Sense la mineria de la potassa, de segur que la Cardona que avui dia coneixem seria del tot diferent. La muntanya de sal és el motiu pel qual, milers d’anys enrere, es van fer els primers assentaments en aquesta zona del cor de Catalunya i la sal ha estat intrínsecament connectada a la raó de ser del municipi al llarg de tots els segles que van venir. Aquest precís factor, de fet, és el que durant el segle passat va permetre que una vila que s’abastia eminentment de l’agricultura i la ramaderia accelerés la industrialització, creixés econòmicament, rebés un munt d’immigrants d’arreu de l’Estat, que hi van aportar nous hàbits socials.

L’explotació industrial de la potassa a Cardona es va iniciar cap al 1925, poc després que l’empresa Unión Española de Explosivos, la posterior Unión Explosivos Río tinto, adquirís les salines. L’any 1929 la mina Nieves, amb els seu pou d’accés, ja era una realitat i va ser llavors quan es va engegar l’explotació minera. «Vam passar d’unes salines que ocupaven poc més de vint persones a un centre miner que va arribar a tenir més de 1.500 treballadors», com explica l’historiador i director de l’Arxiu Històric de Cardona, Andreu Galera. Des de llavors, la mina va estar en actiu durant els seixanta anys posteriors, concretament, fins al seu tancament l’any 1990.

L’empresa es dedicava a l’extracció de clorur sòdic i potàssic que es destinaven, inicialment, a la fabricació de pólvora i explosius i, posteriorment, també per a la producció de fertilitzants i adobs. A banda, l’obertura de la mina va permetre ocupar laboralment a un gran gruix de persones, afavorint, fins i tot, que milers de persones d’arreu d’Espanya es traslladessin a Cardona, en molts casos amb totes les seves famílies, atrets per aquesta oportunitat. De fet, durant els anys de més bullici, el municipi va arribar a tenir gairebé 9.000 habitants, mentre que actualment no arriba als 5.000.

Una mina amb tecnologia puntera

Durant les primeres dècades d’explotació els mètodes d’extracció eren més rudimentaris, ja que, per exemple, les barrines eren manuals i la maquinària que hi havia era més justa. A partir de la dècada dels 70, però, es van impulsar notables millores i es va començar a fer ús d’aparells de gran envergadura i eficiència. A més, dins les galeries subterrànies hi havia els tallers mecànic i elèctric que estaven totalment equipats per a desenvolupar la feina. «El que més sorprenia de les galeries de la mina de Cardona solien fer uns 5 metres d’alçada, el desplaçament per l’interior es feia en cotxe i hi havia semàfors», com detalla l’enginyer tècnic que va exercir a la mina, Emilio Caballero.

Tot i això, les condicions de seguretat no eren, ni de bon tros, les òptimes. La cota més baixa de perforació del front miner va ser a més de 1.300 metres de profunditat, on les temperatures podien arribar a superar els 50 graus. Sumat a aquest factor, hi havia el problema de la ventilació. Va arribar un punt en què no era suficient per aportar l’oxigen necessari als miners que treballaven a aquesta fondària.

«Durant els inicis i fins als anys 60 o 70, l’expressió mínima del vestuari del miner era unes espardenyes, una calça curta i una boina o una gorra. No va ser fins als 70 que l’ús del casc es va fer obligatori», explica el surienc Albert Fàbrega, autor del llibre «Mines de potassa del Bages». Les extremes condicions de calor a les que estaven exposats diàriament els portava a exposar-se a situacions perilloses sense cap mena d’equipament protector. A més, «dur roba a unes temperatures tan altes i l’excés de suor sol causar ferides que es podien encetar i, en contacte amb la sal, els causaven efectes nocius per la seva pell», com explica Josep Maria Mata-Perelló, doctor en Geologia i president del Consell Científic del Geoparc.

El companyerisme entre miners

A Cardona els miners solien treballar en parelles i això combinat amb el fet que se solien trobar en situacions de molta pressió i, a vegades, de certa perillositat, es generaven estretes relacions entre ells. «Mai a la vida he sentit una relació de companyerisme i d’unió tan propera com la de dos miners de Cardona», com assegura Manolo Vázquez Sánchez “Cuchichi”, un dels treballadors. De la mateixa manera ho va viure Joaquín Galera, que també va exercir com a miner a les salines, «de tantes hores que passàvem junts es generava molta intimitat i, fins i tot, d’explicar els problemes que cadascú tenia a casa, amb la família...», recorda.

Un documental amb segell cardoní mostra com era la vida sota terra

El passat diumenge, dia 1 de desembre, l’Auditori Valentí Fuster de Cardona es va omplir d’assistents amb motiu de l’estrena del documental ‘Una vida sota terra’, en què es recull el testimoni de 17 persones que han estat testimonis primaris de la mineria a la vila bagenca i de l’impacte que va comportar. La peça audiovisual mostra les vivències d’antics miners, representants sindicals, enginyers, administratives i veïns i veïnes de la colònia Arqués, com també de la urbanització dels Escorials. El document, a més, compta amb imatges històriques inèdites fins al moment i posa el focus sobre aspectes rellevants d’aquella època com les condicions de treball, la sinistralitat laboral, l’activitat sindical, la construcció de les colònies o l’impacte del tancament, entre d’altres.

L’objectiu del treball és, segons el director general de la Fundació Cardona Històrica, Francesc Ponsa, «recuperar, preservar i difondre informació i testimonis d’aquella època essencial de la història contemporània de la vila. La Cardona actual no s’entén sense l’impacte que va tenir la mina».

Davant la bona acollida de l’estrena, el pròxim dissabte, dia 21 de desembre, ha programat una altra reproducció del documental. El projecte ha estat impulsat per la Fundació Cardona Històrica i l’Arxiu Històric de Cardona, ha estat dirigit per Xavi Moraleda i de la seva producció se n’ha encarregat Albert Farré.

SINISTRALITAT LABORAL

La comunitat minera de Cardona després del funeral dels quatre morts en l’accident del pou Alberto (1974) - Arxiu Històric de Cardona

En els seixanta anys d’explotació minera hi van haver 77 morts

Treballar a més de mil metres sota terra, fer un ús recurrent de maquinària de grans dimensions i afrontar-se a situacions perilloses diàriament va acabar tenint les seves conseqüències dins de la comunitat minera de Cardona. Tant és així que entre el 1929 i 1990, el període en què l’explotació de la potassa va estar en actiu, la xifra d’accidents mortals a conseqüència de sinistres laborals s’alça fins als 77. «Si es divideix aquesta xifra entre tots els anys d’explotació, que en són 60, estem parlant de més d’un mort per any; avui dia, aquestes dades serien escandaloses», apunta Andreu Galera, director de l’Arxiu Històric de Cardona.

Un dels accidents més colpidors va ser el del trencament del cable del pou Alberto el juliol del 1974, que va comportar la mort de quatre miners. L’ascensor d’aquest pou era utilitzat per a baixar o pujar el personal de l’exterior a les galeries subterrànies en funció dels seus torns de treball. Aquella tarda d’estiu, ara fa 50 anys, en ascendir uns 100, dels 700 que feia en total, el cable que el feia ascendir es va trencar, fent que la gàbia i els quatre miners que transportava es desprenguessin. Sobre seu hi van caure tones i tones de ferralla i mineral, motiu pel qual els seus cossos van quedar completament trinxats.

«Els accidents tenen lloc per dues raons: actes insegurs o l’exposició a situacions perilloses», explica el que va ser miner i representant sindical de CCOO a la mina de Cardona, Joaquín Galera. Aquests dos ingredients hi eren presents i, de fet, la majoria eren causats per incidències fent ús de la maquinària o bé per l’incompliment d’algunes mesures de seguretat. Els accidents causats pròpiament a les condicions de la mina, com ara el despreniment dels llisos del sostre, no eren tants, com apunta l’enginyer tècnic de la mina, Emilio Caballero.

Fernando de Sagarra y de Azara 

Metge i cap dels serveis mèdics de l’empresa

«Podien arribar a perdre 8 quilos en una jornada»

A causa de les extremes condicions laborals dels miners, n’hi havia que podien perdre fins a vuit quilos en una sola jornada laboral. Aquestes van ser les conclusions d’un estudi que va dur a terme el metge de l’empresa, Fernando de Sagarra, en què pesava als treballadors abans i després de treballar a l’interior de la mina, restant-hi les quantitats de líquids i aliment que ingerien.

En els últims anys, n’hi havia que treballaven a uns 50 graus i, «encara que després recuperaven el seu pes habitual, suposava greus perjudicis per a la seva salut», com ara la pèrdua d’electròlits o el descens de la seva resistència.

Arran de treballar amb maquinària que generava grans quantitats de fum, dins la comunitat minera, sobretot durant els primers anys, hi predominaven les malalties pulmonars, com la bronquitis pulmonar obstructiva crònica. Aquest fet solia causar que difícilment arribessin més enllà dels 60 anys.

EL DIA A DIA A LES COLÒNIES

Celebració de la Festa Major de les colònies Arqués, on hi residien els miners i les seves famílies - Arxiu Històric de Cardona

L’enyorança d’una vida en comunitat

L’enyorança i la tendresa impregnen tots els records que la comunitat minera de Cardona encara conserva avui dia de la seva vida a les colònies. Una vida compartida, en comunitat, on els carrerons i places solien estar plens d’infants jugant i en què les portes de casa mai estaven tancades. «A les colònies érem molt feliços i a mi em fa molta llàstima veure com cada cop hi queda menys gent vivint», explica la Manuela Graciano, nascuda a la colònia Arqués i actual treballadora de la Fundació Cardona Històrica.

La minera a la vila bagenca va suposar un gran atractiu per a milers de famílies que s’hi van traslladar d’arreu de la geografia espanyola, amb les maletes plenes d’esperança de trobar un lloc de treball a la mina i començar en una nova vida. El problema, però, és que «en aquella època el municipi no estava preparat per assumir aquesta gran allau de gent», ni de lluny hi havia tanta oferta residencial, com explica Albert Fàbrega, autor del llibre ‘Mines de potassa del Bages’.

Per tal de solucionar aquesta qüestió, la mateixa empresa, Unión Española de Explosivos, va optar per construir unes colònies per a proporcionar un habitatge digne a les famílies que s’hi anaven traslladant. Propera a l’explotació minera s’ubicava la coneguda com la colònia Arqués, destinada pels miners i les seves famílies. Al costat de la fàbrica s’hi va ubicar la colònia Manuela, més propera a la Coromina. En ambdós casos, es tractava de cases unifamiliars d’una sola planta, i eren construccions senzilles, de petites dimensions i estaven alineades formant llargs carrers.

«Les portes de les cases estaven sempre obertes, recordo els veïns i veïnes sempre a fora, els nens es podien quedar sols a casa perquè la veïna li donava un cop d’ull; era tot molt familiar», explica Mª Dolores Villa, resident a les colònies i responsable d’administració de l’empresa. «Aquí no ens faltava res, teníem la nostra pròpia escola, un supermercat, un forn de pa, dues perruqueries, una piscina a l’estiu, una biblioteca... No podíem demanar res més», recorda Manuela Graciano.

Les festivitats també tenien una gran importància dins de la comunitat. El fet que les colònies tenien la seva pròpia Festa Major n’és un gran indicatiu. Se solia fer ball i era molt tradicional que els veïns anessin a buscar boixos i en feien ramades i banderetes per a guarnir els carrers i l’escenari dels músics. «Hi venia moltíssima gent», de Cardona i inclús de la Coromina, com detallen.

Manolo Vázquez Sánchez “Cuchichi”

Miner

«Els veïns de les colònies érem més que una família»

La seva família era filla d’Ayamonte (Huelva) i el seu pare treballava a les mines de Río Tinto. Des de la mateixa empresa li van oferir la possibilitat de traslladar-se cap a Cardona per a treballar a les salines i així va ser com els “Cuchichis” van arribar a la vila. «A l’època, a Andalusia hi havia molta més pobresa i van considerar que viure a Catalunya podria ser més positiu», detalla.

A banda de dedicar-se a la mineria, la seva família també regentaven la coneguda com ‘la Barraca del Cuchichi’, on venien tota mena de gominoles, caramels, fruits secs i altres articles per a infants. Per aquest motiu, la seva era una família molt reconeguda dins de la comunitat minera de les colònies Arqués.

Encara avui dia recorda amb tendresa la seva infància i joventut a les colònies, destacant el gran sentiment de comunitat: «Tots els veïns érem molt més que una família».

Manuela Graciano Cantero 

Treballadora de la Fundació Cardona Històrica

«A les colònies érem molt feliços, no ens faltava res»

L’any 1964 va néixer a la mateixa colònia Arqués i, des de llavors, hi va viure fins als 23 anys. La seva família era originària de Córdoba i allà no hi tenien feina. Per aquest motiu, van decidir traslladar-se a Cardona perquè es van assabentar que a la mina de sal contractaven persones.

Va ser el seu avi qui hi va començar a treballar i en aquell moment tota la família es va arrelar a la colònia i «sempre hem viscut aquí», explica.

«A les colònies érem molt feliços, no ens faltava res, els nens ens passàvem els estius pels carrers jugant tots junts», recorda amb estima.

La seva trajectòria professional també està estretament relacionada amb aquest ampli llegat històric, ja que treballa a la Fundació Cardona Històrica, contribuint al posicionament de la Muntanya de Sal de Cardona com un atractiu turístic i per a donar a conèixer el seu gran valor.

Francisco Pérez Pedrosa 

Miner

«Amb el tancament de la mina es tenia por pel que passaria després»

Com en el cas del seu avi, que va arribar a Cardona tot sol, l’empresa tenia el que es coneixia com l’alberg a la Coromina, on cada miner tenia el seu llit i un baül on podien desar les seves pertinences. Els seus pares van arribar a la vila temps més tard i davant la impossibilitat de trobar una casa on viure es van haver de construir una barraca feta de pedra i fang on va néixer ell.

Quan va créixer ell també va entrar a treballar a la mina i encara recorda el moment del seu tancament, «tothom tenia molta por del que passaria després».

Com molts altres treballadors, Pérez va ser traslladat a la mina de Sallent i, tot i això, ell continuava residint a Cardona. «Això ho va solucionar una mica», assegura.

«Si no hagués estat per tots aquells cardonins que tot i treballar en altres mines vam continuar a Cardona ara seria un poble fantasma», comenta.

SUPERSTICIONS

Miners abans d’introduir el carregament de potassa al pou Alberto (1932) - Arxiu Històric de Cardona

Les dones no podien entrar a la mina

Dins les comunitats mineres d’arreu d’Espanya hi ha hagut moltes supersticions i Cardona no és una excepció. Una d’aquestes arrelades creences era que les dones no podien entrar a l’interior de la mina. Sigui perquè es creia que si hi accedien no es donaria la producció que s’esperava, o perquè la mina per si sola ja tenia una energia femenina i, per tant, si hi entrava alguna dona temien que portaria mala sort. «Tots aquests pensaments estaven presents en l’ambient», com reconeix el miner, Joaquín Galera.

Al cap i a la fi, l’empresa que s’encarregava de l’explotació, Unión Española de Explosivos, estava totalment masculinitzada i la presència de dones en altres àmbits com a la fàbrica o a les oficines d’administració era molt baixa. Tot i això, amb el pas dels anys, cap a finals dels 80, es va anar modernitzant i dones van començar a encapçalar alguns departaments, com ara Mª Dolores Villa amb l’administració o Fina Pérez amb el de compres.

Fina Pérez Conesa 

Enginyera i cap de compres de l’empresa

«Em van deixar baixar a la mina i es va fer un rècord de producció»

Pel fet de ser dona i les nombroses supersticions que hi havia entre la comunitat minera no la deixaven baixar a l’interior de la mina. Això, però, va canviar quan l’empresa estava a punt de tancar les portes, l’any 1990. Un dia, un dels facultatius li va comunicar que l’endemà hi baixarien. «Sí que està graciós vostè, avui», va pensar per a si mateixa. 

El dia següent va baixar a la mina, tal com el facultatiu li havia comentat i, com era d’esperar, no va tenir lloc cap catàstrofe, sinó tot el contrari.

«Es creia que si una dona entrava a la mina no es donaria la producció esperada i l’endemà que jo hi entrés em van trucar per avisar-me que aquell dia s’havia assolit la major producció, no només del mes sinó de l’any», explica.

Aquest va ser un episodi que va trencar d’arrel amb les supersticions que hi havia llavors.