Com els envasos condicionen les quantitats que mengem

Sobre el paquet de galetes, hi ha una frase en lletres grans: “integral. Sense sucres afegits”. Algú ja va a buscar la tercera sense pensar-s’ho dues vegades. Ho fa des de la tranquil·litat i la certesa que aquella galeta no compta igual que qualsevol altra. Hi ha la sensació que repetir, en aquest cas, no només no és un problema, sinó que gairebé sembla una decisió raonable.

Aquest biaix cognitiu té un nom en psicologia del consum, estudiat des de fa dècades: efecte halo. L’efecte halo provoca que quan detectem tan sols un tret positiu en alguna cosa, la ment n’estén automàticament fent aquesta valoració a la resta, sense verificar-la. Passa amb les persones – si algú sembla amable, tendim a pressuposar que també és honest- i passa exactament igual amb els aliments. N’hi ha prou amb una paraula a l’envàs (proteïna, integral, bio, ecològic, sense sucre, sense greixos...) perquè el producte sencer es percebi com més lleuger, més saludable i, en conseqüència, més permissible. El cervell funciona de tal manera que evita haver d’avaluar cada decisió que prenem des de zero. Per això, aquest biaix no és una manca d’atenció ni de criteri, sinó el funcionament normal de les nostres decisions. I, en l’alimentació, té conseqüències molt concretes.

Diversos estudis ho han confirmat amb dades: quan es presenta el mateix aliment de dues formes diferents, un d’ells amb una etiqueta del tipus baix en greix o ecològic, les persones se serveixen racions més grans i calculen que aporta menys calories de les reals al producte amb l’etiqueta. L’aliment no ha canviat. El que canvia és la interpretació del nostre cervell i la quantitat que sembla raonable menjar. I aquest efecte és especialment intens en aliments més calòrics: precisament en aquells aliments amb més motius per moderar la ració, és més fàcil que ens convencem que no cal fer-ho.

Aquí és on l’efecte halo es torna més rellevant. Que un ingredient destaqui o hi hagi una millora concreta en la composició, no fa que les recomanacions de consum d’aquell aliment variïn. Una galeta integral, bio o sense sucres afegits continua sent un aliment poc interessant per la nostra salut. Un pernil dolç amb 93% de carn, continua sent un producte carni processat. Un iogurt proteic amb gust de xocolata, continua sent un producte làctic industrial del qual no s’ha d’abusar. I tots ells tenen la mateixa recomanació de consum que la seva versió original: de forma esporàdica i en poques quantitats. El reclam nutricional pot descriure una característica concreta, però no transforma la naturalesa del producte ni la quantitat que convé menjar-ne.

Els aliments que aporten una nutrició real – una peça de fruita, uns llegums o un ou – poques vegades necessiten grans reclams a l’envàs per convèncer-nos del seu valor. Per tot això, són precisament els productes més processats els que recorren a destacar atributs positius per construir una imatge global de salut.

La qüestió no és desconfiar de qualsevol missatge nutricional. Si no, més aviat, separar dues preguntes que massa sovint barregem: què diu l’etiqueta i què és, en realitat, el que estem comprant. La primera pot canviar en qüestió de segons amb una nova estratègia de màrqueting. La segona, no. Perquè, de vegades, el que més condiciona les nostres decisions no és el que hi ha dins de l’envàs, sinó la manera com el nostre cervell interpreta el que hi ha escrit a fora.