Els lectors escullen unes croquetes amb 40 anys d'història com les millors de Manresa

Mentre conversem entaulats al restaurant La Soca, Carles Soriano (Manresa, 2001) no para. Té feina a saludar clients que arriben i que marxen. Ara és ell l'ànima d'un negoci que aquest mateix febrer celebrar els 40 anys. El gestiona des d'en fa un parell colze a colze amb la seva mare, la Montse, un cop el pare, en Renato, va fer un pas al costat per jubilació. La nostra conversa amb Soriano gira sobre la història del local, sí, des del 1986 al número 10-12 de les Bases de Manresa, però l'excusa per venir a veure'l són les seves croquetes: en una enquesta oberta als lectors de Regió7 han resultat escollides com les millors de la ciutat.

"Satisfet?", li pregunto. Ell somriu i respon: "Que ens hagin votat vol dir que la gent ens té en compte i que, encara que et surtin millor o pitjor un dia, les nostres croquetes agraden. Segurament perquè són casolanes i de mil tipus, segons el producte que tenim".

Les que no fallen mai a la carta són les croquetes de carn d'olla. Els dilluns arriba la carn per fer l'escudella i un cop feta s'aprofita tot el gènere per elaborar les porcions. "Comencem a fer la massa i ho deixem reposar per treballar-les en fred, per poder-les fer més esponjoses, formar-les i arrebossar-les bé", explica, i afegeix: "aquesta setmana, per exemple, n'hem fet unes tres-centes". Les alternatives a la carn d'olla van variant: "A vegades les fem de calamars, altres vegades de peix, de ceps, de guisat o de cua de bou... tot depèn del producte de temporada".

Els fogons de La Soca els van engegar en Renato (de Sallent i amb arrels a Almeria) i la Montse (santvicentina nascuda a Daimiel, Ciudad Real), que es van acabar establint a Manresa per donar vida, segurament sense imaginar-s'ho en aquell moment, a un dels establiments més emblemàtics de la ciutat. "A la majoria dels lectors de Regió7 segurament els dius La Soca i saben on és i han vingut", defensa Soriano.

"Abans érem més un bar, coneguts perquè aquí al costat hi teníem el Centre Hospitalari, però amb l'ampliació de Sant Joan de Déu ens vam haver de reinventar i hem acabat aconseguint fer-nos un nom com a restaurant", explica el responsable de La Soca. D'escudella a cigrons saltejats amb espinacs, passant per les amanides i la pasta, entre altres plats. Soriano va viure el canvi de ben a prop: tot i que quan va agafar el relleu del pare ja feia anys que voltava pel negoci. Ara, el lidera.

Tanquen només els diumenges després dels dinars, i durant l'hivern, també els dilluns al vespre. La resta de dies, el restaurant obre de forma ininterrompuda: "Al matí fem esmorzars; al migdia, menús molt correctes; a la tarda, berenars; i als vespres, intentem fer sopars i tapes per compartir. Tot casolà i tradicional, d'aquí". Moltes hores sense parar. "L'hostaleria t'ha d'agradar, perquè si no, no t'hi dediquis, i menys a Manresa", assenyala. Em crida la puntualització que fa sobre la capital del Bages i m'interesso per la qüestió: "Manresa és un poble gran -diu- i has d'oferir un tracte molt proper, a diferència de ciutats més grans com Barcelona. Per sort, a mi m'agrada molt xerrar i molts clients també venen per veure la mare o el pare, a qui obligo a venir de tant en tant!". La implicació de Soriano es nota en el dia a dia d'un establiment on és fàcil veure-hi jugadors del Baxi Manresa i que reuneix força gent en dies de partits de bàsquet i futbol. «Gaudeixo molt del que faig i estic agraït», conclou.

Subscriu-te per seguir llegint