Mas Marroch

Des dels meus inicis darrere d’una barra fent cafès i repassant copes, sempre he vist l’hostaleria com una feina d’artesà amb molts matisos que diferencien clarament diferents àmbits.

Servir esmorzars no té res a veure amb oferir dinars a la carta. Tenir un menú del dia és una altra història que estar a un local a peu de platja on les persones arriben amb banyadors. Regentar un local de copes amb música és absolutament oposat a fer càterings. En definitiva, hi ha moltes capes de negoci dintre del món hostaler.

I normalment, qui és bo en una d’elles pot tenir la capacitat de sobreviure a alguna altra categoria, però li solen costar totes les altres.

Un d’aquests àmbits que he viscut molt activament han estat els esdeveniments.

De petit havia vist fer-ne a llocs poc habituals. Un d’especial que tinc molt present va ser al Pavelló de l’actual Complex Esportiu del Vell Congost a l’època que TDK patrocinava el Bàsquet Manresa. En algun altre hi vaig participar, com la multitudinària inauguració de les Galeries Olímpia del Carrer Guimerà de Manresa l’any 1990 –on actualment hi ha una botiga Zara-. Uns altres que vivia regularment cada any de petit són uns que muntava una persona especialista a fer gaudir els altres de qui fa mesos estic preparant un article. Visualitzar i aconseguir que molts comensals mengessin i bevessin bé fa quasi quaranta anys era de ment privilegiada i avançada a l’època.

Centrant-ho, els primers amb responsabilitat plena meva fent esdeveniments van ser al canvi de segle per la zona de Valladolid.

Allà, arran d’oferir un tipus de cuina actual, amb pinzellades de la revolució que estava venint allunyada de l’all, el pebre vermell i la proteïna va fer que comencés a fer actes a diversos cellers de la Ribera del Duero i de Rueda. El següent pas va ser començar a fer els casaments d’aquests enòlegs en una època en què els vins començaven a obrir-se pas al món tal com també passava amb les cuines. La combinació que oferíem era un aperitiu delicat acabat amb uns filets encrostats que coíem al forn de pa del poble de torn.

Un cop a casa, arran d’obrir un espai d’esdeveniments, vam entrar en la dinàmica de casaments i d’actes empresarials.

Tenir clar com arribar a moltes persones a l’hora amb temperatures i temps correctes és un dels reptes professionals que més em va fer aprendre i gaudir de la meva feina.

Amb aquests precedents, la setmana passada ens van convidar a un casament al Mas Marroch, l’espai d’esdeveniments que la família Roca té a tocar de Girona.

El Celler de Can Roca sempre ha sigut un referent. De fet, fa molts anys em vaig plantejar anar-hi a treballar, però al final el destí em va dur a Valladolid.

Sempre els he admirat i han sigut un referent, des de l’època primigènia on el Joan i el Josep arrencaven el seu projecte fins avui que havent ajuntat el Jordi i les seves respectives parelles i ja alguns fills encara són un far per a molts de nosaltres.

Si hagués de definir el casament que vaig viure, ho sintetitzaria en molt delicat, d’una finesa increïble i amb un nivell de detall impecable.

Vaig felicitar la parella que formen l’Encarna Tirado i el Josep Roca perquè la complexitat del que van servir era altíssima, tal com va ser el resultat.

A l’aperitiu, perles com el gelat d’oliva verda, l’estrella de mar o el brioix amb emulsió de tòfona.

A taula, el filet de vedella amb salsa de pebres va ser una oda a una meravellosa manera de fer que mostra com en saben de cuinar tota aquesta família.

El resultat, una puntuació de deu amb matisos de mestre que són molt complexes de servir bé.