El Tribunal Suprem acaba de dictar una nova sentència per aclarir si el preu d’una targeta revolving és o no usura. I ja són quatre pronunciaments, dos en els últims sis mesos.

L’alt tribunal insisteix que les targetes revolving són un producte amb unes característiques específiques pròpies i que, per tant, per determinar si el seu preu és molt alt o baix, cal fixar-se en els preus més habituals de les mateixes targetes revolving. No poden comparar-se els seus preus amb els d’altres productes de finançament de naturalesa diferent, com els préstecs al consum. 

El seu preu es fixa a través de la TAE (taxa anual equivalent). Per això, el Tribunal Suprem reitera que, per saber si el tipus d’interès de la targeta és usurari, cal comparar la TAE del contracte amb les TAEs que eren habituals en el mercat de les revolving en el moment de la seva contractació.

Extracte de la Sentència 367/2022, del 4 de maig

5.- Al igual que declaramos en la anterior sentencia 149/2020, de 4 de marzo, el índice que debe ser tomado como referencia es el tipo medio aplicado a las operaciones de crédito mediante tarjetas de crédito y revolving con las que más específicamente comparte características la operación de crédito objeto de la demanda. No puede aceptarse la tesis de la recurrente de que el interés de referencia que debe emplearse para decidir si el interés del contrato cuestionado es "notablemente superior al normal del dinero y manifiestamente desproporcionado con las circunstancias del caso" es el general de los créditos al consumo y no el más específico de las tarjetas de crédito y revolving que es utilizado en la sentencia recurrida.

6.- Los hechos fijados en la instancia, que deben ser respetados en el recurso de casación, consisten en que los datos obtenidos de la base de datos del Banco de España revelan que, en las fechas próximas a la suscripción del contrato de tarjeta revolving, la TAE aplicada por las entidades bancarias a las operaciones de tarjeta de crédito con pago aplazado era frecuentemente superior al 20% y que también era habitual que las tarjetas revolving contratadas con grandes entidades bancarias superasen el 23%, 24%, 25% y hasta el 26% anual.

Així es reflecteix en la sentència 367/2022, de 4 de maig: «Per determinar la referència que ha d’utilitzar-se com a “interès normal dels diners” per decidir si l’interès de la targeta revolving és usurari, s’ha d’utilitzar el tipus mitjà d’interès corresponent a la categoria específica a què correspongui l’operació creditícia qüestionada, la de les targetes de crèdit i revolving, no a la més genèrica de crèdit al consum».

Extracte de la Sentència 643/2022, del 4 d'octubre

2.- Según la documentación obrante en las actuaciones, el TAE del contrato celebrado entre las partes era del 20,9%. Aunque en el año 2001 no se publicaba todavía por el Banco de España el tipo medio de las operaciones revolving, el tipo medio de productos similares era superior a la citada cifra. Los porcentajes a que se refiere el recurso de casación no son correctos, porque se refieren a créditos al consumo y, como hemos dicho anteriormente, es más adecuado tomar en consideración otros productos más similares a los créditos revolving, como las tarjetas recargables o de las de pago aplazado, que en la fecha de celebración del contrato tenían un interés medio del 24,5% anual y en la década 1999/2009, osciló entre el 23% y el 26%; en todo caso, siempre en un rango superior al interés pactado en el caso litigioso.

3.- Por ello, tenemos que llegar a la misma conclusión que en la sentencia 367/2022, de 4 de mayo, y no considerar usurario el interés pactado en este caso; y desestimar el recurso de casación, al no apreciarse ni infracción del art. 1 de la Ley de Usura, ni de la jurisprudencia que lo interpreta”.

I insisteix en la sentència 643/2022, de 4 d’octubre: «Si hi ha categories més específiques dins d’altres de més àmplies (com passa amb la de targetes de crèdit i revolving, dins de la categoria més àmplia d’operacions de crèdit al consum), haurà d’utilitzar-se aquesta categoria més específica, amb la qual l’operació creditícia qüestionada presenta més coincidències (durada del crèdit, import, finalitat, mitjans a través dels quals el deutor pot disposar del crèdit, garanties, facilitat de reclamació en cas d’impagament, etc.), ja que aquests trets comuns són determinants del preu del crèdit, això és, de la TAE de l’interès remuneratori». El criteri, amb dues sentències consecutives del Tribunal Suprem que insisteixen en el mateix punt per interès casacional, hauria de quedar clar i no generar cap tipus de dubte als tribunals de primera instància i audiències provincials. 

L’alt tribunal ha establert jurisprudència. Ha fet el que està a la seva mà per evitar que, com ha anat passant durant els últims anys, una mateixa targeta pugui ser declarada usurària a Conca i no usurària a Albacete. Aquesta disparitat de criteris ha generat una allau de demandes i ha contribuït al col·lapse del nostre sistema judicial. 

I la pregunta clau és: ¿la tercera és la bona? ¿Es donarà per tancat el caos jurídic entorn de les revolving amb el nou pronunciament de l’alt tribunal? ¿Tindran clar els consumidors quin és preu de referència d’aquest producte?

Queda encara un assumpte per resoldre. En els judicis, les parts hauran de provar quina era la TAE mitjana en el moment de la contractació de la targeta examinada. El repte és conèixer quina era aquesta TAE mitjana amb les dades existents en el mercat, ja que no hi ha una font unívoca i precisa a la qual acudir. 

Això requereix una àrdua tasca educacional a tots els nivells, però especialment per als tribunals i els consumidors, perquè puguin interpretar bé les dades que hi ha al mercat i poder realitzar correctament aquesta comparativa de TAEs amb TAEs.

Actualment, els tribunals consideren que el regulador és una font fiable i imparcial sobre els productes financers que supervisa. Però aquí sorgeixen dos problemes. El primer és que el Banc d’Espanya no publica dades sobre aquests productes amb data anterior al 2010. Per això el Tribunal Suprem insisteix a remarcar que, durant la dècada del 1999 al 2009, el preu mitjà del revolving va oscil·lar entre el 23% i el 26% en les seves últimes sentències.  

I el segon problema rau en el fet que el Banc d’Espanya no publica una referència de preus de mercat habituals o normals d’aquest producte financer. Només, des del 2010, una estadística denominada TEDR per a finalitats de política monetària, que inclou altres productes a més de les targetes revolving, que no tenen en compte les despeses i les comissions d’aquestes targetes i que no mostren la realitat comercial del mercat. 

Alberto Travería

El consumidor quan contracta una targeta revolving veu als seus documents i als extractes mensuals la TAE, i vol saber si aquest preu és habitual o no al mercat. En definitiva, si realment se li ha aplicat un preu que no era dins de la normalitat del mercat. No és lògic que posteriorment la referència que s’hagi d’utilitzar per jutjar el producte sigui un altre índex diferent, i calculat per a altres finalitats, incloent-hi productes no homogenis. 

Si els tribunals segueixen, per inèrcia, utilitzant com a referència les TEDRS hi continuarà havent disparitat de criteris, caos i inseguretat jurídica. 

Una solució per evitar la confusió i afavorir la transparència seria que hi hagués una font de dades pública i oficial, que reflecteixi els preus habituals del mercat d’aquest producte financer i que tant els jutges com també els consumidors entenguessin. El Banc d’Espanya, per afavorir la transparència sobre un producte regulat, podria fer-ho. Així s’acabaria el basar jurisprudencial, les demandes innecessàries i dotaria aquest mercat i els consumidors de la transparència que ara falta.

Si aquesta situació no se soluciona, es dona la circumstància que hi ha en el mercat espanyol un producte regulat que sempre serà susceptible de ser considerat nul als tribunals. No s’ha d’oblidar que la inseguretat jurídica pot provocar una més baixa oferta de finançament a les famílies, que en l’extrem poden veure’s expulsades del mercat regulat.

Això no és una qüestió de posicionar-se a favor o en contra dels consumidors o a favor o en contra dels bancs. És qüestió de comptar amb una regles de joc clares i transparents per a tothom per evitar conflictes innecessaris. Sempre que hi hagi seguretat jurídica se’n beneficiaran tots els actors del mercat, començant pels consumidors. 

Als consumidors no se’ls protegeix per la perpetuació de situacions anòmales que poden beneficiar uns quants en detriment de la majoria. ¿Quina necessitat té un consumidor de pledejar contra el seu banc si les regles queden clares i són transparents? Si es fa impossible l’oferta d’un producte regulat de finançament, ¿qui cobrirà les necessitats dels consumidors que fins ara estan fent ús d’aquesta facilitat de crèdit? 

La seguretat jurídica, la transparència del nostre sistema financer i el bon funcionament del nostre sistema judicial ens concerneixen a tots.