La catàstrofe de la Dana a València, ara fa set mesos, ens va tornar a recordar amb tota la crueltat i amb una magnitud exacerbada l’amenaça que poden suposar torrents que la major part del temps baixen secs o, si més no, amb poc cabal. Camins hidràulics que son embuts que aglutinen les aigües de vessants diversos, ordinàriament poc actius per la moderada i irregular precipitació del clima Mediterrani, però que davant una confluència de factors poden arribar a ser absolutament devastadors. En resum, una precipitació extremadament abundant, caiguda en molt pocs minuts o hores en una àrea molt concentrada. Llavors, l’embut no dona per més i vessa per tot el seu entorn.
I això és el que, certament a molt més petita escala que la Dana valenciana (pel que fa a víctimes mortals), però sense ser menys impactant i catastròfic en gran mesura, va passar fa dues dècades i mitja a la Catalunya Central.
Va ser una matinada terrorífica que va agafar tothom a qui va afectar per sorpresa. Les primeres clarors del dia (d’hora, perquè al juny l’albada és matinera) encara van permetre veure la dimensió que havien agafat les aigües, sobretot en el cas del barri de la Farinera de Sant Vicenç, que durant uns llargs minuts va quedar completament negat. Però va ser ja de matí, amb aquestes mateixes aigües rebaixades o, si més no, menys embravides, que es va percebre la dimensió de tot plegat. I amb el pas de les hores, sumant escenaris destrossats i víctimes mortals (cinc en total), la magnitud de la tragèdia.
Situem-nos. Matinada del 10 de juny del 2000. Se’n compleixen 25 anys. Una data que, especialment a l’àrea del Bages sud i del nord del Baix Llobregat, en definitiva a l’entorn de Montserrat, va quedar marcada en el calendari dels grans impactes naturals.
«Diluvi catastròfic» era el titular de portada amb la qual arrencava l’edició especial que Regió7 va publicar l’11 de juny del 2000. I les desenes d’imatges de les 23 pàgines posteriors, inclosa la contraportada, explicaven a bastament el caos provocat per un aiguat del qual no s’havia previst la magnitud i que va descarregar de matinada amb una potència devastadora . No va ser tant un aiguat de rius, com de torrentades. Com adjectivava aquell titular, «catastròfic».
Cascada de còdols a Montserrat
I és que de la nit al dia (i en aquest cas no és una frase feta) carrers i carreteres, viaductes i cases centenàries havien quedat arrasats, desmuntats i, en el cas dels cotxes, arrossegats, amuntegats i esclafats per la força de l’aigua derivada d’una pluja que, per la seva quantia i concentració en l’espai i el temps, va generar avingudes curtes però d’una enorme violència.
Torrentades que van fer seus durant llargs minuts espais que habitualment li quedaven allunyats, que van arrossegar milers de tones de materials que van actuar com a projectils o barrinadors, destrossant tot el que se’ls posava per davant. Aquella matinada d’aigua desfermada va deixar un rastre colpidor de destrucció material i tres víctimes mortals directes (una veïna de Sant Vicenç de Castellet i dos germans d’Esparreguera), que posteriorment, amb les tasques de recerca, s’ampliarien a cinc.
L’aiguat del 10 de juny del 2000 va tenir un focus especialment violent concentrat entre el Bages sud i el nord del Baix Llobregat, des de Sant Salvador i Sant Vicenç fins a Esparreguera. I a l’epicentre, Montserrat. La forta tempesta de la matinada del 10 de juny d’ara fa 25 anys va deixar caure al voltant d’uns 200 litres per metre quadrat en només 6 hores entre el sud del Bages i el nord del Baix Llobregat, on no es registraven unes quantitats tan importants i en tan poca estona en un mes de juny des de feia dècades.
Deu anys després, un dels monjos de Montserrat que va viure aquella situació, Ramon Oranías, apuntava que van ser 30.000 tones de còdols i de fang els que van passar pel nucli urbà de Montserrat, de les quals se n’hi van quedar unes 10.000.
Quan es va fer de dia, el panorama de tota la zona del monestir era de devastació. A la plaça de l’Abat Oliba es van arribar a acumular més de dos metres de còdols, grava i fangs, arrossegats des del capdamunt del vertical torrent de Santa Maria, que durant prop d’una hora es va convertir i una cascada d’aigua que empenyia tones i tones de materials. I que va apilonar com si fossin de joguina els vehicles que hi havia aparcats en aquella zona, llançant-ne una vintena al que ara és l’espai que ocupa l’estació soterrada del cremallera. Aquell matí la plaça del monestir es va despertar plena de papers de l’arxiu, les botigues de records van quedar destrossades; la cafeteria, plena de còdols fins a l’alçada de la barra de servei. La zona de les cel·les era una muntanya de grava; va quedar negat l’edifici on en aquell moment residien provisionalment els nens de l’escolania, i nombroses dependències interiors de l’abadia van quedar inundades i inutilitzades per l’aigua i el fang, amb el mobiliari convertit en andròmines. Les esllavissades a la muntanya van provocar que el monestir quedés aïllat per carretera durant unes hores i els bombers van haver d’evacuar unes 300 persones amb helicòpter.
Tres mesos després encara es treballava a Montserrat en les tasques de neteja. Des de llavors, la canal del torrent de Santa Maria va canviar completament de fesomia. Als peus de Montserrat, els torrents que en baixen i que acaben derivant en rieres van sembrar aquell dia de fa vint anys la destrucció a les poblacions de les quals forma part el massís. La riera de Marganell es va convertir en un riu desfermat que no s’assemblava gens al plàcid fil d’aigua que acostuma a dur durant l’any. L’aigua recollida per aquesta riera es va endur els ponts i trams sencers de la carretera que uneix aquest municipi amb Castellbell i el Vilar i amb la carretera de Can Maçana. El poble va quedar totalment aïllat durant uns dies, i cases centenàries situades a tocar de la llera van quedar transformades en estructures esquelètiques.
Un carrer trampa a Sant Vicenç
«De sobte he sentit veïns que cridaven al carrer. He tret el cap per la finestra i he vist que el carrer no hi era, que tot era una riera. I els que vivien a les plantes baixes corrien com podien a refugiar-se als pisos superiors per escapar-se de l’aigua». Aquest era un dels testimonis que Regió7 recollia poques hores després de l’aiguat d’un dels veïns del barri de la Farinera de Sant Vicenç de Castellet, quan recordava la imatge que havia presenciat des d’un quart pis, a quarts de vuit del matí, del carrer del Clot del Tufau. En el moment àlgid, l’aigua va deixar marques als baixos fins a una altura de més de dos metres. En aquella hora, una sobtada crescuda del cabal de la riera de Castellet (que creua just pel mig del barri de la Farinera, en paral·lel al carrer del Clot del Tufau) la va fer sortir absolutament de mare, en va multiplicar el cabal i l’amplada, va negar les plantes baixes fins a més de dos metres durant una quants minuts, va arrossegar arbres de grans dimensions i tot el que va trobar al seu pas. Aquesta riera recull les aigües de diferents torrenteres, entre les quals les que provenen de Sant Salvador de Guardiola, on a les 7 del matí s’havien recollit aquell dia 170 litres d’aigua per metre quadrat.
El problema en aquest punt va ser que al final del carrer, situat a tot just una cinquantena de metres de la desembocadura al Llobregat, la riera va trobar obstacles (un pont amb poca capacitat de desguàs i l’edifici d’un transformador), que, aliats amb tot el material que arrossegava la torrentada, van crear preses que van impedir la sortida de l’aigua cap al riu i la van acumular al carrer. Un dels veïns que vivien en una de les plantes baixes relatava poques hores després que la violenta entrada de l’aigua els havia sorprès dormint: «Tot ha estat cosa de minuts. De sobte l’aigua ens omplia la casa, que ens arribava fins al coll. Hem hagut de forçar una reixa de ferro com hem pogut, a cops, i sortir per darrere de la casa». Una de les veïnes del barri, però, no en va poder escapar. Carme Fernández Rodríguez, de 83 anys i que vivia en una de les plantes baixes del carrer de Lleida, hi va perdre la vida perquè l’aigua no només va envair completament el seu domicili, sinó que també va moure armaris i altre mobiliari que li van barrar la sortida.
A Monistrol, la imatge de la plaça de la Font Gran, que durant uns llargs minuts es va convertir en un remolí que va remoure tot el que va trobar, era al matí d’aquell 10 de juny la de cotxes enfilats els uns sobre els altres o bé amuntegats en garatges, neveres de bars a l’altra banda del local, baixos completament inundats i fang per tot arreu. Als entorns, la carretera d’accés a Collbató des del Bages va quedar completament inutilitzada per les esllavissades, i el que actualment és l’esplanada que s’utilitza com a aparcament d’autocars i cotxes d’usuaris de l’aeri, al costat de la C-55, va quedar desintegrada i enfonsada cap al Llobregat.
La infanta que va trepitjar el fang
Montserrat va rebre l’endemà mateix de l’aiguat, amb tot encara de potes enlaire, una visita d’alçada. La infanta Cristina i el seu llavors marit Iñaki Urdangarin van trepitjar fang i còdols acompanyats dels monjos de l’abadia i del llavors conseller d’Interior, Xavier Pomés, que va deixar per a la posteritat aquesta curiosa fotografia.
«Quan plou fort, vivim en un estat d’alerta»
Una persona morta, cotxes i contenidors arrossegats, i baixos inundats. Veïns de la Farinera de Sant Vicenç de Castellet encara tenen ben present la històrica riuada que el 10 de juny del 2000 va sorprendre les 200 persones que hi vivien, especialment les dels carrers Clot del Tufau i Lleida, més propers a la riera desbordada de Castellet. Va ser un aiguat que va marcar tot un barri amb un abans i un després. Des d’aleshores, «vivim en un estat d’alerta constant», explica Jordi Santacreu, un dels afectats que encara hi resideix, i diu que «quan plou fort, sobretot si és de nit, ens aixequem, pugem persianes i obrim finestres per mirar com baixa la riera».
I és que, en aquests 25 anys no s’ha tornat a viure cap episodi com aquell, però hi ha hagut ocasions en què l’aigua s’ha tornat a enfilar al carrer. No ha estat fins al parell de metres com aquell dia, però el 2023 es va emportar un cotxe, «i la por hi és», asseguren els veïns, fins al punt que «quan veiem que la riera està a mig metre o a un pam d’arribar al carrer del Clot del Tufau, ja ens avisem els uns als altres per apartar els cotxes». Ho explica Emili Barcons, actual president de l’AV del barri de la Farinera, i que aquell 10 de juny va estar «de sort». Tot just feia mig any que s’havia traslladat a viure des del Clot del Tufau a una part més elevada del barri on s’havia fet una casa. «Si no, no sé què hauria passat».
Tampoc no es va veure afectat l’habitatge de Juan Francisco Ruzafa, que també vivia a la part alta, però l’aigua sí que va entrar a casa de Jordi Santacreu. «Jo visc a la segona planta i ho vaig veure tot des de la finestra». Explica que la riuada li va afectar el garatge «on tenia una furgoneta nova, de quatre mesos i maquinària de la feina. Va ser un desastre». El pis de Jesús Villar, un altre veí que viu en una primera planta, també va esquivar l’aigua, però va arribar a una alçada d’1,67 metres als baixos de l’habitatge, on vivia la seva germana, que va decidir marxar-ne. «Jo hi continuo vivint, malgrat tot, però cada vegada que recordo aquell dia em poso de mal humor», explica.
La germana de Villar no va ser l’única veïna que va marxar. Ho van fer cap a una desena de famílies directament afectades, recorda Barcons, que es van acabar traslladant «cap al centre del poble o a fora». D’això ja fa més de dues dècades, i des d’aleshores, al barri també hi ha hagut nouvinguts, alguns en un bloc de pisos que s’ha fet nou. «és gent que no té la por que tenim nosaltres, perquè no van viure aquella situació i s’ho miren a més distància», sosté Juan Francisco Ruzafa. En molts casos són mirades diferents, de generacions també diferents i procedències diverses. Però com a mínim entre els que hi eren aleshores i encara hi són ara, les seqüel·les han quedat, i el temor d’una nova riuada encara és present. «Quan? No ho sap ningú, però pot tornar a passar», conclou Villar. Mentrestant, el barri encara espera solucions promeses que, si més no, ajudin a aturar els efectes si hi ha un nou aiguat.
