Com treballen (de franc) els principals protectors de l'Amazònia: indígenes pescadors contra grans corporacions

Amb més de tres metres de longitud, el pirarucu (Arapaima gigas) és un dels peixos d’aigua dolça més grans del món. Aquest gegant de carn deliciosa (el «bacallà de l’Amazònia») viu en llacs de la conca amazònica. Des de fa més de tres dècades, les comunitats del riu Juruá (a l’oest del Brasil) han consolidat un sistema per protegir-lo de la pesca furtiva. Aquesta xarxa de canoes i casetes flotants de vigilància ha preservat molt més que aquest peix. Ha impedit la desforestació i la mineria il·legal en una superfície de 3.700 quilòmetres quadrats, 86 vegades la superfície dels llacs.

Així ho documenta un estudi que ha estimat el cost d’aquest treball prestat gratuïtament en menys d’un dòlar per hectàrea. Aconseguir el mateix amb guardaparcs costaria 10 vegades més. El cas s’ha convertit en una bandera de la conservació comunitària. Cada vegada més experts reconeixen que el coneixement local i indígena és fonamental per abordar el canvi climàtic i la crisi de la biodiversitat. I sovint té més valor que la ciència, la tecnologia i els diners de governs i oenagés. A més, la història obre una escletxa sobre l’enorme deute ambiental del món amb les comunitats que salvaguarden la natura. Sense la seva feina, el pulmó del planeta estaria compromès.

El Govern brasiler ha creat reserves als llacs del Juruá, però no ha donat l’esquena a les comunitats locals, que el pesquen amb fletxes i llances. Al contrari, els ha donat el protagonisme. Des de mitjans dels 90, els residents a l’àrea (descendents dels recol·lectors de cautxú) s’encarreguen de vigilar els llacs dia i nit. L’objectiu inicial era protegir-los dels furtius: pescadors que són capaços de buidar un llac sencer amb xarxes de 300 metres. Els vigilants, voluntaris dels pobles, es desplacen en canoa pel riu o a peu. «En alguns casos, carreguen la canoa fins a una hora per desplaçar-se entre un llac i un altre», expliquen Ana Carla Rodrigues i João Vitor Campos-Silva, coautors de l’estudi, de la Universitat Federal d’Alagoas. Altres vegades s’instal·len en casetes flotants a l’entrada dels llacs, per detectar-hi qualsevol incursió, amb un mandat oficial per parar-la.

El pirarucu

En aquests anys, la població de pirarucus s’ha recuperat de manera espectacular. Però l’últim estudi ha detectat beneficis que van molt més enllà. Per a cada llac, hi ha una àrea 86 vegades més gran en la qual s’estenen els efectes positius. Els vigilants comunitaris han parat els peus també a fustaires i miners il·legals, i han preservat així una àmplia superfície de la selva de la desforestació.

«L’Amazònia és un sistema planetari. Absorbeix milers de milions de tones de carboni. Si aquest carboni es deixés anar a l’aire, un país com Espanya acabaria tan càlid i sec que seria inhabitable», observa Carlos Peres, de l’Institut Juruá. «La vigilància que exerceixen aquestes comunitats és la primera línia de defensa de l’estabilitat del clima de la Terra», afirmen Rodrigues i Campos.

El model del Juruá és el contrari a la imatge tradicional de la conservació: una oenagé ben finançada o una agència governativa que aterra en un ecosistema amenaçat i desplega una estratègia basada en ciència i tecnologia. La lògica de la conservació comunitària és diferent.

«Hi ha un diàleg entre científics, polítics i comunitats, orientat a veure com es dona suport a la comunitat», explica Álvaro Fernández Llamazares, investigador de l’Institut de Ciències i Tecnologies Ambientals (ICTA-UAB), que no està implicat en l’estudi.

El coneixement intergeneracional i tradicional del territori té un valor important al costat de la ciència. Per exemple, els residents compten els peixos combinant mètodes tradicionals i sistemes acadèmics. «La gent aquí coneix tots els meandres del riu, tots els llocs de reproducció, tots els sorolls anòmals. És una cosa transmesa al llarg de generacions», afirmen Rodrigues i Campos. A més, la conservació comunitària no es percep com una imposició, sinó com un estil de vida que aporta beneficis. Hi ha exemples d’això en altres parts del món. A Kenya, la participació dels massai ha millorat la precisió en el recompte de lleons. A l’Amazònia boliviana el coneixement indígena ha indicat la millor manera de tallar les palmeres per no sobreexplotar-les.

L’estudi ha estimat el cost de la feina de les comunitats en 95 cèntims de dòlar per hectàrea. Contractar un guarda forestal per fer el mateix costaria 10 vegades més (9,6 dòlars). «Actualment, els residents assumeixen el cost de temps, menjar i gasolina. La seva tasca de protecció no els hi paga ningú. Hi hauríem de contribuir», afirma Peres. L’investigador advoca per pagaments directes que compensin l’esforç: el «pagament per serveis ecosistèmics».

Altres investigadors alerten sobre el risc de mercantilitzar o de generar dependència de fons externs. «Els pagaments directes no haurien de ser mai l’únic mecanisme. La compensació pot consistir en inversió en educació, salut, transport i suport a les empreses», afirmen Rodrigues i Campos. «Les comunitats locals proveeixen serveis al conjunt de la humanitat: aigua potable, un clima equilibrat, la protecció de la diversitat. A canvi, necessiten reconeixement i la dignitat d’una vida decent», conclouen.