Qui decideix dins meu?

Una forma efectiva de millorar com prenem decisions és treballar les polaritats. Em refereixo a dues tendències que conviuen dins nostre i que, a primera vista, poden semblar oposades.

No són bones o dolentes en si mateixes. Depèn de com les fem servir. La prudència pot ajudar-me a pensar abans d’actuar, però també pot convertir-se en por. La fermesa pot ajudar-me a posar límits, però també pot acabar en rigidesa.

El problema apareix quan una d’aquestes parts ocupa tot l’espai i deixa fora les altres. Aleshores ja no decideixo amb llibertat i reacciono sempre des del mateix lloc. I una resposta repetida pot convertir-se en actitud i, amb el temps, en caràcter.

Per entrenar les polaritats et proposo fer un petit càsting intern: escollir dos personatges, un heroi i un antagonista. L’heroi representa l’estil de decisió que voldries activar: criteri, presència, claredat i responsabilitat. L’antagonista revela els patrons que apareixen quan perds el centre, com l’excés de control, la procrastinació, la imposició o la necessitat de tenir raó.

Aquest càsting és útil perquè, davant d’una decisió, no sempre respon la mateixa part de nosaltres. En el meu cas, l’heroi podria ser el capità Picard, de Star Trek: calb, serè, lúcid, ferm, amb autoritat sense necessitat de cridar i capaç de prendre decisions difícils sense perdre la dignitat. El meu antagonista podria ser Mr. Bean: maldestre, egocèntric, impulsiu, capaç d’embolicar-ho tot mentre intenta sortir-se amb la seva.

No es tracta de dir: “jo soc Picard i els altres són Mr. Bean”. Això seria massa fàcil. I bastant Mr. Bean, per cert. La dura realitat és una altra: que vull ser Picard, però de vegades actuo com Mr. Bean.

La pregunta útil és: quan decideixo des del centre, quin personatge apareix? I quan entro en defensa, por, orgull o necessitat de control, quin personatge agafa el comandament?

Carl G. Jung parlava de l’ombra per referir-se a aquella part de nosaltres que ens costa veure. Quan nego les qualitats que no m’agraden de mi, no les elimino. Simplement, les deixo actuar fora de la meva consciència. I allò que no veig acostuma a créixer en silenci, fins que un dia ja no és una reacció puntual, sinó un personatge que decideix per mi.

Per això posar nom als personatges és tan útil. Quan una actitud té nom, la puc detectar abans. Puc dir-me internament: “compte, ara està apareixent Mr. Bean”. I aquesta petita consciència em dona una mica més de llibertat.