segle V aC, amb una provocació radical: “encara que alguna cosa existís, no la podríem entendre; i encara que l’entenguéssim, no la sabríem explicar; i encara que l’expliquéssim, no ens entendríem”.

Hi ha diferents tipus de malentesos, però els que convé evitar d’entrada són els que activen la coneguda conducta d’atac-fugida i alimenten el comportament passiu-agressiu. La clau és afinar el llenguatge perquè s’allunyi del judici. Parlar amb més empatia. Posar més l’atenció en les orelles que escolten que en la llengua que parla.

De la llista de paraules i expressions que activen el conflicte i desconnecten l’escolta, n’hi ha algunes que val la pena tenir molt presents. Ajuda a substituir el “ser” per l’“estar”. Canviar els “sempre” i els “mai” per “aquesta vegada”. Eliminar els “tot” i “res” i posar-hi una quantitat mesurable. Passar de “tothom” o “ningú” a “alguns”. Per exemple, no és el mateix dir “sempre ho fas malament” que “aquesta vegada no ha sortit com esperàvem”. Sembla un detall menor, però no ho és. És passar de sentenciar a descriure. De jutjar a informar. De tancar a obrir.

Quan ho faig així, passa una cosa interessant: l’altra persona deixa de defensar-se. No sempre està d’acord, però pot escoltar. No s’activa el seu sistema d’alerta —aquell que transforma qualsevol frase en una amenaça— i es manté en un estat des d’on encara pot pensar. I això, que sembla poca cosa, ho és tot. Perquè quan tots dos podem pensar, parlar i, sobretot, escoltar, la conversa encara és possible.

No es tracta de millorar les converses, com de fer-les possibles. Perquè entendre’s no és automàtic, és un esforç compartit. I quan aquest esforç es nota, encara que no hi hagi acord, apareix el respecte.