Sílvia Caballol, escriptora i psicòloga: "Es pot construir una autoestima sòlida, flexible i saludable"

Al llarg de la vida anem construint el que en psicologia anomenem creences fonamentals o creences nuclears: idees profundes, sovint inconscients, sobre qui som, com són els altres i com funciona el món. Aquestes creences constitueixen el nucli de la nostra identitat psicològica i estan estretament lligades a l’autoestima. De fet, hi ha una retroalimentació constant: la percepció que tenim de nosaltres mateixos influeix en la manera com actuem, i els resultats de les nostres accions tendeixen a confirmar —o a qüestionar— allò que ja creiem.

Aquest procés s’inicia molt d’hora: el feedback de pares, mestres, companys i altres figures significatives ens permet interioritzar missatges que, amb el temps, es converteixen en conviccions estables: «no soc prou capaç», «no estic a l’altura», «millor no destacar», «no es pot confiar en la gent» o «només mereixo respecte si tinc èxit». Quan els missatges predominants són negatius és fàcil que es configuri una autoestima fràgil i una mirada desconfiada o pessimista de la realitat.

Psicològicament, la manera com responem a preguntes com – «És el món un lloc segur o hostil?»– té un pes determinant en la configuració de les creences i llur repercussió sobre les nostres actituds quotidianes. La interpretació que fem de la realitat condiciona la nostra manera d’afrontar les dificultats. Davant d’un problema, podem reaccionar amb resiliència, serenor i esperança; o bé des del catastrofisme i l’anticipació dels fracassos. Una resposta o l’altra dependrà de les creences fonamentals que hàgim interioritzat al llarg del temps.

Aquestes creences es formen principalment en la infància i l’adolescència, quan encara no disposem de filtres crítics. Poden néixer d’experiències d’aïllament, discriminació o rebuig, d’haver-nos sentit invalidats per figures significatives, d’estils educatius excessivament autoritaris o sobreprotectors o de la percepció de no haver destacat mai en res. Tanmateix, no sempre cal una vivència traumàtica per desenvolupar creences desadaptatives: de vegades n’hi ha prou amb una manca sostinguda d’experiències positives, amb l’absència de reconeixement, d’afecte incondicional o de validació emocional.

A més, també podem adquirir creences de manera vicària, és a dir, interioritzant les pors, inseguretats i esquemes mentals dels adults de referència. Quan aquests no han resolt les mateixes dificultats, poden transmetre –involuntàriament– una visió limitada o negativa del món.

Amb el temps, aquestes creences poden cristal·litzar en forma de normes rígides i autoexigents («ho he de fer perfecte», «no puc fallar»), que aparentment ens protegeixen, però que, en realitat, perpetuen la inseguretat. Així, la persona pot acabar evitant situacions de canvi o creixement per por que es confirmin les mateixes pors.

La bona notícia és que les creences fonamentals no són immutables. A través de la presa de consciència, la revisió crítica i noves experiències emocionals correctives, és possible transformar-les i construir una autoestima més sòlida, flexible i saludable.