He canviat d’opinió

Quan m’adono que he de canviar d’opinió, em costa fer-ho sense muntar un judici dins del meu cap. M’agradaria creure que soc una persona ferma. "Fidel a les meves conviccions", dic. Però sovint m’aferro a una idea perquè ja l’he defensada, perquè porta el meu nom a sobre i perquè abandonar-la em faria sentir que perdo alguna cosa més que el fet de tenir raó.

Sovint, quan els fets em contradiuen, els interrogo fins que confessen allò que necessito escoltar. En rescato un detall, n’aparto un altre, hi afegeixo context. Puc construir una teoria sencera per no pronunciar aquestes tres paraules: no tinc raó.

Ara mateix m’adono que els dits em demanen escriure i justificar "ens costa canviar d’opinió". Aquest "nosaltres" entra a la frase, reparteix la culpa i em proporciona una multitud on amagar-me.

També podria afirmar que "les persones tendeixen a protegir les seves creences". Sona equilibrat, amb aquella distància digna i acadèmica. És un búnquer gramatical des d’on podria analitzar sense exposar-me gaire.

O podria convidar Heràclit i Parmènides perquè declaressin a favor meu. Un em diria que tot canvia; l’altre, que el canvi és impossible. Jo fingiria que el meu problema és filosòfic i quedaria prou bé.

Però la veritat és que sovint em resisteixo i no penso en els grecs. Abans de canviar d’opinió intento demostrar-me que el context era un altre, que les meves paraules no volien dir ben bé allò que semblaven dir. Converteixo la contradicció en un truc de prestidigitació i espero que desaparegui abans que algú l’assenyali.

Vull canviar, però sense deixar proves. Vull que les meves paraules tinguin pes i poder abandonar-les sense carregar-ne el pes. Vull ser reconegut pel que dic i no ser reconegut en allò que vaig dir.

Sort en tinc dels polítics i de tota mena de gurus que han fet del meu canvi d’opinió el seu objectiu, sempre tan ferms en les seves conviccions. Ells no canvien d’opinió, només adapten els principis a les circumstàncies. Una habilitat que, ben mirada, també té el seu mèrit.

A tu, lectora o lector, si has arribat fins aquí sense reconèixer-te en les meves contradiccions, et demano que no passis encara de pàgina. Escriu-me. Explica’m com t’ho fas. Prometo escoltar-te sense interrompre. I, si em convences, potser em donaré permís per declarar, per fi i sense culpa, que he canviat d’opinió.