Els coneixen com a xerpes o peus negres i arriben a les costes gaditanes en pastera, des del Marroc, camuflats entre altres immigrants que venen amb el somni de trobar un treball honrat al nostre país. Però la seva missió és una altra. Els peus negres, com els anomenen els mateixos narcotraficants, creuen l'Estret per traficar.

Formen part, són el graó més baix, "de l'últim crit" del narcotraficant de la zona compresa entre Algesires i Tarifa. La idea d'aquesta nova figura és introduir i ocultar l'haixix, sortejant els circuits i rutines ja coneguts i controlats pels agents del GRECO de la Policia Nacional.

Exèrcit de paqueters

Els principals narcotraficants que operen entre el Marroc i Espanya capten a ciutadans marroquins al seu país i els porten perquè formin part d'un nou "exèrcit de paqueters campestres", integrat per uns 150 homes capaços de descarregar la droga de nit, en platges de difícil accés, i traslladar-la a peu, corrent muntanya a través, costa amunt, fins a amagar-la en algun dels amagatalls que prèviament han habilitat.

Els amagatalls habilitats per amagar la droga LNE

Els construeixen normalment sota terra, excavant fins a aconseguir que tinguin les dimensions d'"una cova" que camuflen entre la mala herba i vigilen amb càmeres, explica a CAS OBERT un policia que fa més de quinze anys lluita contra el narcotràfic en el Camp de Gibraltar.

Les platges convencionals com les d'Atunara, les que han fet servir durant anys, "estan molt trillades" pel GRECO, diuen els narcotraficants. I és més fàcil que els enxampin si traslladen la droga per carretera amb un tot terreny o furgoneta. Això li ho han sentit dir a Algesires a "la gent del Messi del haixix", un dels líders més coneguts al Camp de Gibraltar, a qui molts vilatans assenyalen com el cervell que està darrere de la idea d'utilitzar els peus negres. Pel grau d'especialització que requereix aquest nou mètode, per la procedència dels immigrants, però sobretot per la zona de partida. En el món del narcotraficant, tots saben que els territoris estan repartits i es respecten. A ningú se li escapa que "Els Castanya" i "Els Futbolistes" es reparteixen La Línia de la Concepció, mentre que Algesires, la muntanya, "és de la gent del Messi".

Pisos pastera

Segons aquestes fronteres d'honor, és en territori del "Messi" on els xerpes dormen de dia, aglomerats amb altres deu o dotze marroquins en pisos pastera del centre d'Algesires, i treballen de nit. Cobren entre 1.500 i 2.000 euros per cada jornada. Quan el cap de la colla a la qual pertanyen els avisa que hi haurà una descàrrega d'haixix, s'endinsen en el camp com si fossin exploradors nocturns i es desplacen fins als seus llocs a Cala Peral o Cala Botija, dues de les cales preferides per les organitzacions per fer arribar al país la mercaderia perquè costa arribar a elles per terra.

"Amb llanxa, es triga cinc minuts a arribar d'una platja a una altra, però amb cotxe nosaltres igual triguem mitja hora. Ells ho saben i juguen amb aquest avantatge. A vegades, estem esperant-los en la cala on sabem que descarregaran la droga, ens mosseguen i canvien de rumb, se'n van a la següent cala a fer la descàrrega", expliquen fonts policials.

Fórmula 1

Quan els xerpes tenen els fardells d'haixix ficat en la seva motxilla "de la grandària de la d'un rider de Glovo o Uber Eats", inicien la seva carrera per la muntanya. Però, al contrari que els repartidors de menjar a domicili, ells no es mouen amb bici o en patinet, tampoc porten pizzes o hamburgueses. Els peus negres corren, corren "com gaseles", tant que semblen cotxes de "Fórmula 1". I no sols per la velocitat que aconsegueixen, sinó per com coneixen el circuit, un trajecte que abasta uns 15 quilòmetres de costa.

Fardells d'haixix confiscat per la policia en la muntanya LNE

"A nosaltres ens costa la mateixa vida situar-nos i córrer per la muntanya en la foscor sense caure, és una zona escarpada, complicada. Però ells són capaços de pujar, carregats amb el pes dels fardells, fins a dos quilòmetres per a dalt sense parar", descriu un policia que ha hagut de perseguir més d'un xerpa per aquestes muntanyes gaditanes.

L'ús dels peus negres és molt dur i suposa molts riscos. Els xerpes detinguts per la policia (més d'un centenar en els últims dos anys), porten la roba bruta i trencada, plena de forats que es fan en la muntanya, tenen el cos ple d'espines i ferides que es fan quan transporten la droga o quan els persegueixen els agents.

Visors nocturns

Detenir a un Fórmula 1 no és senzill. Són difícils de detectar, a les seves destreses rurals se li sumen altres mesures de seguretat preses per l'organització per a eludir als investigadors. Els caps dels xerpes compten amb visors nocturns per detectar la presència policial. Les càmeres d'última generació que instal·len mirant cap a l'entrada dels amagatalls en els quals emmagatzemen l'haixix compleix la mateixa funció, a més de servir-los per registrar en vídeo la presència de qualsevol altra persona aliena a l'organització, "per si una altra banda rival s'atreveix a robar-los la droga".

Fins i tot amb totes les prevencions, a vegades els peus negres ensopeguen amb els policies i cauen. Els seus caps ho saben i, per això, en els últims mesos han implantat una nova política "per reduir i minimitzar els riscos", com si del departament de recursos humans d'una multinacional es tractés.

Ara descarreguen i porten quantitats més petites d'haixix per perdre menys (droga i anys de presó) quan són arrestats: "Abans deixaven anar 100 o 150 fardells en cada descàrrega. Ara això és impensable. Fa un any el van reduir a 50 paquets i van començar a ficar l'haixix per tot el litoral, des de Manilva (Màlaga) fins al Camp de Gibraltar. Ara no introdueixen més de 10 o 15 fardells d'una sola tanda", segons dades policials.

Menys haixix, cotxes més petits

A més, han ampliat el seu radi d'acció i empren diverses embarcacions per despistar als agents i dificultar el seu treball: "Reparteixen l'haixix en diverses llanxes. Cada llanxa s'aproxima a una platja diferent. I així poden deixar anar deu fardells en una platja, a l'estona altres 10 en una altra platja… i si perceben el més mínim risc, esperen fins a l'endemà per descarregar el que els queda de la droga en una altra cala diferent".

Aquesta nova manera de procedir ha permès als narcotraficants canviar els cotxes en els quals treuen l'haixix quan li donen sortida. Com porten quantitats més petites, ja no necessiten amplis tot terrenys amb espai suficient per amagar la mercaderia que la policia ja tenia perfectament identificats. N'hi ha prou amb vehicles petits, més discrets i de models variats, més complicats de rastrejar pels investigadors.

Es reinventen

Els narcotraficants ideen, innoven, es reinventen. Pensen en nous trucs constantment per guanyar en el joc del ratolí i el gat en el qual competeixen diàriament, des de fa anys, amb la policia. Són conscients que un dia guanya, però al següent tenen als agents amb els quals es tracten diàriament al supermercat, al col·legi dels seus fills, al centre comercial… trepitjant-los els talons. Per això, quan tenen un dia bo, "vacil·len" però ho fan sense violència, amb humor i amb un cert respecte cap als policies que es deixen la pell per agafar-los, amb menys mitjans dels que ells tenen.

En una ocasió, un traficant al qual estaven investigant va fer arribar un missatge a un dels agents dies abans que la policia registrés el seu habitatge: "Digues-li al teu company que li he deixat la porta de casa oberta, que no fa falta que me la trenqui".