Set crisis i una sort

Vivim en un temps en què les crisis ja no arriben d’una en una, sinó en cadena. N’hi ha que esclaten davant dels ulls i n’hi ha que fa temps que es veuen a venir. El sector de la guerra s’ha posat de moda i la defensa ha tornat al centre del debat europeu. La gran apagada de llum ens recorda fins a quin punt depenem d’infraestructures fràgils. Els accidents ferroviaris posen en evidència les costures del sistema i al fons de l’escenari ja s’intueix una altra crisi, la de les infraestructures viàries, massa sovint desateses, saturades o envellides.

En paral·lel, hi ha tres grans reivindicacions que no afluixen perquè neixen del cor mateix del país. La revolta pagesa, la defensa de l’educació i la de la sanitat. No són protestes anecdòtiques. Són símptomes profunds. El camp reclama dignitat, l’escola recursos i reconeixement, i la sanitat demana múscul per continuar sostenint la cohesió social. Quan fallen aquests pilars, el malestar ja no és sectorial, és estructural.

I tanmateix, enmig d’aquest panorama de set crisis que es toquen i s’alimenten, hi ha senyals que ens reconnecten amb una altra idea de país. Una és, sens dubte, la gran temporada de tòfona que hem gaudit, especialment la salvatge. Ha estat un molt bon any i noms significatius que en proveeixen com els del Pere Muixí i Laia Aldomà o el Gerard Pons ho exemplifiquen amb joies excel·lents, gairebé com una petita victòria discreta, però valuosa.

Pot semblar menor, però no ho és. La tòfona ens parla de terra, de paciència, d’ofici i d’arrelament. De territori. Justament allò que sovint falta quan tot trontolla. Potser, al capdavall, la resposta a aquestes set crisis no és només tècnica ni política. Potser també passa per tornar a donar valor a allò que ens sosté de debò, la feina ben feta, la consciència i la capacitat de generar riquesa amb sentit. Entre tantes alarmes, la tòfona ens ho recorda en silenci des de sota la terra.