Començar l'any a l'altra punta del món: «No hem vingut a fer calaix sinó a viure el país»

El 2 de gener tothom parla de propòsits, canvis i de començar de zero. Però, per al Joel i la Tània, aquest trencament amb la rutina ja va arribar fa un any, exactament el 31 de desembre del 2024, quan van tancar una etapa a Barcelona i en van obrir una de completament nova a 19.390 quilòmetres de distància. El Joel, que va passar la seva infància a Sant Salvador de Guardiola (Bages), ja feia temps que tenia ganes de moure fitxa i deixar enrere la capital catalana. Amb la seva parella, va marxar primer cap a Filipines… i després cap al lloc amb què tots dos havien somiat abans fins i tot de conèixer-se: Nova Zelanda.

Al febrer van aconseguir el Working Holiday Visa, un visat que permet als joves treballar i viatjar durant un any, i van començar l’autèntica aventura. Les primeres setmanes a Auckland van ser un festival de tràmits: obrir un compte bancari, aconseguir el número fiscal, papers i més papers. Quan ja ho tenien tot encarrilat, van comprar un cotxe i es van encaminar cap a Ōpōtiki, on van treballar durant un mes als camps de kiwis.

Ara es troben en un resort d’Awaroa, al mig del Parc Nacional Abel Tasman. Un lloc tan bonic com complicat d’accedir-hi: a vegades només s’hi arriba amb vaixell i, quan toca comprar, «cal esperar que baixi la marea per poder creuar», m’explica la parella. Allà, la Tània treballa a recepció i el Joel a manteniment. Vida senzilla, sí, però amb temps per respirar, estalviar i mirar el món des d’una altra perspectiva.

És fàcil viure a Nova Zelanda?, pregunto. «Per als locals, no», m’assegura el Joel. Els preus s’han disparat, molta gent marxa a Austràlia i fer vida estable és complicat. Ells, però, amb el visat i compartint pis, ho tenen més senzill. «No hem vingut a fer calaix, sinó a viure el país», puntualitza la Tània. De la nova vida, els sorprenen la calma i la paciència de la gent, els horaris més humans que els permeten tenir les tardes lliures i la presència viva de la cultura maori, que es reflecteix en les cares tatuades dels locals i els seus peus descalços. Fins i tot per anar al supermercat. I, tot i la felicitat, el cor de tant en tant sent nostàlgia. De casa troben a faltar «el menjar», diu la Tània. «El pa amb tomàquet», remata el Joel. Coincideixen.

Per compartir la seva experiència i, sobretot, per ajudar altres catalans que vulguin seguir camins semblants, van obrir a Instagram el perfil @losbadpackers. «És el nostre petit Catalunya», diu el Joel. Un espai on expliquen aventures, problemes reals i solucions útils.

Quatre llocs imprescindibles si vols descobrir Nova Zelanda

D’entre els llocs que més els han robat el cor, la Tània parla encisada de Castlepoint, una platja d’estil cala de la regió de Wellington, amb un far preciós, aigües turqueses, paisatge tranquil i, sovint, amb foques. El Joel, en canvi, es queda amb el llac Taupō, immens, diferent de qualsevol cosa que tinguem a casa nostra, envoltat d’activitats i amb impressionants gravats maoris. Tots dos coincideixen que s’ha de visitar Wai-O-Tapu, una reserva geotermal plena de colors i caminades entre fumeres i aigües calentes, i l’exposició fixa del Museu Nacional d’Auckland, imprescindible per entendre fins a quin punt la cultura maori forma part de l’ànima del país.

I quan se’ls acabi el visat? Potser tornaran a Filipines. Potser a Europa. O potser a algun altre lloc encara per descobrir. L’única certesa és que, per a ells, el futur continua obert…Per ara, a Nova Zelanda han trobat el seu «taonga». La Tània m’ho tradueix: «És el nostre tresor».