Els GRAF, 25 anys darrere del foc des de l’incendi del 98
El grup d’actuacions forestals dels Bombers va néixer després que cremessin 27.000 hectàrees a la regió
L’incendi del 1998 que va cremar unes 27.000 hectàrees de bosc i conreus a la Catalunya central va posar en relleu la necessitat d’introduir noves estratègies en la feina dels bombers. Els tres dies de tesmpesta de foc que van afectar el Bages, el Solsonès, l’Anoia i la Segarra van confirmar l’existència d’un altre tipus d’incendi més virulent i ràpid que posava al límit la seva capacitat d’extinció. Un any després d’aquell episodi va néixer el GRAF, que enguany arriba als 25 anys, com una unitat especialitzada en la prevenció i l’extinció d’incendis forestals que per primera vegada va incorporar un element clau: la possibilitat d’estudiar el comportament dels focs i predir-ne l’evolució per planificar estratègies d’atac.
«En aquell temps, com a Bombers teníem molt poca visió d’escenaris, senzillament corríem a apagar el foc sense estudiar les seves dinàmiques», explica el sergent responsable de la unitat tècnica del GRAF, Emili Dalmau. L’especialista parla sobre els orígens d’aquesta unitat dels Bombers des de l’ermita de Sant Gabriel, al terme de Riner, al Solsonès, des d’on s’observa una àmplia panoràmica del paisatge que va cremar pel foc del 1998. «L’incendi va començar a la serra de Castelltallat, que es veu al fons de tot, i va arribar fins als turons que tenim aquí al davant, a tocar de la Torregassa, al municipi d’Olius, fent una estirada d’uns 25 o 30 quilòmetres en només dos dies», destaca el responsable del GRAF a la Catalunya central, Asier Larrañaga, evidenciant que l’incendi va desbordar els mitjans d’extinció dels bombers d’aquell moment.
Larrañaga comenta que durant l’incendi del 98 el cos de Bombers encara tenia molt present l’any 1994, «que també va ser catastròfic a nivell d’incendis». En aquell moment, assenyala que es va associar la crema de milers d’hectàrees a la sequera i a la situació meteorològica adversa que va viure Catalunya. «En canvi, el 1998 no va ser un any especialment sec i, per contra, en un territori com aquest, en només dos dies de meteorologia dura, els incendis van ser capaços de cremar 27.000 hectàrees». És a partir d’aquest moment que el cos va prendre consciència que, sense tenir una gran sequera els boscos, «aquests eren prou vulnerables per cremar amb potència», diu Larrañaga. Per primera vegada, es va començar a parlar de la vulnerabilitat d’un paisatge amb molta càrrega combustible a causa de l’abandonament de pastures i conreus.
«Fins aleshores les males llengües sempre deien que el problema era la falta de mitjans», apunta Dalmau. De fet, a partir dels anys vuitanta, el cos comença a créixer amb més efectius i mitjans aeris per fer front als incendis que en aquell moment ja començaven a preocupar. «Quan l’any 1994 vam viure un dels episodis d’incendis més greus del país encara es va creure que faltaven més recursos i es va continuar ampliant la plantilla perquè hi havia el mantra que, si arribàvem tard, el foc es feia més gran», explica el sergent. Fins que l’any 1998 va arribar la gran paradoxa: «un sol incendi va posar el sistema en joc i, a més a més, no es podia dir que els bombers féssim tard perquè érem allà des del minut zero». En aquest moment, es van adonar que el problema no era tant la quantitat de bombers disponibles sinó l’abast d’uns focs «fora de la capacitat d’extinció».
La necessitat de canviar de model
Després de l’experiència d’aquest incendi, van començar a arribar les preguntes. Com podia ser que amb l’increment d’efectius al cos dels darrers anys no haguessin estat capaços d’aturar la força de les flames?«Els polítics necessitaven donar respostes a la gent perquè la sensació era de frustració, de no haver estat capaços de salvar totes aquelles hectàrees cremades», explica qui aleshores era el cap del Parc de Bombers de Solsona, Francesc Rodríguez, ara ja bomber jubilat. «Ningú sabia com explicar aquell escenari de focs pràcticament incontrolables que evidenciava que calia canviar de model, que ja no servia la dinàmica de repartir els bombers pel perímetre de les flames sense tenir coneixement sobre com evolucionaria el foc o quin era el seu comportament», posa de manifest.
Abans de la creació del GRAF el cos dels Bombers no disposava d’unitats d’anàlisi. «El món universitari dedicat a l’estudi dels incendis forestals i el treball més tècnic dels Bombers es donaven l’esquena», ressalta Rodríguez, que afegeix que hi va haver una persona clau que va permetre unir aquests dos mons. Es tracta de Marc Castellnou, l’actual responsable del GRAF, que aleshores treballava com a enginyer de muntanyes al Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC). «Ell havia estudiat a fons les estratègies d’extinció i anàlisi de comportament dels incendis forestals que ja havien desenvolupat als Estats Units i els consellers de l’època el van començar a visitar perquè necessitaven entendre la situació per donar respostes a la gent», explica. Fruit d’aquelles converses, es va veure la necessitat de crear una unitat especialitzada en l’estudi del comportament dels incendis per predir-ne millor l’evolució i planificar una estratègia més efectiva. I a partir d’aquí, l’1 de març del 1999 va néixer el GRAF.
El primer equip del GRAF
La primera unitat operativa del GRAF estava formada per vuit persones especialistes en incendis forestals. «Recordo que aquell primer any vam treballar tot l’estiu, sense parar, hi havia molta feina per fer», destaca Dalmau, que va formar part del primer equip. Durant aquells primers anys, es van dedicar a estudiar incendis històrics a Catalunya per tal de determinar certs patrons de comportament que els ajudés a anticipar-se, però també es van dedicar a desenvolupar un programa de cremes prescrites per la neteja del sotabosc, introduint tècniques ancestrals de l’ús del foc per reduir el risc d’incendi. A més, van aconseguir crear una cartografia operativa per tot el cos dels Bombers amb indicacions sobre els punts d’aigua, l’accessibilitat dels camps per als camions i altres informacions que rellevants en cas d’incendi per als efectius del cos.
«Durant aquests 25 anys, hem evolucionat respecte a la tàctica. Ara, per exemple, aprofitem més les finestres nocturnes, tenim més criteri a l’hora de saber quin flanc prioritzar perquè l’incendi no se’ns faci gran, sabem cap a quins focus convé destinar les forces», posa en relleu Larrañaga. En aquest sentit, el gran canvi que aporta el GRAF és l’anticipació, «saber com es mourà el foc i en quints punts tenim l’oportunitat de fer una feina efectiva». La diferència respecte a fa 25 anys, continua, és que abans s’actuava de forma més intuïtiva en base l’experiència acumulada dels bombers i ara hi ha una estratègia i planificació al darrere.
Un escenari d’incendis extrems
Els tècnics del GRAF consideren que avui en dia aquesta unitat especialitzada té més sentit que mai tenint en compte que els incendis són cada vegada més ràpids i intensos pel context del canvi climàtic i el potencial combustible als boscos. «Estem davant d’un nou escenari on són més probables els incendis de sisena generació, que tenen un comportament extremadament més virulent dels que havíem vist fins ara», posa de manifest Larrañaga.
El bomber descriu que són incendis amb un potencial enorme que corren molt més. «Si el del 98 es movia a una velocitat de 4 o 5 km/h, en els darrers anys hem vist grans incendis en països com Grècia, Portugal o Xile que avancen a uns 18 km/h, que es troben fora de la capacitat d’extinció». També exposa que una altra característica d’aquests incendis és que «són capaços d’entrar en contacte amb l’atmosfera, generant pirocúmuls plens de brases incandescents que poden tornar a precipitar-se a la superfície i generar nous focus».
Dalmau remarca un dels grans reptes actuals del GRAF és saber anticipar aquest fenomen. «Ens hem adonat que hi ha incendis que en determinats dies i llocs, sent petits, tenen les condicions per convertir-se en autèntics monstres». Aquest fet s’explica perquè «amb el canvi climàtic tenim atmosferes més calentes i inestables que provoquen que amb poca càrrega combustible ja puguem tenir problemes seriosos amb els incendis», adverteix Dalmau.
Els especialistes tenen clar que l’única forma d’intentar revertir aquesta situació és treballar sobre el paisatge. «Hi ha molta feina a fer, cal reduir la càrrega combustible dels boscos, però això implica canvis importants en la concepció del nostre paisatge, ja que hem d’anar cap a boscos més oberts amb més zones de conreus i de pastures», afirma Larrañaga. Al seu torn, Dalmau afegeix que «si perdem el sector primari, la ramaderia, els camps de vinyes o ametlles, tindrem un paisatge cada vegada més vulnerable». El missatge que volen llançar és que no es necessiten més recursos, encara que sempre van bé, sinó millorar veritablement el paisatge per fer-lo més resilient als incendis que puguin venir.
FRANCESC RODRÍGUEZ
«Ningú s’esperava un foc d’aquella magnitud»
El cap del Parc de Bombers de Solsona en l’incendi del 1998 recorda que aquell episodi va mobilitzar tots els efectius dels bombers fins a la zona afectada
Una de les persones que va testimoniar l’incendi del 1998 des de primera línia va ser Francesc Rodríguez, que en aquell moment era el cap del Parc de Bombers de Solsona. Malgrat que hagin passat 26 anys des d’aquell episodi, recorda com si fos ahir la virulència d’un foc que va ser capaç de cremar 27.000 hectàrees en menys de 72 hores. «Ningú s’esperava un incendi d’aquesta magnitud, teníem tots els mitjans disponibles, però no estàvem preparats per fer-hi front», destaca.
Rodríguez explica que van ser dies de «molt neguit i angoixa» sobretot en el seu cas, que feia pocs dies que acabava de ser pare de bessons. «A un dels nens li va entrar líquid al pulmó i em vaig haver de repartir el temps entre l’hospital i l’incendi». El bomber aprofitava sobretot a les nits per anar a ajudar els seus companys que es trobaven «absolutament desbordats» per unes flames que van omplir de fum el Solsonès. «Molts encara recorden el cel rogenc d’aquells dies i la pudor de fum per tot arreu», apunta.
La intensitat de l’incendi que es va iniciar a Aguilar de Segarra i amb poques hores es va propagar pel Solsonès va mobilitzar pràcticament tots els efectius dels Bombers fins a la zona afectada. «Van venir de tots els punts de Catalunya a ajudar-nos», recorda Rodríguez, que afegeix que la majoria s’orientaven a partir de les indicacions dels pagesos i els veïns. «Era molt fàcil desorientar-se, ja que en aquella època encara no existia una cartografia destinada al cos de Bombers». Per això, es va decidir establir un punt de trobada per coordinar-se que es va ubicar al santuari del Miracle, a Riner.
Els efectius desplaçats fins a la zona van centrar els esforços a repartir-se pel perímetre de l’incendi i intentar aturar unes flames que semblaven del tot incontrolables. «Del perímetre sempre hi ha punts més perillosos que és on destinem les forces, però en aquell moment encara no teníem la capacitat de detectar els punts clau que poden engrandir els focs i actuàvem de la forma que ens havia ensenyat l’experiència».
Enmig de la situació d’emergència, recorda que la primera nit de l’incendi va agafar el cotxe i se’n va anar a buscar un flanc que avançava per la zona del pantà de Sant Ponç. «Allà em vaig trobar gent de les ADFs de la zona que estaven molt superades per la situació i abans de deixar que l’incendi guanyés més terreny vam decidir fer una crema controlada per evitar l’avenç de les flames», explica Rodíguez. Aquella decisió presa de forma espontània «en el lloc i el moment exacte» va permetre que el foc no continués avançant cap a Sant Llorenç de Morunys. «Després de moltes hores vam poder celebrar una petita victòria, perquè fins aleshores el foc campava al seu aire i no hi havia forma de controlar-lo», explica.
Al cap de dos dies, els bombers van aconseguir estabilitzar un incendi que marcaria un abans i un després en la seva forma de treballar i que va propiciar el naixement del GRAF, «un grup sense el qual avui en dia no es pot concebre la feina d’extinció d’incendis».
Els bombers que treballen sobre el terreny
Les unitats del GRAF es desplacen pel perímetre dels incendis amb una camioneta per identificar els punts més crítics
«La forma de treballar del GRAF s’ha anat adaptant a l’evolució dels incendis, que són dinàmics i ja no cremen com fa 25 anys», explica el responsable del grup d’actuacions forestals a la Catalunya central, Asier Larrañaga. Dels vuit especialistes que van formar part de la primera unitat tècnica s’ha passat als setanta professionals que treballen en la prevenció i l’extinció dels incendis a partir de l’anàlisi de les dinàmiques meteorològiques i l’estat dels boscos i desplaçant-se sobre el terreny.
El sergent responsable de la unitat tècnica del GRAF, Emili Dalmau, destaca que hi ha quatre unitats operatives repartides pel territori que fan sortida immediata en cas d’incendi. «Els tècnics del GRAF que estan sobre el terreny es coordinen amb els de la unitat operativa centralitzada a Bellaterra, que són els que tenen la informació sobre com evoluciona l’incendi», detalla Dalmau, que afegeix que «els responsables de la unitat operativa no són els caps d’intervenció, però saben l’escenari que tenen al davant i poden oferir les millors opcions per evitar mals majors».
De fet, assenyala que un dels avantatges dels incendis forestals és que «són previsibles, a diferència dels incendis d’indústria, ja que responen a certes condicions meteorològiques i de l’estat de la vegetació que ens donen informació sobre com poden evolucionar». En aquest sentit, explica que la idea és «generar una consciència de situació a tots, entendre a quin escenari ens enfrontem». A la pràctica, es tradueix en saber identificar els flancs on és prioritari actuar per tal d’evitar que el foc es propagui més de pressa.
Les unitats GRAF estan formades per quatre tècnics que es desplacen amb una camioneta pel perímetre de l’incendi. «Són el personal que es mou de pressa pel territori, identificant els punts crítics per passar la informació a la unitat operativa i anar reajustant l’estratègia», apunta Dalmau. La seva incorporació ser un canvi de model significatiu, «tenint en compte que anys enrere no es concebia un bomber sense un cubell d’aigua disponible, però quan l’incendi va tan ràpid, necessitem gent amb capacitat d’anàlisi i autonomia per moure’s».
Larrañaga afegeix que una de les eines que els ajuda a orientar-se és la cartografia actualitzada que han creat per tot el cos dels Bombers de la Generalitat. «Abans anàvem amb una col·lecció de mapes que podien arribar a ocupar tot el cotxe i ara tot això s’ha digitalitzat i podem consultar-ho des de qualsevol punt», destaca. El fet de tenir una cartografia específica per als bombers els permet identificar tots els punts d’aigua distribuïts pel territori i saber amb antelació si determinats camins són accessibles per als camions. «Els mapes ens ajuden a tenir un coneixement molt més acurat de les zones més rurals, considera.
A més a més, els GRAF compten amb un programa que els permet saber en directe la localització de cada efectiu del cos. «Estem tots geolocalitzats i podem saber al moment quina tasca estan fent els diferents bombers, fet que ens permet ser més efectius i guanyar seguretat perquè tenim tot el perímetre molt més controlat i sabem la posició que ocupa cadascú», indica Larrañaga.
Malgrat que en els darrers anys el GRAF ha incorporat molta tecnologia a l’hora de dissenyar l’estratègia d’apagar incendis, el responsable de la regió central assegura que les maniobres per extingir les flames «no han canviat, continuen sent molt mecàniques». El que els facilita la tecnologia, continua, és definir millor l’estratègia i saber prioritzar a l’hora d’actuar.
L’última eina que han incorporat són les sondes meteorològiques que «ens permeten veure l’estructura de l’atmosfera i avaluar com és de probable la formació dels pirocúmuls», que són aquests núvols que es formen amb els incendis quan l’atmosfera està molt calenta i que suposen una amenaça perquè poden augmentar ràpidament la superfície afectada pel foc.
