Joguines per aprendre a ser homes

L’any 2022 es va estrenar Lightyear, producció de Pixar. Qui hagi vist les pel·lícules de Toy Story no necessitarà gaires explicacions per situar-se. El film narra la història de l’astronauta que hauria inspirat la joguina que rivalitza amb el cowboy Woody per guanyar-se l’afecte del seu propietari, un nen de set anys anomenat Andy. 

Amb aquesta pel·lícula, els seus creadors van fer un pas més en l’expansió d’un univers de ficció que, des de fa més d’un quart de segle, s’ha convertit en un dels grans referents de la cultura popular infantil. I adulta també, per què negar-ho. De fet, a la trama hi ha moltes picades d’ullet que només es poden entendre si ja fa uns quants anys que t’arrossegues pel món, començant per la manera de ser del protagonista de la pel·lícula. 

Buzz Lightyear és una paròdia de les anomenades figures d’acció, o sigui uns ninots articulats pensats per a nens, però no per a nenes. Abans que els lectors inundin la bústia del diari per queixar-se per aquest comentari, deixin-me que m’expliqui. El 1959, Mattel va posar a la venda la famosa Barbie (a qui, per cert, ja vam dedicar un article) i va ser un èxit de vendes. Entre les nenes. Com que els nens no en volien saber res d’aquelles nines, els fabricants anaven bojos per trobar una mena de versió masculina d’aquella estilitzada noia de cabellera rossa. Ho va aconseguir Hasbro amb els G. I. JOE, uns soldats de plàstic vestits amb diferents uniformes de l’exèrcit dels Estats Units. Com que es considerava que la paraula doll («nina», en anglès) tenia connotacions femenines, a l’hora de promocionar-los es va buscar un terme alternatiu i així va néixer el concepte action figure, o sigui figura d’acció. La cosa va funcionar d’allò més bé i de seguida es va convertir en una de les joguines preferides dels vailets. A més altres companyies van crear productes similars per intentar quedar-se amb una part d’aquell nou i suculent pastís. 

A més, tant Hasbro com la resta de marques, van tenir l’habilitat d’esquivar el que hauria pogut ser un èxit efímer, quan per culpa de la guerra del Vietnam les forces armades van perdre l’aura heroica que havien tingut durant la Segona Guerra Mundial. Aleshores van presentar nous models com un agent de l’FBI, un pilot d’avió, un explorador, un submarinista... I poc després també se’n van dissenyar com a part el marxandatge de les produccions audiovisuals: pel·lícules com Star Wars, els còmics de Marvel, sèries com les Tortugues Ninja o els Power Rangers, i finalment, els videojocs com els Pokémon... tots han tingut les seves figures d’acció.

Una de les seves característiques és que són molt més articulades que les nines d’estil Barbie, més rígides i estàtiques, cosa que limita la possibilitat d’interacció entre la joguina i qui la manipula. Per tant, mentre uns ninots permeten moviments més actius, les altres han de ser més passives. I oh, quina casualitat, això concorda amb la concepció dels gèneres masculí i femení que es tenien al segle XX i que encara perduren a aquestes altures del segle XXI. I no serà que no es fan campanyes per desvincular les joguines del gènere perquè tothom jugui amb el que li doni la gana. Sobre el paper aquests bons propòsits són aplaudits i de fet ja es perceben alguns canvis d’actitud. Però els experts apunten que no és bidireccional. O sigui, la societat comença a acceptar que una nena s’entretingui amb joguines masculines, però ai quan un vailet gosa fer el mateix amb una Barbie, per exemple...

Ens agradi o no, les joguines contribueixen a la construcció social del gènere. I per a molta gent encara perdura la idea que el masculí i el femení només poden ser d’una sola manera. Conscients d’això, els productors de Lightyear van acompanyar el protagonista d’una secundària, que és dona i negra. Per què aquí hem parlat de gènere, però també ho hauríem de fer de classe social, ètnia i religió. El món és divers i així s’hauria de representar per incloure-hi a tothom. Fins i tot un astronauta perdut a l’hiperespai és capaç de veure-ho.