La vida no és una malaltia

El cas Andic ha obert un debat sobre intrusisme professional. Crec que podem quedar-nos atrapats en les etiquetes. El psicòleg Abraham Maslow va formular el 1966 una metàfora que es coneix com la llei de l’instrument o el martell de Maslow: "Si l’única eina que tens és un martell, és temptador tractar-ho tot com si fos un clau".

Un psicòleg clínic explora si hi ha un trastorn o un patiment que requereix tractament; un psiquiatre valora especialment els aspectes mèdics, diagnòstics i, quan calgui, farmacològics; un coach busca capacitats, recursos i possibilitats d’acció; un mediador, possibles acords; un advocat, drets i obligacions; un assessor, alternatives i conseqüències; un mentor, experiències que puguin orientar; un capellà pot buscar sentit, consol o reconciliació, i fins i tot un xaman, en el seu context cultural, interpreta el malestar des d’un marc simbòlic o espiritual.

Podem confondre la nostra mirada amb la realitat mateixa. La competència professional comença quan som capaços de deixar el martell damunt la taula i preguntar-nos si el que tenim al davant és un clau.

Disposem de classificacions com la CIE-11, de l’OMS, que identifica prop de 17.000 categories diagnòstiques per ordenar i codificar malalties i problemes de salut. Serveix per posar un llenguatge comú a allò que ens passa. Quan començo a llegir-la, però, confesso que al cap d’una estona començo a reconèixer-hi trets meus; si continuo, ja noto que alguna cosa em fa mal i, si insisteixo gaire, em venen ganes d’anar a urgències.

Un diagnòstic correcte pot ser extraordinàriament alliberador perquè posa nom al patiment i obre un camí de tractament. Però una mirada diagnòstica mal aplicada també pot canviar la manera com una persona s’interpreta. Podem passar de "estic travessant una situació difícil" a "estic malalt". La medicina coneix bé el poder de les expectatives: el placebo pot afavorir una millora i el nocebo, intensificar el malestar. Les paraules també poden curar o fer mal.

Hem construït una societat que tolera cada vegada menys el dolor, físic o emocional, i que sovint interpreta el malestar com un trastorn que cal eliminar immediatament. Potser hauríem de recordar que la pèrdua, la frustració, la por, el conflicte i també el dolor formen part de l’experiència humana. La vida no és una malaltia.