Les dades recopilades per l’Institut Nacional d’Estadística (INE) mostren que el suïcidi és la segona causa de les morts que no són naturals a l’Estat. Hi ha més de 4.000 defuncions a l’any per aquesta raó. Això significa que la mitjana és d’11 per jornada.
L’activació del Codi Risc Suïcidi es va incrementar gairebé un 3% en només un any (2023) a la Regió Sanitària Catalunya Central del Departament de Salut. En concret, es van comptabilitzar 320 registres, unes xifres que, quan es van fer públiques, van ser qualificades d’«inassumibles» pels portaveus de l’Administració.
Els nombres evidencien que qualsevol persona pot tenir un d’aquests casos molt a prop. Amb tot, aquest continua sent un problema silenciat a la societat, una realitat enterrada sota tòpics i creences errònies que queda marginada perquè no se sap afrontar. L’experiència i les interpretacions dels professionals proporcionen eines per saber com acostar-se al dolor dels altres i com implicar-se col·lectivament en la prevenció del suïcidi.
D’acord amb la informació recollida pels tècnics de l’Observatori de Suïcidi a Espanya, per cada mort es produeixen vint temptatives. Entre dos i quatre milions de residents a l’Estat podrien arribar a tenir en ment treure’s la vida al llarg de la seva existència. La vergonya o la por a parlar d’aquest assumpte, convertit en tabú, són les pitjors conseqüències del desconeixement.
Sobre els afectats pesa un estigma que tendeix a perpetuar unes magnituds molt altes i que s’impedeix crear unes xarxes de suport que evitin més suïcidis. «Ningú vol morir. Les persones amb conducta suïcida, tampoc. El que es vol és deixar de patir», revela Mercedes Cavanillas, psicòloga d’emergències que, entre altres tasques, es dedica a supervisar casos com aquests.
També és voluntària de protecció civil i treballa amb l’Associació Internacional de Bombers i Psicòlegs d’Emergència i Papageno, dues organitzacions sense ànim de lucre bolcades a prevenir el suïcidi i acompanyar els damnificats. Canavillas reitera que un intent de suïcidi és una manifestació de sofriment, i no un crit d’atenció, com en moltes ocasions es pensa.
Per cada mort per suïcidi, es produeix una vintena de temptatives
«Com a mínim, es tracta d’una persona que necessita ajuda per sortir-se’n», agrega. És comú associar aquesta conducta a persones amb algun trastorn mental. Sobre això, la psicòloga aclareix: «És un factor de risc, però molts afectats no tenen un diagnòstic de salut mental. El suïcidi és multicausal i ningú n’està lliure».
«Als assistents als cursos que imparteixo els dic el següent. Pensa cinc coses que t’ancoren a la vida. I ara imagina’t que te’n treuen la primera. I la segona. També la tercera. I desapareixen la quarta i la cinquena», explica aquesta professional.
Nora Andreu ha superat la mort d’una persona molt pròxima i també és supervivent de suïcidi. Va estudiar un màster en prevenció i, ara, exerceix com a psicòloga. Ella argumenta: «Es diu que el suïcidi és un acte deliberat. Però, realment és una elecció? La persona és lliure de debò? Quan ho intentes, és perquè no hi veus cap altra sortida. Tens visió túnel, per això, el fet de conversar amb algú et pot ajudar a obrir aquesta perspectiva».
Nora Andreu nega categòricament que referir-se al suïcidi pugui desencadenar-ne més. Més aviat el contrari, agrega, perquè si el problema és analitzat de manera responsable, es pot aconseguir un efecte preventiu. «Parlar salva vides. Sovint és com un alleujament. Qui està pensant a treure’s la vida, pensa: ‘Per fi algú em pregunta què em passa’», exposa.
Segons la Creu Roja Espanyola, nou de cada deu persones que s’acaben suïcidant van donar senyals que volien llevar-se la vida abans. A partir d’aquestes magnituds, és possible desmuntar una altra falsa creença: qui diu que es vol suïcidar, no ho fa. Nora Andreu relata que aquest pensament pot provocar rebuig o indiferència cap a la persona amb ideació suïcida.
«Normalment aquestes persones sí que realitzen comunicacions suïcides. És vital que vegin que hi ha altres solucions per a les situacions tan doloroses que estan travessant. Però això ens porta a un altre perill, perquè certa gent pot pensar que el suïcidi és una eina per manipular els altres i no li concedeix la importància deguda», afirma Andreu.
Els judicis de valor, comenta aquesta experta, poden fer molt de mal. «Qui vol donar aquest pas no és un covard ni un valent. És una persona que no troba sortida», sentencia. Hi ha contextos o situacions que suposen un factor de risc per a la conducta suïcida. Les causes són diverses: personals, contextuals, ambientals...
Mercedes Canavillas amplia aquest plantejament: «Si tens problemes socioeconòmics, si ets víctima de violència de gènere, si t’estan assetjant, si tens una malaltia greu o si et coincideixen diverses d’aquestes desgràcies, el suïcidi sorgeix com una solució». Això, és clar, no és exclusivament propi d’un únic col·lectiu.
«El moment que viu la persona és rellevant, però encara ho és més el grau de sofriment que s’estigui suportant. La falta d’esperança i la sensació d’estar absolutament sola són dues de les claus», indica la psicòloga. On sí que hi ha diferències notables és en el sexe dels damnificats. Segons l’Observatori de Suïcidi a Espanya, de cada quatre morts per suïcidi, tres són d’homes.
És el fenomen conegut com la paradoxa del gènere en el suïcidi. Pel que fa a l’edat, les estadístiques mostren una major probabilitat en els joves amb edats compreses entre els 15 i els 29 anys i en els adults a partir dels 45. Pel que fa als majors de 65, Cavanillas assenyala: “Quan prenen aquesta decisió probablement és per una solitud que no desitjada. Les persones grans han viscut moltes pèrdues: la salut física, l’autonomia, la sensació d’utilitat i, en especial, éssers estimats”.
Els especialistes de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) recorden que les taxes d’aquestes morts són més elevades als països amb ingressos mitjans o baixos. Nora Andreu hi insisteix: «El perill augmenta si la persona no té recursos econòmics o ni tan sols un sostre». Algun intent de suïcidi previ sempre s’ha de tenir en compte com a factor de risc.
La mateixa psicòloga recomana en aquestes ocasions que les persones trobin “un espai de confiança en l’entorn i que se sentin acompanyades». «I sobretot no es pot deixar soles aquestes persones quan sembla que les coses ja van bé», adverteix. Sigui com sigui, incideix Andreu, no s’ha de caure en el parany de pensar que una persona que ha intentat suïcidar-se, ho seguirà provant fins que ho aconsegueixi. «Durant el primer any, sí que hi ha més probabilitats, però les crisis solen tenir un inici i un fina», apunta.
El nombre de víctimes per suïcidi duplica la xifra per accidents de trànsit
Suposa un altre factor de risc estar transitant un dol per la defunció d’una persona pròxima que s’ha llevat la vida, avisa aquesta professional. Els “factors de risc immodificables” són, com el seu nom indica, aquells que poden ser canviats. Amb tot, també hi ha “factors de protecció” que redueixen les probabilitats. Tal com descriu Nora Andreu, “hi ha un major risc de suïcidi en persones majors de 79 anys”. Però l’activitat física o la cohesió familiar poden contribuir a disminuir aquest perill.
En qui recau llavors la responsabilitat de prevenir el suïcidi? Els experts sostenen que no es considerar el suïcidi com un problema individual, sinó del conjunt de la societat. Per aquesta raó, creuen que cal fer-ne pedagogia, per exemple, a través de xerrades divulgatives. Per cada mort en accidents de trànsit, n’hi ha dos per suïcidi. En canvi, lamenten les psicòlogues, no hi ha tantes campanyes com les desenvolupades per lluitar contra els accidents a les carreteres.
Les expertes es queixen perquè, segons elles, la major part de la tasca per fer visible aquest problema, per proporcionar formació i per acompanyar persones recau en organitzacions sense ànim de lucre o en plataformes com Hagamos un plan. Aquesta agrupació reclama una estratègia a escala estatal que involucri institucions de tots els àmbits: sanitari, educatiu, social, judicial...
En qualsevol cas, el Departament de Salut ha portat diversos municipis de la Regió Sanitària Catalunya Central campanyes per incidir «en la detecció i prevenció de les conductes suïcides».
Manresa, Berga, Solsona, Moià i Prats de Lluçanès han estat algunes de les ciutats de les comarques interiors on s’ha intervingut d’aquesta forma, amb lemes com: “Si coneixes algú a punt de caure en el pou del suïcidi, escolta’l i demana ajuda al 061».
L’Estratègia de Salut Mental és el principal instrument estatal per millorar el benestar emocional de la població. Es va reforçar després de la pandèmia amb un Pla d’Acció i la mesura més destacada va ser la incorporació de la línia 024, operativa durant tot el dia, les 365 jornades de l’any, per prestar ajuda de professionals. Un altre dels serveis per ser escoltat en cas de necessitat és el Telèfon de l’Esperança (717003717).
Com captar els senyals abans d’un suïcidi
Nora Andreu menciona alguns senyals que activen les sospites que algú està pensant a treure’s la vida. Per exemple, les visites inesperades a familiars o amics amb actitud de comiat. També el regal de pertinences o objectes estimats. O la cessió d’animals de companyia i el tancament de comptes en xarxes socials. Igualment, les visites a pàgines web de contingut pro suïcida o autodestructiu. Encara és més evident la redacció de notes de comiat i parlar des de la culpa, l’odi, la vergonya o la inutilitat.
Sigui com sigui, «altres vegades, els senyals d’alarma no apareixen o no són tan fàcils d’interpretar», admet l’experta. «La persona que té aquest pensament el pot amagar per no preocupar el seu entorn», reconeix ella. És freqüent que un suïcidi generi «molta culpa a les persones properes, els supervivents», confessa Andreu abans de reblar: «En el cas de la mort de la meva mare, els senyals no els van observar ni el metge, ni la família, ni jo mateixa».
Mercedes Cavanillas manté que el fonamental és «mostrar un interès genuí per la persona, sense judicis». «Per a començar -il·lustra-, no hauríem de dir-li que no pensi en ximpleries i que la vida és molt bonica. Cal empatitzar, la qual cosa no significa sentir el mateix que l’altra persona, sinó, simplement, entendre com se sent. Si és possible, se li ha de manifestar que té dret a sentir-se així», raona.
Tot això, sense oblidar l’ajuda professional. Sobre una persona en aquesta situació, Canavillas recomana el següent: «Hem d’acompanyar-la al metge de capçalera, perquè la derivi als especialistes en salut mental». Alguns cops, un contacte encertat és «una treballadora social». O companys de feina, si es tracta d’una víctima d’assetjament.
Nora Andreu agrega que, quan una persona sobreviu a un intent de suïcidi, és fonamental «que no se senti sola». L’estigma preval i, en molts casos, «el cercle personal més pròxim actua com si res no hagués passat», puntualitza. L’efecte obtingut és el contrari que es persegueix: aïllament i falta de sensibilitat respecte al dolor.
«Cal preguntar-li com se sent i quina ajuda necessita. A mi mateixa, em va ajudar parlar-ne, perquè vaig estar 26 anys sense tocar aquest tema. Els veïns pensaven que havia tingut un coma etílic. No sé si n’hauria volgut parlar, però hauria estat bé saber que algú em volia escoltar, sense jutjar-me», confessa aquesta professional. «També els familiars i amics han de ser acompanyats, ja que, per a ells, la situació també és molt dura», agrega Mercedes Canavillas.
L’estigma ho esquitxat tot. Així, s’afegeix més dolor al dolor original. La societat, a gran escala, no sap com conviure amb el patiment. Fins i tot alguns parents o amistats poden acabar pressionant els supervivents sense saber-ho, per exemple, mitjançant comentaris com aquest que reprodueix Nora Andreu: «Ja han passat dos mesos, hauries d’estar millor». «És com si fos obligatori estar bé», descriu.
Canavillas aconsella «naturalitat» per a l’acompanyament. És bo formular les preguntes que, de manera natural, vagin sorgint, sense oblidar els grups d’ajuda mútua, que són molt útils perquè proporcionen recursos sense jutjar ni apartar ningú, més aviat tot el contrari.
Nieves Martínez-Hidalgo
Psicòloga
«Un diagnòstic de salut mental no ha d’esborrar mai la persona»
Un diagnòstic en salut mental pot ser viscut com un punt d’inflexió: un alleujament o una càrrega. “Hi ha persones que porten tant de temps intentant comprendre d’on venen les seves dificultats, limitacions, inseguretats i malestars psíquics, que quan poden posar-li nom al que els passa, experimenten benestar, perquè comprenen que no són rars o que no hi ha res defectuós en ells”, explica Nieves Martínez-Hidalgo, psicòloga de la Fundació SoyComotu. Però no sempre és així. “Per a uns altres, el diagnòstic és limitant i s’estigmatitzen, a si mateixos, pensant en el fet que, per tenir un trastorn bipolar o una esquizofrènia ja no podran portar una vida plena”, matisa.
Basant-se en la seva experiència clínica i comunitària, Martínez-Hidalgo subratlla que l’impacte d’un diagnòstic en la identitat personal depèn de molts factors. Per exemple, s’ha de tenir en compte si la persona ha buscat ajuda professional per iniciativa pròpia o si aquesta assistència li ha estat suggerida. O la relació que s’estableix amb el professional, el moment vital en què es troba la persona o, fins i tot, l’entorn en què rep aquesta notícia.
Pot integrar-se el diagnòstic a la identitat?
«Hi ha una gran part de persones que viuen la seva neuro divergència com a part de la seva identitat. Són autistes com són dones, homes, perruquers, cirurgianes, periodistes, pares o mares», enumera Martínez-Hidalgo. No obstant això, totes les persones no ho viuen d’igual manera. Així, n’hi ha d’altres «que simplement prefereixen dir que tenen autisme i sovint és per l’estigma, perquè de petits van escoltat el terme ‘autista’ com un insult». El risc apareix quan l’etiqueta esborra la persona. Això passa «si el diagnòstic oculta la identitat de l’individu, el qual acaba dient: ‘soc esquizofrènic’, en lloc de considerar que és una persona amb esquizofrènia, o amb un trastorn de personalitat, o amb depressió...». «D’aquesta manera es converteix en un estereotip negatiu que limita i condiciona el desenvolupament d’una identitat positiva i d’una vida més esperançadora», lamenta la psicòloga. I el més dolorós, afegeix, no és el trastorn en si. «En paraules de persones amb diagnòstic en salut mental, sentir-se rebutjat o discriminat fa més mal que la simptomatologia», revela l’experta.
Com es passa de l’experiència límit a la reconstrucció?
Superar una crisi de salut mental requereix acompanyament. «Cal molta ajuda. És important comptar amb una bona professional, amb formació i experiència, i amb motivació i paciència per avançar en el procés de recuperació», arrenca Nieves Martínez-Hidalgo. Tot això és molt més que una simple qüestió tècnica. El procés implica igualment donar sentit a allò que s’ha viscut. «L’autoconeixement, aprendre a respectar-se i respectar també l’altre, acceptar que no es pot ser perfecta i assimilar que tothom té dret a estar malament... és fonamental per construir un nou projecte vital que doni sentit a l’existència», indica l’especialista.
Les xarxes socials ajuden o perjudiquen?
Els mitjans 2.0 han amplificat el discurs emocional i la salut mental ha guanyat visibilitat. Martínez-Hidalgo valora positivament aquest extrem: «Aquesta exposició ajuda més que confon, en primer lloc, perquè la salut mental de ser visible, ha de sortir de l’armari i deixar enrere els tabús». Per a ella, trencar el silenci és un avanç social. «Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), una de cada quatre persones pateix o patirà al llarg de la seva vida un problema de salut mental, i l’estigma és la principal barrera a l’hora de buscar ajuda professional».
Models: clínic o comunitari
La psicòloga defensa que es treballi «amb un enfocament ampli, perquè fer-ho exclusivament des d’una perspectiva clínica és reduccionista, i encara que sigui terapèutic, es queda curt”. Malgrat que l’experta reconeix el valor del tractament psicofarmacològic o de la psicoteràpia, considera que aquests no són suficients si no van acompanyats de suport social real. “Si les persones no tenen amics, si ningú els dona un lloc de treball, si no aconsegueixen desenvolupar un sentiment de pertinença, la seva identitat queda afectada i el dolor de l’exclusió és insuportable», sosté. En contraposició a aquesta situació, SoyComotu aposta per un enfocament comunitari i horitzontal. «Toles les persones, tinguin un diagnòstic en salut mental o neuro divergències o no, hi tenim veu i protagonisme real en les activitats», subratlla.
Parlar en públic com a forma d’activisme
Martínez-Hidalgo manté que les persones diagnosticades han de parlar de manera pública perquè aquesta acció té un gran valor. «Equival a una auto revelació, és una forma d’activisme», assenyala. Ho poden fer mitjançant un podcast, redactant un article o participant en una taula rodona. En tots els casos, afirma l’especialista, el seu impacte és clar. La psicòloga conclou: «Els missatges en primera persona sensibilitzen la ciutadania, i és sabut que una informació sense prejudicis es tradueix en una millor imatge social».
