L’estiu no es compensa amb dieta

Estem acabant l’agost. Algunes persones ja han tornat de vacances i comencen a veure el final de l’estiu; d’altres encara l’està gaudint. Però independentment del punt en què es trobin, hi ha un sentiment que en aquest punt de l’any apareix amb molta freqüència: la culpa. La culpa per tot el que s’ha menjat, per com es veu el cos ara i, juntament amb ella, la promesa que ja comença a prendre forma: al setembre, dieta. Gimnàs. El que calgui per compensar.

La culpa postestiu no és un sentiment que experimenti un grup petit de persones. És un fenomen estès, i les tendències de mercat del setembre ho documenten amb precisió. Històricament, a l’inici d’aquest mes les altes als gimnasos es tripliquen respecte a la mitjana anual, les subscripcions a aplicacions de fitness es disparen i les cerques a internet de termes com “dieta miracle” segueixen el mateix patró. El que aquestes dades reflecteixen no és només una tendència de consum, sinó la magnitud d’un malestar compartit que puntualment, cada any, es converteix en un impuls col·lectiu de compensació. El problema és que aquest impuls, repetit any rere any, no està resolent res.

L’evidència científica sobre els resultats a llarg termini de les dietes restrictives és contundent i sorprenentment consistent. Segons dades de la Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Obesitat, el 81% dels espanyols que intenta perdre pes mitjançant una dieta restrictiva fracassa en l’intent. I entre els qui sí aconsegueixen resultats inicials, el 90-95% recupera el pes perdut en els anys següents.

Però hi ha una dada encara més reveladora sobre per què la compensació no funciona com a estratègia: una investigació finlandesa amb més de 2.000 bessons va mostrar que fer dieta encara que sigui només una vegada, multiplica por dos o tres la probabilitat d’acabar amb sobrepès, en comparació amb qui no la fa, fins i tot controlant la càrrega genètica.

I la restricció no només té conseqüències fisiològiques. Quan es prohibeix un aliment o s’imposa una norma molt rígida sobre el que es pot menjar, aquest aliment guanya presència mental. Els estudis en psicologia de la conducta alimentària descriuen aquest efecte amb consistència: la privació intensifica el desig per allò que s’ha vetat, augmenta la probabilitat d’episodis d’ingesta descontrolada i erosiona la capacitat de sentir els senyals corporals reals de gana i sacietat. Més del 40% de les persones que segueixen dietes molt estrictes acaben tenint episodis d’ingesta descontrolada com a resposta previsible a la restricció. La culpa que apareix després d’aquests episodis no frena el cicle, sinó que l’alimenta: porta a imposar restriccions encara més rígides, la qual cosa torna a generar el mateix descontrol. És un patró que es repeteix i es reforça a si mateix a cada volta, i que té poc a veure amb la força de voluntat de qui el viu.

El que l’evidència mostra que sí que ajuda a cuidar-nos després de l’estiu no té res d’extraordinari ni de punitiu. Tornar a la rutina de base que existia abans, recuperar els horaris dels àpats, incorporar de nou les verdures i proteïnes que potser van escassejar, i tractar qualsevol canvi corporal com el que probablement és: la resposta natural del cos a unes setmanes de vida diferent. No necessita ser castigat després de l’estiu. Necessita consistència, i la consistència no es construeix des de la culpa.