És divendres i, per a molts joves, això és sinònim de piscina. En un dels carrils de les Piscines Municipals de Manresa, una filera de nedadors espera el seu torn per saltar a l’aigua. Entre el xivarri de la resta de grups i l’olor inconfusible de clor, es respira una barreja de nervis i emoció. No sempre s’aprèn a nedar per primera vegada. Amb el gorro de natació i les ulleres ben posades, es col·loquen els flotadors de xurro entre les cames mentre segueixen atents les instruccions del seu monitor, Aarón Luján, que els indica el punt fins a on hauran d’arribar nedant. «L’objectiu és que acabin el curs sense flotador», destaca.
El grup forma part de la iniciativa Cap nen sense nedar, un projecte que va néixer l’any 2022 quan el Club Natació Manresa, Creu Roja i la Fundació Guardiola Sala, de la qual és patró Manel Estiarte, que dona nom a les piscines, van sumar esforços per apropar la natació als infants de famílies amb pocs recursos, especialment del nucli antic de Manresa. La iniciativa va sorgir en detectar que, tot i tenir les piscines al cor de la ciutat, molts nens del barri no sabien nedar perquè les famílies no podien assumir el cost dels cursets. «Volíem anar més enllà de l’esport i aportar el nostre granet de sorra per millorar el nostre entorn més proper, les Escodines i el centre històric», explica Jordi Serracanta, president del club.
Des que va arrencar el projecte, el nombre de joves que aprenen a nedar no ha parat de créixer. De la trentena de nens del Casal-Ot, el centre obert de Creu Roja, que hi van participar en els inicis, s’ha passat als 83 actuals, la meitat procedents del col·lectiu Joves Nucli Antic de Creu Roja. Enguany, s’han establert quatre torns que abracen edats diverses, dels 3 als 16 anys, amb la voluntat d’atendre també els adolescents, un col·lectiu que Creu Roja agraeix que s’inclogui en el projecte, ja que molts arriben gairebé a l’edat adulta sense saber nedar i necessiten un espai segur on guanyar confiança.
Superant desigualtats i pors
«Quan anava a la platja, el meu pare em duia fins al fons i tenia molta por, però ara cada vegada em noto més còmoda a l’aigua», explica la Maricielo, de 15 anys, una de les participants del projecte. En el seu cas, és el primer any que aprèn a nedar i, malgrat l’entusiasme per descobrir un esport nou, reconeix que el procés no està exempt de dificultats. «M’ha costat molt coordinar braços i cames alhora, o aguantar la respiració sota l’aigua». Tot i això, té clar que l’esforç val la pena: «Notes que cada vegada et sents més segur».
Testimonis com el de la Maricielo serveixen als impulsors del projecte per constatar que la iniciativa va més enllà d’aprendre un nou esport i contribueix també a reforçar l’autonomia personal. «Per aprendre a nedar, has de confiar en un medi diferent, en els monitors i, sobretot, en tu mateix», subratlla Luján, mentre supervisa els nens que ja han començat a nedar a la vora de la paret amb el suport d’algunes voluntàries de Creu Roja, que s’han llançat a l’aigua per transmetre’ls aquesta sensació de seguretat tan necessària. «En aquests dos mesos de curs, he vist infants que al principi no s’atrevien ni a tirar-se i que ara no surten de l’aigua», assegura. Segons ell, aquesta confiança guanyada dins la piscina es projecta també en molts altres àmbits de la seva vida.
«Des que nedo, no tinc tantes pors», diu el Xavi, de 13 anys, just després de sortir de la piscina, embolicat amb la tovallola i amb les ulleres encara entelades. És el segon any que participa en el projecte i afirma que ha deixat enrere moltes inseguretats. «Abans, quan anava a la platja, em quedava al costat de la mare perquè no sabia nedar, però ara estic aquí i he après moltes coses». Admet que al principi li va costar, però, a poc a poc, va anar millorant fins que el van canviar de grup. «La sensació és que aquí no paro d’aprendre. Recomanaria als amics que ho provessin i que no ho deixessin», diu convençut.
Entre els participants, n’hi ha que, tot i haver tingut poc contacte amb l’aigua, mostren ben aviat un talent innat que delata un nadador en potència. En aquest sentit, Serracanta destaca que, més enllà de la funció social, el projecte també té una dimensió esportiva que pot transformar la trajectòria de molts infants. «L’objectiu final seria que alguns d’ells s’acabessin incorporant a la família del Club Natació Manresa», explica. De fet, ja hi ha alguns casos d’èxit que ho demostren, un fet que, segons Serracanta, equival a una inclusió total.
FÀTIMA TAMNAAIT
Exalumna i monitora
«És una gran oportunitat per millorar i perdre el respecte a l’aigua»
Fàtima Tamnaait, de 19 anys, es defineix com una «nena de Creu Roja». Des dels sis anys anava a Casal-Ot a les tardes per fer els deures i jugar, i amb el temps s’ha convertit en voluntària. Va ser una de les primeres participants del projecte Cap nen sense nedar, i assegura que aquesta experiència l’ha ajudat a perdre la por.
Abans era una dels noies que aprenen a nedar a la piscina, no és així?
Ja fa dos anys que participo en aquest projecte, abans com a nena, i va ser una de les coses que, més endavant, van fer que em formés com a voluntària.
Havia tingut contacte prèvi amb cap altre club de natació?
No, tot i que ja havia après a nedar. Amb Casal-Ot, quan era més petita, havia fet alguns cursets de natació, però amb aquest projecte és quan n’he après de veritat. És una gran oportunitat per millorar i perdre aquest respecte a l’aigua.
El nota aquest respecte en els seus amics i amigues abans de venir?
La majoria de nosaltres no en sabíem, tret d’alguns casos, i al principi existeix aquest respecte. A mi, em va costar agafar tècnica i submergir-me a l’aigua durant una bona estona. Els cursets m’han ajudat a nedar més de pressa, a millorar la tècnica i a perdre la por. Crec que tothom hauria de tenir l’oportunitat d’aprendre a nedar.
La iniciativa és molt coneguda, al barri?
Sí, i n’estem molt agraïts. Per a nosaltres, poder participar en un projecte d’aigua, el fet de permetre-s’ho, és complicat i el vam rebre amb molta felicitat.
En els dos anys que fa que és aquí, quina evolució ha vist en el projecte?
Hem disposat de monitors que han estat molt amables amb nosaltres. Gràcies a ells hem adquirit més seguretat en nosaltres mateixos i hem gaudit d’aquesta oportunitat.
Per què va decidir ser voluntària de Creu Roja?
Jo ja fa molts anys que soc nena de Creu Roja. Vaig néixer al Marroc, però quan tenia un any ja estava vivint a Manresa i no recordo la meva infància sense el Casal-Ot. Sempre ha estat una segona casa. Després vaig passar al col·lectiu de Joves Nucli Antic fins als 18 anys. Crec que vaig decidir fer-me voluntària per seguir-hi vinculada. Ara estic estudiant infermeria i el tracte amb la gent m’agrada molt. Per això em sento a gust en el projecte.
Ara es troba en la situació d’haver de manar a alguns dels seus amics?
Sí, tinc un grau més de responsabilitat, però ens continuem portant molt bé.
Practica cap esport, dins del club?
Ara mateix no.
I li agradaria?
Doncs sí. Trobo que seria important. Aquí he après a nedar i m’agradaria provar algun esport diferent. Per a la majoria de gent del barri és una gran oportunitat per fer una pràctica per a la qual no tenen temps, o no s’ho poden permetre.
MERITXELL PRAT
Educadora de Creu Roja
«Arribar a l’adolescència sense saber nedar t’exclou de molts àmbits»
Si hi ha una persona que no se separa del costat dels alumnes mentre aprenen a nedar és Meritxell Prat, responsable del programa Joves Nucli Antic de Creu Roja. Molts dels infants n’han après al seu costat, mentre els animava i els transmetia confiança, i ha estat testimoni de com alguns han passat de tenir pànic a l’aigua a ser capaços de fer piscines senceres sols.
Quina importància té el projecte per a Creu Roja?
Era una demanda que havíem fet durant molts anys. Alguns estius havíem aconseguit organitzar intensius, i en alguna ocasió, fins i tot, les mateixes educadores havíem impartit cursets de pa sucat amb oli, perquè nosaltres tampoc som nedadores, però volíem que els infants tinguessin un primer contacte amb l’aigua. Molts d’ells tenien una mala experiència que calia reconduir. Com a educadores, pensem que saber nedar et pot salvar la vida, i sempre hem defensat que havíem de fer aquest acompanyament, però no sabíem com canalitzar-ho.
Com ha estat l’acollida entre les famílies?
Hi ha de tot. Si la família tampoc sap nedar, l’aigua sempre és un medi que fa por. En el cas de les famílies marroquines procedents de zones costaneres, els pares i mares sovint saben nedar i transmeten l’aprenentatge als seus fills. Però, depèn d’on vinguin, aquesta cultura no està tan present. Tot i això, en la majoria dels casos, no és un tema cultural, sinó de manca recursos. Quan no tens les necessitats bàsiques cobertes, no et pares a pensar si és important saber nedar. Per això, a nivell general, la resposta sempre és d’agraïment.
I, en el cas dels protagonistes, com ho viuen?
Veus molt l’evolució. Hi ha infants que van començar amb pànic a l’aigua. A l’estiu amb prou feines entraven a la piscina amb dues bombolletes, tot i tocar de peus a terra, i ara ja fan piscines senceres. Per a nosaltres això és meravellós, veure els seus somriures i la cara d’il·lusió quan et diuen: «Estic nedant!».
El projecte cada vegada suma més adolescents. És important no deixar aquest col·lectiu enrere?
Sovint no es tenen en compte les necessitats dels adolescents i nosaltres estem molt agraïts que se’ls hagi pogut incloure. La natació els ajuda a millorar l’autoestima perquè, el fet d’arribar a l’adolescència sense saber nedar, t’exclou de molts àmbits. Si vas a la platja amb els amics, diràs que passes perquè no t’agrada, però en el fons no hi aniràs perquè no saps nedar i no voldràs que els altres ho descobreixin. Aprendre a nedar els canvia la imatge que tenen d’ells mateixos perquè es veuen capaços d’assumir aquest repte.
ALBERT ESTIARTE
Fundació Guardiola Sala
«La mare no sabia nedar i per això ens va apuntar a la piscina des de petits»
La història d’Albert Estiarte es construeix al voltant de la piscina, un entorn on assegura que aquells que hi estan avesats ja no perceben la xafogor de sauna que percebem la resta de mortals, perquè el cos simplement s’hi acostuma. Metge reconegut de les seleccions estatals de waterpolo i amb nou Jocs Olímpics a la butxaca, és un dels defensors d’aquest projecte des de la Fundació Guardiola Sala, ja que creu que els mateixos valors que ell i els seus germans van adquirir amb la natació avui els poden aprendre ells.
Molts dels nens que participen en el projecte aprenen a nedar des de zero. En el seu cas, recorda els seus primers passos a l’aigua?
Recordo fins i tot el primer dia que la meva mare ens va portar als tres germans a la piscina. Ella venia d’una família humil, pagesa, i no va tenir l’oportunitat d’aprendre a nedar. Tenia molt clar que no volia el mateix per als seus fills i per això vam començar des de petits. I no només vam aprendre a nedar, sinó que vam continuar dins del club i, a partir d’aquí, la nostra vida ha estat molt vinculada a l’esport. Durant dies, mesos i anys, el nostre dia a dia ha estat la piscina. Inclús a l’estiu, de vacances, hi anàvem. Sempre ha estat casa nostra.
Per què creu que l’esport pot ser una eina de cohesió social?
A nosaltres la piscina ens va aportar amistats i uns valors com l’esforç, el saber guanyar i perdre, i hàbits saludables... I tot això també ho aprenen aquests nens. Viuen una sèrie d’experiències que no trobarien al carrer. Tothom pot jugar amb una pilota, però hi ha tot un seguit de condicionants econòmics i culturals que fan que aprendre a nedar no sigui tan fàcil. Estic convençut que molts d’aquests nens no haurien après a nedar. Pots pensar que no passa res si no n’aprenen, però quantes limitacions els comportarà? Quan estiguin a la platja tindran por del mar i quan vagin a una piscina no s’atreviran a nedar. És una cosa tan senzilla que no hi pensem, però de gran crea moltes limitacions.
N’hi ha alguns que ja s’han incorporat al club esportiu.
Hi ha un nen que s’ha incorporat dins l’estructura del club com a nadador. No tots seran com el meu germà, però n’hi haurà alguns que destacaran més i s’integraran al club, i això és una eina d’inclusió total.
De cara al futur, preveuen que més nens puguin gaudir d’aquest programa?
El que m’agradaria és extrapolar aquest programa en altres ciutats. Per què no es pot fer a Terrassa o a Barcelona? Segur que també hi ha molts nens i nenes en risc d’exclusió. És cert que ha de ser la mateixa societat civil qui ho demani, però crec que és una iniciativa amb una potencialitat molt gran per als infants.
