El sisè sentit que pot veure's afectat per la hiperlaxitud

La hiperlaxitud és una condició en la qual una persona presenta una mobilitat superior a l’habitual en almenys quatre articulacions. Aquesta elasticitat excessiva dels lligaments pot influir en la capacitat de propiocepció, el sistema que permet al cervell conèixer la posició i el moviment del cos. Tot i que moltes persones conviuen amb aquesta característica sense cap problema, en alguns casos pot augmentar el risc de lesions i afectar el control del moviment.

“No tothom amb hiperlaxitud té la capacitat de propiocepció alterada, en una gimnasta aquesta condició pot ser beneficiosa” comunica, en primer lloc, el fisioterapeuta i osteòpata del centre de rehabilitació del Bages de Manresa, Dr. Alfons Mascaró Vilella. Tot i això, l’expert afegia que “l’excés de mobilitat pot anar acompanyat d’inestabilitat”.

Quan la hiperlaxitud es converteix en un problema

Les persones que neixen amb aquesta condició són capaces de moure certes articulacions més enllà dels límits considerats habituals, presentant un rang de moviment superior a la mitjana. Algunes poden doblegar els dits cap enrere amb facilitat, estendre els colzes o els genolls més del que és habitual o tocar el terra amb els palmells de les mans sense flexionar els genolls.

L’expert del centre de rehabilitació del Bages diferencia entre dues tipologies: la hiperlaxitud fisiològica i la hiperlaxitud associada amb determinades patologies o lesions. La primera és una variació normal del cos humà que no causa dolor ni alteracions sistemàtiques i la segona converteix a les articulacions i altres teixits fràgils propensos a lesions.

És a dir, aquesta laxitud més propensa a lesions (hiperlaxitud patològica) és la qual va associada a possibles problemes amb el control motor o l’alteració de la propiocepció, un sistema essencial per controlar el moviment i mantenir l'estabilitat de les articulacions.

El paper de la propiocepció

La propiocepció és sovint descrita pels experts com el “sisè sentit” perquè permet al cervell saber en quina posició es troben les diferents parts del cos sense necessitat de mirar-les.

Aquesta informació prové de receptors distribuïts pels músculs, tendons, lligaments, càpsules articulars i fins i tot la pell. Gràcies a ells podem caminar sense mirar els peus, mantenir l'equilibri sobre una cama o calcular la força exacta necessària per sostenir un llapis.

“Quan tenim lesions capsulars, lligamentoses, musculars, tendinoses; els sistemes propioceptius s’alteren i com a conseqüència no puc fer les activitats normals” explica Mascaró.

El doctor parla de dos tipus d’inestabilitat. Per un costat està la mecànica, causada pel dany físic dels lligaments. Per l’altre, trobem la funcional, provocada per una alteració de la informació sensorial que guia el moviment, és a dir, causada per un dèficit en la propiocepció.

Per tant, quan la hiperlaxitud és la causant d’aquestes lesions repetides i altera els propioceptors, s’ha de tractar amb els especialistes per tornar a controlar aquest moviment.

El Dr. Alfons Mascaró Vilella comenta que utilitzen proves específiques per valorar-la, com ara comprovar si una persona és capaç de saltar des d'una alçada determinada i estabilitzar-se sobre una sola cama. A més, els programes de rehabilitació inclouen exercicis que obliguen el cos a fer servir els seus mecanismes propioceptius, reduint les compensacions d'altres sistemes sensorials.

En general, és important distingir entre aquests dos tipus d'hiperlaxitud i no pensar en ella com una condemna, ja que pot arribar a ser beneficiosa en diverses ocasions. L’expert remarca que aquesta condició no implica necessàriament patir lesions o dolor. El factor determinant és l'estat global del sistema musculoesquelètic i la capacitat del cos per controlar el moviment.

Mantenir una bona musculatura, practicar exercici físic regular i treballar la propiocepció pot evitar que aquesta característica anatòmica es converteixi en un problema. En definitiva, no es tracta de la quantitat de moviment que té una articulació, com de la capacitat del cos per gestionar-lo.