Fundats el 19 de gener de 1993, els Tirallongues de Manresa afronten ara un «procés de transformació molt bonic», tal com indica Lluís Mayolas, actual cap de colla. De fet, a principis d’any es van renovar tant la junta directiva com la tècnica, amb l’entrada de força joves que han assumit responsabilitats i que es mostren amb «moltes ganes de treballar». Això no obstant, també es tracta d’un moment «feixuc» perquè «quan els veterans fan un pas al costat i els joves entren amb noves idees, hi ha una mica de revolució i s’ha d’anar encaixant», apunta Mayolas. Actualment, l’entitat té al voltant de 140 socis i entre 60 i 70 persones recurrents, tot i que en dates assenyalades poden doblar el nombre d’assistents.
Es tracta, doncs, d’un canvi de cicle que té un objectiu clar: créixer i augmentar la massa social de l’entitat per fer front als futurs propòsits de la colla. Per la seva banda, Oriol López, president de l’entitat, fa èmfasi en la necessitat de captar nous membres per «poder fixar metes més ambicioses». En aquest sentit, també recorda que Manresa no està dins de la zona de tradició castellera i això fa que sigui una pràctica menys coneguda. «Apostem per mostrar-nos a talles i mostres de cultura popular, però costa», explica López. Aquesta nova etapa va acompanyada de l’ajuda i el suport dels qui durant molts anys han tibat de l’agrupació i que ara ho continuen fent des d’una altra posició: «Els veterans en saben molt i han fet un pas al costat excel·lent perquè sempre els tenim allà per ajudar», destaca el cap de colla.
Els Tirallongues són una colla «de set i mig», segons Mayolas. Al llarg de la temporada, es poden permetre provar el 4 de 8 en tres o quatre ocasions. «Abans de la pandèmia la cosa es va animar i vam fer molt més que això», però la Covid-19 va suposar una frenada en sec que ha requerit una recuperació progressiva. «Sempre volem més gent per poder fer més castells, variar més i tenir més gamma», assenyala el cap. Pel que fa als rols, tot i que la canalla «s’ha de cuidar més» perquè sense ells no es corona el castell, «sense la pinya tampoc poden pujar gaire amunt». «Hem de procurar que vinguin famílies perquè t’entra un membre en cada part del castell», assegura Mayolas.
A vegades és complicat integrar nous membres a la colla. La frase més habitual: «Jo no sé pujar». La resposta: «Vine, passa-t’ho bé i després ja t’agradaran els castells». En l’entitat hi ha molts rols diferents i que impliquen tasques molt diverses. «Primer de tot, no és una obligació pujar», detalla López, que afegeix que a la pinya «hi ha posicions per a tots els tipus de persones, independentment de l’edat i la condició». I en el cas que no es vulgui formar part del castell com a tal, hi ha altres funcions com la dels músics, el bar o la paradeta: «Tenim un cercle de gent al voltant dels castells que pròpiament no interactuen directament amb ells».
Un dels principals prejudicis amb què conviuen els castellers és l’aparent manca de seguretat. «És una cosa que visualment impacta per l’alçada, però hi ha estudis de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya que demostren que és una pràctica segura», explica el president de la colla, fent èmfasi també en el fet que el percentatge de castells que cauen són mínims. A més, des d’aquest mateix organisme hi ha un equip que s’encarrega d’explorar contínuament recursos per millorar la seguretat. En el cas concret dels Tirallongues, són una colla «bastant realista» i no acostumen a «portar res a plaça que no estigui gaire assajat», remarca López.
Després de viure un assaig dels Tirallongues en primera persona i parlar amb diversos membres de la colla queda clara una cosa: són una família i ells ho saben. «Per tota la gent que en formem part, que hi ha des de nadons fins a persones de 80 anys, és fàcil que acabis trobant el teu grup», diu el president. De fet, quan entres al local difícilment no trobis canalla a coll d’algú o persones xerrant per algun racó. Això sí, quan és hora de fer silenci, no hi ha ningú que el trenqui. «Al final crees comunitat, et sents part d’un grup que està obert a tothom i on mai faràs més del que no vulguis», assegura López.
Una temporada de menys a més
La temporada actual de la colla manresana, que està en el seu tram final, ha anat de menys a més. Al febrer van tornar als assajos i va engegar la campanya, que ha tingut tres fases ben diferenciades. Al començament «ens va costar arribar a costar fer castells de 7 fora de casa», diu el cap de colla, principalment pel volum de gent. A mesura que va anar avançant el calendari, es van sumar castellers i van agafar rodatge, els Tirallongues van consolidar les construccions incloses en aquesta gamma. Ara, en la recta final, «els assajos van molt bé» i estan més a prop dels castells de 8. De fet, durant la diada de Festa Major van descarregar el 4 de 8, que també van carregar a la Fira de Sant Miquel de Santpedor. «Com més avances en el calendari, et trobes les dates més importants i tens més capacitat per fer coses grans», afegeix López.
A curt termini, la colla manresana vol consolidar el 4 de 8, el 3 de 8 i tornar a fer la torre de 7, que fa anys que no fan perquè és «un castell tècnicament molt difícil», però que en el seu moment van aconseguir descarregar. Encara més, coincidint amb l’època prepandèmia, l’entitat va arribar a carregar el 2 de 8.
QUERALT COSTA
Membre de la colla des dels inicis
«La nostra vida gira al voltant de la colla»
Porta els castells a la sang i els Tirallongues al cor. Fa més de 30 anys, quan la colla manresana feia poc més d’un any que s’havia fundat, Queralt Costa va decidir-se a provar perquè una amiga de la universitat la va animar. Des de llavors, no s’ha separat mai de l’entitat on va conèixer el seu marit David, amb qui té dos fills.
Ha viscut totes les etapes de la colla...
Fins al 1998, quan vam carregar per primera vegada el 4 de 8, va ser època de pujada. Després d’això va haver-hi una desbandada de gent i vam estar uns quants anys que érem molt pocs. Va arribar un moment que ens vam plantejar plegar, però vam continuar fins que vam remuntar. Des de llavors, hi ha hagut temporades més bones i més dolentes. La pandèmia va ser una frenada de cop, però ara ja ens estem refent.
Com es gestionen els moments complicats?
És difícil, costa mantenir-se. El que passa és que els que portem tota la vida sempre hem anat mantenint el vincle. Al final, és família, la nostra vida gira al voltant de la colla i sempre prioritzem el calendari casteller. És complicat perquè tot acaba cremant, però ens ho sentim tan nostre que fem el que calgui.
Ara deia que tant vostè com el seu marit han format part de la directiva durant força anys. Com ho viuen ara que hi ha hagut una entrada de jovent en llocs de responsabilitat?
Estem optimistes. Des del moment que ens van dir que s’hi volien posar, els vam dir que tindrien tota la nostra ajuda.
Què fa falta perquè els castells arrelin més al nostre territori?
No ho sé, és un debat que hem tingut totes les juntes. Sempre tenim com a objectiu ampliar la massa social i créixer. Com que no és una zona tradicional, hi ha gent que s’ho pren com una activitat més i costa que s’impliquin. També és un fenomen estrany que a la nostra comarca, que costa trobar gent, hi hagi tantes colles.
Com a veterana, hi ha algun castell que li faci especial il·lusió?
M’agrada molt la torre de 7. Va ser una construcció que va costar molt descarregar-la i quan ho vam aconseguir, va ser molt especial. Ara mateix no li acabem de trobar l’encaix i em sap greu.
Què us falta per consolidar els castells de 8?
Gent. Ens costa molt el principi de temporada, abans de l’estiu és quan comencem a créixer.
Què signifiquen per a vostè els Tirallongues?
És família, casa, germanor, solidaritat... A casa ens encanta el vincle i la convivència que hi ha entre gent molt diferent i de totes les edats.
MARIA SUBIRANA i AINHIZE IRUJO
Membres de la colla i mares de canalla
«Vull que la meva filla sigui lliure de tenir les seves pors»
Maria Subirana és la mare de l’Emma, enxaneta dels Tirallongues de nou anys, i Ainhize Irujo, de la Blau, acotxadora de la colla amb sis anys. Tant una com l’altra van entrar a l’entitat per acompanyar les seves filles, però de seguida es van engrescar i ara ambdues formen part de l’equip de pinya.
Per què van decidir unir-se a la colla?
Maria Subirana: L’Emma era molt fan dels castells, tot i que a casa no n’havíem fet mai, i va voler provar. Com que n’havia vist tants a la TV, de seguida es va enfilar. Jo al principi ho mirava des de lluny, però ara faig de contrafort a la pinya.
Ainhize Irujo: La Blau demanava de veure castells a la TV i d’anar a actuacions. Durant un taller va provar i va dir que volia fer-ne. A més, la Maria era mestra seva i li va fer entrar més ganes.
Totes dues formen part de la pinya...
M.S.: Inicialment, venia, seia a les escales i mirava l’assaig. Després de la diada de Festa Major de fa dos anys vam fer un dinar i ho vaig veure com una família i em vaig animar. Jo sé que la meva filla està molt ben cuidada.
A.I.: Vaig pensar que, ja que havíem de venir, m’hi posava de crossa i formava part activament. També per viure més l’experiència i perquè veia que faltaven mans i podia donar un cop de mà.
Com ho viuen quan les veuen enfilades tan amunt?
M.S.: Al principi fa por, sobretot amb els castells que no fem gaire. Quan puja, estic nerviosa, però no li transmeto a ella. Fa uns dies vam caure i estant a la pinya no em podia moure, no sabia com estava l’Emma i ho vaig passar molt malament. Molts pares em diuen ‘Jo no apuntaria el meu fill’, però és que aquesta és la nostra por, no la de la criatura. Jo vull que la meva filla sigui lliure de tenir les seves pors. Si fer castells no li fa por, jo no li ho impediré.
A.I.: Amb nervis, però ella va segura. Alguna vegada, quan hem caigut, l’he vist dubtosa, però de seguida treu l’orgull de colla i les ganes de superar-se.
Què li aporten els castells a les seves filles?
M.S.: Li han anat molt bé per socialitzar amb persones de totes les edats. També per gestionar les pors, enfrontar-les i treure la valentia. A més, li ha generat molta autoestima i seguretat en veure les coses que pot arribar a fer.
A.I.: El primer dia que vam venir, tothom ens va parlar i va ser molt acollidor. Quan vam sortir, la Blau, que era una nena més aviat tímida, estava molt contenta. En aquest sentit, li ha anat molt bé per obrir-se, especialment amb gent més gran. Des que forma part dels Tirallongues ha crescut molt.
Noten que s’emmirallen en els joves?
M.S.: A la meva filla, que ara fa d’enxaneta, li encanta quan la posen de dos, és molt feliç.
A.I.: La Blau vol fer d’enxaneta, però sobretot està obsessionada a fer el 4 de 8 amb el rol que sigui.
Quan entres al local, de seguida t’adones que la canalla s’hi troba molt a gust...
M.S.: La meva filla petita té 4 anys. Per un tema de logística, els dimarts ve amb nosaltres a assaig i s’ho passa pipa. Alguna vegada ha pujat, però no és la seva prioritat. Ella vol venir a jugar.
A.I.: Qualsevol nen que vingui, el veus que marxa engrescat. Aquí ells són els reis del mambo. Si no tornen, sovint és pels pares. La meva filla mitjana a vegades també ve perquè s’hi troba a gust i sempre hi ha algú que l’agafa a coll o que li fa cas. Aquí entres i saps que estan molt ben cuidats i que en tot moment hi ha alguns ulls que els miren i unes mans que els ajuden.
FITES HISTÒRIQUES
2 de 8 amb folre
Carregat el 5 de novembre de 2017 durant la Diada dels Tirallongues (plaça Crist Rei)
3 de 8
Descarregat el 5 de novembre de 2017 durant la Diada dels Tirallongues (plaça Crist Rei)
4 de 8
Carregat per primera vegada el 8 de novembre de 1998 durant la Diada dels Tirallongues (plaça Crist Rei). Descarregat per primera vegada el 5 d’agost de 2017 durant la Festa Major de Millars (plaça de la Font del Rei, Millars)
2 de 7
Carregat per primera vegada el 12 de novembre de 1995 durant la Diada dels Tirallongues (plaça Crist Rei). Descarregat per primera vegada el 12 de juliol de 1997 durant la Festa Major de Rubí (plaça Pere Aguilera, Rubí)
