La il·lusió esdevé màgia

Hi ha moments en què un país es reconeix a si mateix. No perquè hagi assolit una gran victòria política o econòmica, sinó perquè comparteix una il·lusió col·lectiva. Una il·lusió que uneix generacions i que fa sentir que formem part d'una mateixa història.

La benedicció de la Torre de Jesús de la Sagrada Família, coincidint amb el centenari de la mort d'Antoni Gaudí, n'ha estat una magnífica mostra. Més que un acte arquitectònic o religiós, ha estat la celebració d'un somni sostingut durant més d'un segle. La torre més alta del temple simbolitza la força d'una idea capaç de superar el temps, les dificultats i les circumstàncies.

Però la il·lusió d'un país no viu només en les grans obres. També es manifesta en aquelles quotidianitats que, amb discreció, mantenen viva una manera de fer. És una il·lusió constant, persistent i creativa.

La trobem en el Premi Nacional de Gastronomia de cuina tradicional atorgat per l'Acadèmia Nacional de Gastronomia i Nutrició a Jaume Subirós, ànima del Motel Empordà de Figueres i hereu del llegat de Josep Mercader, de qui enguany es commemora el centenari del seu naixement. Mercader i Subirós van entendre que la modernitat no consistia a trencar amb la tradició, sinó a aprofundir-hi. A respectar-la prou per fer-la evolucionar.

Subirós ha continuat aquest camí. La icònica espina d'anxova marinada en llet i fregida n'és un exemple perfecte. Una creació aparentment senzilla que amaga observació, coneixement i amor per la tècnica. La capacitat de transformar allò humil en quelcom extraordinari.

Gaudí també feia això. Mirava la natura i hi descobria formes capaces de convertir-se en arquitectura. Ho va sintetitzar: “primer l’amor, després la tècnica”.

Mercader i Subirós han mirat els productes de la terra amb la mateixa ambició creadora.

La il·lusió és, al capdavall, la capacitat de veure possibilitats allà on altres només veuen rutina. Tant si pren la forma d'una torre que s'enfila cap al cel com d'una petita espina d'anxova fregida. Els països que perduren són aquells que saben conservar aquesta mirada, la de qui estima el que fa i creu que sempre es pot fer una mica millor.

Sempre des de la il·lusió.