Comiats que han fet història: els funerals més cèlebres de les últimes dècades

Hi ha vides de persones que tothom recorda, homes i dones que han marcat la història de la humanitat i que, en les seves respectives feines o responsabilitats han marcat un abans i un després. I, de totes elles, també n’hi ha que en el moment del seu comiat, per la transcendència de la seva marxa, pel moment en què va succeir, pel buit que van deixar o per tot allò que van aportar en vida, no van ser només funerals històrics, sinó que formen part de l’imaginari col·lectiu de diferents generacions.

Han estat moments de comiat únics i inoblidables, funerals d’homes i dones que es recorden, fets que recordem on érem quan es van celebrar o que, per la seva espectacularitat, reposen en un racó dels records de milions de persones d’arreu del món.

Diego Armando Maradona

Una personalitat tan desfermada, un talent tan descomunal i una vida sempre al límit, no podia comportar un adeu ni massa discret, ni massa íntim. Diego Armando Maradona, per molts el millor futbolista de la història i, sense cap mena de dubte, una icona de l’Argentina i, perquè no dir-ho, també de Nàpols (Itàlia) i de molts altres llocs del món, va tenir una vida extrema en tots els aspectes i també ho va ser el seu comiat. El mític 10 de la selecció de l'Argentina va morir el 25 de novembre del 2020 als 60 anys i més d’un milió de persones, una al costat de l'altra i contingudes en una tanca de cinc metres, van formar una fila de 50 quilòmetres que va estar marcada per les llàgrimes, els crits d’elogi, l’adoració cap a Maradona i també d’algunes càrregues de la policia que va tenir molts problemes per controlar una població desfermada. Una vida única com la de Maradona, segurament no podia tenir un comiat que no estigués a l'altura de la seva manera de viure la vida.

Joan Pau II

Un dels Papes més recordats de la història moderna. La seva vida va estar marcada per una expansió global de la religió catòlica i en el seu pontificat va fer un total de 104 viatges apostòlics fora d'Itàlia, recorrent 1.200.000 quilòmetres, i que el van convertir en tota una icona mundial. El papa Joan Pau II va morir als 84 anys i l'Església Catòlica va establir nou dies de dol. El dia del seu funeral, el 8 d'abril del 2005, a la Plaça de Sant Pere del Vaticà i els seus carrers adjacents s’hi van aplegar més de 300.000 persones.

Va ser, a més, la reunió més gran de caps d'Estat fora de les Nacions Unides. Hi van assistir nou monarques, més de setanta caps de govern i líders d'altres religions i cultures. Personalitats que van voler anar a Roma i agrair al Papa totes les visites que els va fer en vida en una trajectòria com a pontífex que van convertir la figura del Papa, per primera vegada, en un símbol mediàtic de primer ordre.

Teresa de Calcuta

La mare Teresa de Calcuta, admirada i estimada arreu del món per la seva ingent feina en favor dels més necessitats, va ser beatificada, precisament per Joan Pau II, amb qui sempre hi va mantenir una gran complicitat i simpatia pública. La Mare Teresa de Calcuta va morir ja gran, un 5 de setembre del 1997 i amb 87 anys. El govern de l’Índia va organitzar un funeral d'Estat. El seu fèretre va ser passejat pels carrers de Calcuta, i ho va fer amb el mateix carruatge en què, gairebé 50 anys abans s'havia fet amb un altre símbol del país, Mahatma Gandhi. Al funeral s’hi van acostar fins a un milió de persones, mentre que molts d’altres milions més de persones el van seguir en directe per televisió a tot el món.

Lady Diana de Gal·les

El 31 d’agost d’enguany se celebrarà l’aniversari del traspàs d’una altra icona de la modernitat, la princesa Diana de Gal·les. Lady Di, va morir en un tràgic accident de cotxe pels carrers de Paris, i el seu comiat va ser un dels grans funerals de la història. El seu funeral va ser televisat a tot el món i només al Regne Unit, l'audiència màxima va superar els 32 milions d'espectadors. Després de negar-li en un primer moment el funeral d'Estat, el govern britànic va haver de cedir a la pressió pública i donar un tracte especial al funeral. Es va decretar dol nacional i, entre els diferents actes organitzats, es recorda especialment l'adaptació que el seu amic, el músic Elton John, va fer de la cançó Candle in the Wind.

Lola Flores

Lola Flores va ser una de les personalitats més potents de l’art musical i interpretatiu a l’Espanya del segle XX. La Faraona, va morir el 16 de maig del 1995, amb 72 anys i com a conseqüència d'un càncer de mama contra el qual va lluitar durant més de 25 anys. Per la seva capella ardent, ubicada al Centre Cultural de Madrid, hi van passar més de 150.000 persones. El fèretre va romandre obert en tot moment i el seu enterrament va ser tot un esdeveniment públic que es va retransmetre per televisió. En el seu trasllat al cementiri des de la Plaça de Colom, desenes de milers d'admiradors van plorar i aclamar una artista única i inigualable. El seguici fúnebre va constar de dotze furgonetes carregades de rams i corones de flors. Es diu que els milions de fans van deixar Madrid sense existències de clavells vermells, la flor que sempre rebia quan acabava les seves actuacions.

Movistar + descobreix en una sèrie documental la intensa vida de Lola Flores

Altres funerals històrics

La història, ja ho veiem, ha deixat en la memòria col·lectiva molts d’altres funerals que han estat, per la seva repercussió i per la dimensió de les persones homenatjades, colossals mostres d’afecte, admiració i reconeixement. Els enterraments de Grace Kelly, princesa de Mónaco; el comiat al rei del rock, Elvis Presley; el funeral d’una altra estrella de la música, en aquest cas del rei del Pop, Michael Jackson; el de la primera dama de l’Argentina, Eva Perón, després d’una vetlla de dues setmanes i que es va enterrar el 26 de juliol de 1952; recentment el de l’artista colombià, Fernando Botero o el de la cantant cubana Célia Cruz, al 2003, i que per exprés desig seu, el seu cos va estar primer a Miami per ser vetllat a la Torre de la Llibertat, abans de ser traslladat de nou a Nova York, on els seus seguidors van col·lapsar els carrers de Manhattan.

Tot plegat han estat comiats que donen sentit i avalen una de les frases que més saben definir que la mort és part indissociable de la vida, i que també posen en valor la famosa frase del polític francès del S.XVIII, Maximilian Robespierre, quan va dir: “La mort és el començament de la immortalitat”.