Catalunya s’inspira en Lapònia i els Alps per adaptar el Pirineu al canvi climàtic

A les comarques de muntanya de Catalunya no hi ha rens passant sobre la tundra ni es poden veure aurores boreals. No obstant, el Pirineu comparteix amb Lapònia, els Alps suïssos i altres regions un mateix desafiament: com adaptar-se al canvi climàtic sense perdre la identitat, el potencial ambiental ni la viabilitat econòmica.

El projecte europeu MountResilience, que reuneix sis zones pilot i quatre regions replicants, busca precisament resoldre aquesta complexa equació. Catalunya –juntament amb el Friül-Venècia Júlia (Itàlia), Primorje-Gorski Kotar (Croàcia) i la Regió Sudcarpàtica (Romania)– forma part dels territoris que observen i aprenen del que s’està assajant en altres zones per després aplicar-ho sobre el terreny.

Durant els pròxims mesos, la direcció general de Polítiques de Muntanya de la Generalitat haurà d’abordar un pla de mesures per al Pirineu. Com a Lapònia, els Alps i els Càrpats, l’objectiu final és assegurar que les muntanyes continuïn sent habitables, productives i vives en un escenari cada vegada més càlid. El proper repte és decidir quines de les experiències analitzades serveixen per desenvolupar accions que assegurin uns Pirineus adaptats al canvi climàtic: «El pla no és copiar-ho tot, sinó prendre elements concrets de projectes diferents i relacionar-los amb les prioritats catalanes».

De fet, el Govern aprofitarà les iniciatives que hagin funcionat per desenvolupar-les al Pirineu. «De moment, ens dediquem a fer preguntes i a recollir informació que més endavant es convertirà en un pla d’implementació que haurà d’aplicar la Generalitat», detalla Bernat Claramunt, investigador del CREAF que lidera el vessant català del projecte.

Lapònia, Finlàndia

A l’extrem nord d’Europa, la pujada de les temperatures està transformant el paisatge. «La línia del bosc avança cap al nord i els rens, que necessiten tundra, perden el seu hàbitat», explica Claramunt. Els pastors sami, que gestionen ramats semisalvatges, veuen com la seva manera de vida tradicional es complica. Davant d’aquesta situació, els municipis lapons han optat per un model que se centra en el turisme com a principal dinamitzador econòmic.

«En el seu cas, la presència de turistes, atrets pels impressionants paratges àrtics, s’ha convertit en la fórmula que ajuda a mantenir vives les pràctiques primàries tradicionals», comenta el científic. Però aquesta estratègia té un risc: «La cultura local es pot acabar convertint en un decorat». Per Claramunt, les muntanyes catalanes no han de seguir aquesta estratègia però sí que poden aprendre del procés: «Els plans s’han elaborat amb la participació de tots els col·lectius locals i entre ells decideixen com planificar el turisme i estudien com mantenir un equilibri que no posi en risc els ecosistemes».

Tirol, Àustria

A la regió d’Innsbruck, el canvi climàtic amenaça directament el model econòmic de les estacions d’esquí. De les més de 500 que existien, tot just un centenar segueixen actives. Les més petites, situades a menys altitud i sense canons de neu, han desaparegut. «Ara, la zona treballa per realitzar una transició i oferir activitats de muntanya més diverses que no depenguin només de la neu», diu Claramunt.

Malgrat que cap oferta turística pot substituir econòmicament el que aporta la presència de la neu, el territori tirolès estudia com fer aquesta reconversió. «Catalunya, en aquest aspecte, té molt per aprofitar», considera l’expert. De fet, les estacions d’esquí dels Ferrocarrils de la Generalitat (FGC) ja fa anys que ofereixen altres esports a l’aire lliure i experiències culturals.

Sobre les estacions d’esquí, Claramunt posa sobre la taula la idea de «quantificar el capital natural», que va sorgir a partir de l’interès d’empreses que posseïen zones naturals: «Cada vegada més instal·lacions reclamen millorar la qualitat de l’entorn i aquest concepte pot ajudar-les».

Valais, Suïssa

La prova pilot que s’executa a Suïssa se centra en la gestió i el control de l’aigua. Amb eines digitals que monitoritzen en temps real la qualitat i la quantitat dels recursos hídrics, busquen garantir l’equilibri entre usos agrícoles, urbans i ambientals. «En un context de sequeres cada vegada més recurrent, aquest enfocament pot resultar interessant per al Pirineu català», suggereix Claramunt.

El Piemont, Itàlia

Al Piemont, l’aigua que baixa de les muntanyes rega els arrossars i fruiters de la vall, com passa a Lleida amb els regadius del canal d’Urgell, per exemple. La regió està testant un sistema de gestió per coordinar l’ús dels recursos hídrics entre territoris de muntanya i planura. També s’estudien «compensacions econòmiques» per l’aigua utilitzada a les valls. És a dir, que els pobles de muntanya pels quals l’aigua tan sols flueix però no rega cultius puguin rebre beneficis econòmics o contrapartides fiscals. «És un camp per explorar que sens dubte pot inspirar Catalunya», defensa Claramunt.

Gabrovo, Bulgària

A Bulgària, una part del projecte se centra en urbanisme verd («poc aplicable al Pirineu»). Però s’està desenvolupant un sistema d’alertes primerenques per prevenir inundacions i altres fenòmens extrems: «Segur que alguns aspectes d’aquest model poden ser útils per a zones com el Pallars, on les valls són tancades i el risc de pluges torrencials pot tenir conseqüències serioses».

Râu Sadului, Romania

Als Càrpats romanesos, el canvi climàtic i l’abandonament rural han reduït les pastures d’alta muntanya. Allà, el projecte MountResilience n’impulsa la recuperació i gestió sostenible, tant per a la ramaderia tradicional com per preservar la biodiversitat.