Quan els infants assumeixen completament el rol de cuidadors: la parentificació

En cada etapa vital necessitem cobrir unes necessitats concretes. Un infant ha de començar a aprendre responsabilitats d’autonomia, com per exemple, les petites tasques d’ajuda a casa. Ara bé, molt diferent és fer aquestes tasques en funció de les seves responsabilitats i edat, que assumir completament un rol de cuidador característic dels adults. Aleshores, si això passa, parlem d’un fenomen anomenat: la parentificació.

"Quan l’entorn necessita que algú gestioni el que està passant, el nen és capaç de reprimir les seves pròpies necessitats per sostenir els altres", explica la psicòloga Carla Tiller, especialista en intervenció infantil, juvenil i benestar emocional i directora del centre Sinapsis d'Artés. Aquesta inversió de rols és el que la psicologia defineix com a parentificació.

La construcció de la identitat

Un dels principals riscos de la parentificació és la manera com condiciona la construcció de la identitat. Segons Tiller, aquests infants poden créixer amb la idea que el seu valor depèn de la seva capacitat d’ajudar els altres. "La seva autoestima pot acabar construint-se al voltant de la utilitat. Senten que només són valuosos quan resolen problemes o cuiden els altres", afirma.

La tristesa, la por i la ràbia són algunes de les emocions que aquests infants acostumen a silenciar. En lloc d’expressar-les, aprenen a prioritzar les necessitats dels altres. Segons la psicòloga, aquesta manera d’afrontar les emocions pot traduir-se, en l’edat adulta, en nivells elevats d’ansietat i una forta necessitat de controlar l’entorn. "Quan una persona ha crescut en un context d’incertesa i conflicte, és habitual que, de gran, necessiti tenir-ho tot sota control per sentir-se segura", explica.

Una altra de les conseqüències freqüents és la hipervigilància. L’infant es manté constantment atent a qualsevol canvi en l’ambient familiar per anticipar possibles conflictes. "Aquests nens estan més pendents del que passa al seu voltant que no pas del que els passa a ells mateixos", resumeix la psicòloga.

Aquest estat d’alerta permanent pot tenir una repercussió directa en l’espontaneïtat i la creativitat. Si està constantment vigilant què passa a casa o preocupat per si haurà d’intervenir, disposa de menys espai mental per explorar i imaginar.

Tanmateix, l’experta remarca que la construcció de la personalitat no depèn únicament de l’entorn, però sí que és un factor molt important “abans en la psicologia ens centràvem en la persona individualment, quan l’entorn i els aspectes biogenètics estan relacionats. Tot i això, dues persones criades en la mateixa llar no han de per què desenvolupar-se de la mateixa manera”, diu.

El vincle de seguretat

El desenvolupament saludable d’un infant comença per una necessitat essencial: sentir-se cuidat i protegit. Quan aquest vincle es veu alterat per circumstàncies familiars o ambientals que siguin conflictives o inestables, el desenvolupament emocional també se’n pot ressentir. "L’infant ha de saber que serà atès quan ho necessiti. Això és el que anomenem vincle de seguretat", assenyala Tiller.

És molt important construir un vincle segur perquè el nen es desenvolupi correctament i tingui un bon benestar emocional. Les tres claus segons Carla Tiller serien la protecció, posar límits assertius i acompanyar el nen a què es desenvolupi amb autonomia, però amb aquesta protecció.

Quan es confirma una situació de parentificació, la intervenció comença ajudant la família a prendre’n consciència. "Moltes vegades els pares no són conscients que el seu fill ha assumit aquest rol", explica Tiller. A partir d’aquí, el treball consisteix a reforçar els factors de protecció i reconstruir els rols familiars.

Els adults han de recuperar la funció de cuidar, protegir i sostenir emocionalment els fills. Els infants, en canvi, han de poder tornar a ocupar el lloc que els correspon: jugar, explorar, aprendre, equivocar-se i sentir que, si alguna cosa va malament, hi haurà un adult que els protegirà. "Com a infant, ha de sentir que el sostenen. Quan és ell qui intenta sostenir constantment els altres, és un senyal que alguna cosa no està funcionant". La parentificació no determina inevitablement el futur d’una persona, però sí que augmenta la vulnerabilitat a desenvolupar dificultats emocionals.

Ara bé, la psicòloga recorda que no totes les responsabilitats són perjudicials. Participar en petites tasques domèstiques, aprendre autonomia o ajudar puntualment amb un germà petit forma part d’un desenvolupament saludable. El problema apareix quan aquestes responsabilitats deixen de ser puntuals.