El pes no és un veredicte

Cada matí, a molt banys, es repeteix la mateixa escena. Algú se’n puja a la bàscula esperant veure el reflex d’una setmana de canvis reals: més verdura, més moviment, més descans. I el número no ho confirma. A vegades ni tan sols es mou; d’altres puja. La reacció gairebé automàtica és llegir-ho com un fracàs, encara que aquesta setmana hagi estat millor que l’anterior.

Convé partir d’una base: el pes d’una mateixa persona pot variar entre un i dos quilos al llarg d’un sol dia, cosa normal. El menjar i el líquid presents a l’aparell digestiu pesen; la digestió avança a ritmes diferents, i haver anat al lavabo o no deixa empremta en la xifra. En les dones, el cicle hormonal afegeix una altra capa de variació per retenció de líquids. Aquest marge – només és soroll, sense relació amb la cura personal- existeix sempre, es tingui cura o no, i n’hi ha prou perquè comparar un dia amb un altre tingui poc sentit.

A aquesta base s’hi sumen els canvis que es fan a propòsit en tenir cura d’un mateix: en moltes ocasions dos alhora, menjar i moviment. Menjar més llegum, cereal integral o arròs augmenta el glicogen muscular, que reté aigua, uns grams per cada gram emmagatzemat. Entrenar provoca un efecte semblant. L’excés de sal en algun àpat reté aigua durant un dia o diversos. El consum d’alguns medicaments, com antiinflamatoris o corticoides, hi afegeixen retenció. Cap d’aquestes causes té relació amb el greix corporal.

Amb l’exercici sostingut hi entra un altre factor: és habitual perdre greix i guanyar múscul en paral·lel, i el múscul és un 18-20% més dens que el greix, de manera que ocupa menys volum pel mateix pes. Això permet que el cos canviï de manera real, amb menys greix i més salut, mentre la bàscula es manté igual o fins i tot puja. Aquí el número no només despista: apunta en el sentit contrari al progrés.

El problema no s’acaba en la lectura errònia de la dada. Quan aquest número s’interpreta com un veredicte, pot torçar el rumb del qual sí que funcionava. Veure una pujada després d’una setmana de canvis reals pot empènyer a abandonar-los o a substituir-los per una restricció agressiva que fa baixar el número encara que no sigui sostenible. La bàscula acaba premiant el mètode equivocat i castigant el correcte, perquè mesura un moment i no un procés.

Aquesta mateixa base explica per què comparar dos pesatges setmanals tampoc no resol el dubte: la variació pot respondre als mateixos motius. Cal observar diverses setmanes seguides, no dos pesatges solts, per sabir si el pes puja, baixa o es manté. Tampoc no hi ha una resposta única sobre si convé pesar-se. Entre qui aconsegueix mantenir una pèrdua de pes durant anys, deixar de pesar-se amb regularitat s’associa a recuperar més quilos: la dada ajuda a corregir el rumb a temps. Però en altres perfils, especialment en dones joves, pesar-se cada dia s’ha associat a més malestar emocional i pitjor relació amb el cos, sense millorar els hàbits.

El que decideix si la bàscula ajuda o perjudica és el paper que ocupa en cada cas. Quan mirar aquest número serveix per ajustar el rumb, compleix la seva funció. Quan dicta l’estat d’ànim del dia o empeny a decisions extremes, el problema és com s’interpreta aquesta xifra. El que de veritat informa sobre si alguna cosa funciona és la tendència sostinguda durant diverses setmanes, no el que marqui un pesatge solt.