El triangle que formen el Pont de Vilomara i Rocafort, Mura i Talamanca concentra un tresor reconegut oficialment com a Bé Cultural d’Interès Nacional en la categoria de Zones d’Interès Etnològic. Són tretze conjunts d’antigues tines aïllades enmig del que en el seu dia van ser vinyes, dins d’una àrea que s’ha acabat identificant com les Valls del Montcau. Un patrimoni redescobert i revalorat ara fa gairebé tres dècades, temps durant el qual s’ha treballat en la seva catalogació, preservació i, cada cop més, en la seva difusió.
Aquest patrimoni aixecat en l’últim quart del segle XIX (en algunes hi consta, sobre la pedra de boixa, la data de 1880) va quedar submergit en una massa de bosc, bàsicament de pi blanc i alzines, que hi va anar creixent al voltant i gairebé ocultant-lo al llarg de dècades, després de l’abandonament de la vinya en aquells entorns.
Ara, s’hi ha produït un efecte invers, tot i que no pas causat pel retorn del conreu. Bona part d’aquests conjunts, els que estan situats al que es coneix com la Vall del Flequer, van quedar enmig del foc devorador que el 17 de juliol del 2022 es va iniciar des d’una zona dels límits dels termes del Pont de Vilomara i Sant Vicenç i va avançar cap al nord oest. Tot i que les flames van passar literalment per sobre d’alguns d’aquests conjunts, la seva estructura, que es podria resumir en pedra sobre pedra, va aguantar perfectament l’escomesa. El que s’ha transfigurat, en canvi, és el paisatge que l’envolta. Aquella verdor d’un bosc que s’havia fet amo i senyor de la vall va quedar transformat en una gamma de tons de cendra els mesos posteriors a l’incendi.
Terreny feréstec
Divuit mesos després del pas del foc, aquella paleta de negres i grisos s’ha atenuat, però l’entorn d’una part d’aquest bé patrimonial són centenars d’arbres cremats. Alhora, l’escombrada de les flames i l’evolució posterior d’un bosc greument ferit ha obert un escenari nou, molt més àrid, terrós, que deixa entreveure l’estructura que tenia aquell paisatge, estructurat en terrasses, un segle i mig enrere. Això sí, ara sense ceps, només arbres caiguts. Les tines de la Vall del Flequer han posat de manifest que són patrimoni nacional a prova de foc.
Per entendre la importància que van tenir i que avui testimonien aquestes construccions, situades majoritàriament en el que fins fa dos anys i mig eren muntanyes d’espesses masses forestals, i ara sobretot de troncs cremats i vençuts, cal un exercici d’imaginació. Cal visualitzar que tot aquell paisatge que s’obre davant dels ulls, ara transfigurat pel pas devastador del foc, un relleu feréstec i costerut, un segle i mig enrere era una successió de terrasses irregulars creades per l’home (que ara han quedat mig redescobertes), sobre les quals s’alineaven milers i milers de peus de cep.
Hi ha referències documentals que posen de manifest aquella realitat. Per exemple, al llibre Les tines de les Valls del Montcau (editorial Farell), que ara fa una dècada i mitja va editar el consorci que es va crear per a la gestió d’aquesta àrea, es relaciona que quan cap al 1860 es feren els primers amillaraments (les declaracions de terres per pagar un nou impost) el terme de Rocafort i el Pont de Vilomara tenia 646,4 hectàrees de vinya plantada, que representaven el 37,9% de les terres totals. A Mura n’hi havia 366 ha (el 14%) i a Talamanca, 503,3 ha (el 29,5%). Segons cita textualment el mateix llibre, «si tenim en consideració que no totes les terres eren conreables, hi havia àmplies zones en què les vinyes copaven totalment el paisatge».
I les hectàrees de vinya plantada encara van créixer més en anys posteriors, quan a França va arribar la fil·loxera i els preus del vi a Catalunya van arribar a nivells fins llavors inimaginables. A Les tines de les Valls del Montcau es defineix perfectament: «Us demanareu, per què expliquem tot això? Perquè avui, que pràcticament no queda cap vinya enlloc, val la pena resseguir la carretera que va del Pont de Vilomara a Rocafort o de Rocafort a Mura, o perdre’s per Vallhonesta i Santa Creu de Palou, o transitar de Talamanca cap als altres pobles veïns, per fer-se una idea que les vinyes no estaven plantades en un terreny fàcil, sinó tot al contrari, estaven plantades als vessants de les muntanyes, on calia construir marges de pedra seca per anivellar el terreny, i on treure la verema d’aquestes vinyes demanava un gran esforç, ja que gairebé enlloc no hi arribaven els carros i en molts casos ni tan sols els animals. És en aquest entorn on apareixen unes construccions insòlites, úniques a tot Catalunya i que es coneixen com a tines enmig de les vinyes».
Un apunt. Què són, estrictament, aquestes tines? Era el recinte on es fermentava el most, fruit d’aixafar el raïm. Construccions fetes amb la tècnica de la pedra seca, però folrades a l’interior amb cairons (rajols d’uns 40x40 centímetres) envernissats per, lògicament, evitar que filtressin cap a l’exterior i perdessin l’apreciat contingut.
El més comú, aquí i arreu dels territoris vinícoles de Catalunya, és que aquestes tines estiguessin integrades als masos (generalment adossades a l’edificació central). La singularitat en aquesta àrea és que es va optar per una fórmula complementària diferent del que era l’habitual: situar algunes d’aquestes construccions fonamentals en la producció del vi aïllades de qualsevol habitatge, enmig de les vinyes.
Recurs contra la distància i el temps
El factor clau per entendre aquesta singularitat és el que es plantejava a l’inici d’aquest article, Cal tenir en compte que aquest indret, i en general on trobem tines a peu de vinya, és un espai complex en el qual a principi del segle XIX es va haver de guanyar territori al bosc, que ara l’havia tornat a fer seu. Un territori desnivellat, amb escassos plans aptes per al conreu. Un paisatge que es va començar a transformar, segons els historiadors, en el moment que hi hagué una gran demanda d’aiguardent per a les emergents colònies espanyoles, però sobretot per a les armades d’Anglaterra i Holanda (era la beguda habitual dels mariners).
El Bages no va ser una comarca clarament exportadora d’aiguardents, però en tots aquests moviments sí que va trobar més mercat, ja que altres comarques que sí que ho eren no li feien la competència amb el vi, i es va convertir en la principal demarcació que abastia les àrees de muntanya.
A partir del segle XIX, amb aquesta eclosió de la vinya, es van començar a construir aquestes tines a peu de conreu, al contrari del que era habitual fins a aquell moment, que els pagesos es feien el vi a casa seva. El motiu d’aquesta singularitat és el que referenciàvem anteriorment: la localització. Parlem d’un indret aspre i poc accessible, tallat per serralades i torrenteres, gens idoni per alçar-hi masos i, encara menys, petits pobles. Però sí per plantar-hi vinya en costers, guanyats a base de feixes. I tot plegat succeïa en un moment que hi havia una gran quantitat de mà d’obra, però que per aquests indrets havia de fer en alguns casos trajectes de més de dues hores a peu, el que també es tradueix en temps per treure’n la producció.
Construir les tines a peu de vinya va ser la solució que aquest territori tan concret va adoptar per adaptar-se, també en unes circumstàncies tan concretes, a l’orografia i a les dificultats, per tenir més temps per poder collir el raïm i no haver d’invertir el jornal en el seu transport. Les tines a peu de vinya van donar més temps al pagès per fer la verema. Alhora, aconseguia omplir la tina més depressa i amb això aconseguia que la fermentació fos més homogènia i de millor qualitat.
Agrupacions de fins a 7 tines
De la recerca i inventari que s’ha fet d’aquestes construccions singulars per la seva ubicació se n’han trobat de dos tipus: les tines solitàries i els conjunts de tines, que formen l’exemple més espectacular. Per tina solitària s’entén aquella que hi ha amb la seva barraca sola i aïllada enmig de la vinya. L’altre model constitueix agrupacions de tres i quatre tines construïdes simultàniament, cadascuna amb la seva barraca annexa, i alguna vegada amb algun espai comú on fins i tot s’instal·lava una premsa. Hi ha casos, però, com les tines dels Tres Salts, en terme de Talamanca, on s’agrupen fins a set tines fetes simultàniament.
Es podria pensar que els conjunts de tines responien a vinificacions col·lectives i a una fórmula diferent de les de les tines solitàries. Segons els autors de Les tines de les Valls del Montcau, la documentació trobada «ens fa pensar que cadascuna d’aquestes tines era utilitzada per un parcerari que si s’havia construït col·lectivament era perquè els contractes de rabassa s’havien signat al mateix temps i sortia més barat, i potser eren més resistents arquitectònicament els conjunts que no les tines soles».
Les tines són construccions fetes amb morter de calç i folrades amb peces de ceràmica cuita (cairons) envernissades. Sobretot gràcies a aquesta estructura interior, és una construcció ben ferma, factor que ha contribuït que molts dels seus exemples hagin acabat arribant fins als nostres dies en un estat força bo de conservació.
Aquests dipòsits de l’arquitectura rural, habitualment de forma cilíndrica i d’aproximadament uns sis metres d’alçada, es construïen aprofitant un desnivell del terreny, de manera que la mateixa estructura adquiria dos nivells. D’una banda, l’accés a la part superior de la tina, que lògicament era coberta per evitar que la pluja hi penetrés. Des d’aquesta porta superior és des d’on s’abocava el raïm, que s’aixafava sobre les posts o el brescat, unes fustes que feien de superfície per a la trepitjada. Era un terra que intencionadament no tapava bé, ja que la seva funció era poder aixafar el fruit i que el most s’escolés avall, cap a l’interior de la tina, que s’anava omplint. La brisa (polpa o pell del gra) també es tirava dins, retirant alguna de les fustes per fer-la caure. Per facilitar aquesta feina, es penjava una corda de la volta de la tina perquè el pagès s’hi pogués agafar.
A la base de la tina, per poder-ne treure el vi quan era el moment, hi ha un element singular: la pedra de boixa (anomenada també, senzillament, boixa). Es tracta d’una pedra de forma allargassada a la qual s’obria un forat al mig. Aquest forat sovint es tapava amb un tronc de boix (d’aquí li ve el nom). Aquestes tines aïllades es completaven amb altres construccions annexes, molt visibles en els conjunts que es mantenen. Es tracta de barraques que en molts casos estan construïdes per protegir la boixa. També servien de recer per als pagesos, i en més d’una de cada agrupació de tines també s’utilitzava per aixoplugar una premsa que s’utilitzava al final del procés d’elaboració del vi. En alguna encara es conserva la pedra que servia de base per a una d’aquestes premses, treballada perquè s’aguantés l’estructura i s’escolés el suc del raïm que s’obtenia del premsat.
Les flames van envoltar per complet les tines
El foc devastador que va afectar gran part de la zona on hi ha els conjunts de tines singulars, la vall del Flequer, es va declarar el migdia del 17 de juliol del 2022. Es va iniciar des d’una zona inhòspita situada als límits dels termes del Pont de Vilomara i Sant Vicenç, sota la carena on hi ha el camí ral i l’antic hostal de Sant Jaume de Vallhonesta, i va avançar a gran velocitat en direcció nord oest fins a Sant Fruitós i Navarcles.
En els dies posteriors, tot i que molt lentament, ho va fer cap a l’oest, apropant-se als límits del parc natural del Sant Llorenç del Munt. El pas de les flames per sobre les tines es va produir, però, en les primeres hores, ja que a mitja tarda el front ja havia superat la vall i saltat la carretera que connecta el Pont de Vilomara amb Rocafort, cap a les 5 va passar per damunt de la urbanització River Park, i poc després es plantava a la urbanització de les Brucardes i a les portes del nucli de Sant Fruitós. A les 5 de la tarda es va informar que la superfície afectada ja superava les 400 hectàrees, i que l’incendi havia arribat al parc natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, espai que es trobava dins l’àrea de tancament d’accessos definida per la Generalitat dies abans davant de l’elevat risc d’incendi durant l’onada de calor. Poc abans de les 6 l’Ajuntament de Navarcles també va demanar a la població que es confinés a casa. Finalment, aquest incendi del Bages va acabar afectant una superfície de més de 1.700 hectàrees.
