És dimarts 2 de desembre, són les nou del matí, i a Montserrat el cel es mostra blau i serè, com un regal que sembla aplanar el camí. Des d’una de les places de l’abadia, un grup d’alumnes es prepara per iniciar un repte que no oblidaran. Seran els encarregats d’ajudar una persona amb discapacitat visual i dues persones amb mobilitat reduïda a pujar al cim de Sant Jeroni amb Joëlette, una cadira de rodes adaptada al terreny de muntanya que permet acostar el senderisme a persones que sense aquest dispositiu no hi podrien accedir. Per a alguns dels participants, arribar-hi és més que una excursió, és un somni fet realitat.
L’entitat Petjades de Colors, que agrupa persones amb diversitat funcional d’Esparreguera, fa anys que organitza sortides inclusives, però aquesta vegada l’activitat té un rerefons especial. S’hi han afegit els alumnes de segon curs del cicle mitjà de Guia en el medi natural i temps de lleure de l’institut Daniel Blanxart d’Olesa de Montserrat, que han estat formant-se durant mesos per convertir-se en guies capacitats per a aquest tipus de sortides. «Ens vam adonar que faltaven voluntaris, i nosaltres teníem quaranta alumnes disposats a ajudar», explica el professor Biel Ferriol.
Després de preparar les dues cadires Joëlette, cedides pels ajuntaments d’Esparreguera i d’Olesa, els alumnes s’organitzen en grups per afrontar el primer tram. Amb els equips distribuïts, inicien l’ascens pel camí que condueix a l’estació superior del funicular de Sant Joan. La pujada amb Joëlette exigeix una coordinació constant. Un guia al davant marca el ritme i aixeca les dues barres davanteres de la cadira, mentre que un altre controla des del darrere l’estabilitat i el fre, i dos assistents més mantenen la cadira alineada pels costats i eviten balancejos.
«La presència d’aquests voluntaris és fonamental. Sense ells, moltes persones no tindrien l’oportunitat d’accedir a la muntanya», explica Paz del Pino, membre de Petjades de Colors . «És un recordatori que la muntanya ha de ser accessible. Cal apostar per iniciatives que redueixin les barreres físiques», destaca.
El repte de pujar els esglaons a peu
Un dels usuaris de la Joëlette és Jordi Fernández, d’Esparreguera, per a qui aquesta ascensió té un significat especial. Fa vuit anys que no trepitjava Sant Jeroni. Ell mateix relata que va patir una mort sobtada que li va afectar el cerebel i li va causar seqüeles en la mobilitat i la parla, allunyant-lo de la muntanya que havia estat part de la seva rutina. «Tenia moltes ganes de tornar-hi. Hi anava a córrer cada diumenge», explica. Abans de l’episodi, havia estat corredor de maratons i, avui en dia, continua competint amb la cadira i s’estrena quatre hores diàries. «Has de fer alguna cosa. No et pots quedar al sofà queixant-te», afirma. Per això, en aquesta sortida s’ha fixat un repte personal que emociona tot el grup: pujar els últims esglaons del cim caminant, recuperant per uns instants aquella sensació de plenitud que tant troba a faltar.
El ritme s’intensifica a mesura que el pendent es fa més pronunciat, i el grup adapta el pas per mantenir la coordinació. Un dels professors, Miquel Oca, els recorda que cal administrar bé les forces, ja que la pujada és llarga i cada tram demana concentració. Quan la respiració comença a accelerar-se, fan una breu pausa perquè el guia davanter es col·loqui un arnès que li permetrà arrossegar la cadira amb més eficàcia en els trams més exigents. De mica en mica, el monestir queda enrere, mentre el camí va guanyant alçada i les formes arrodonides de les muntanyes queden més a tocar.
Darrere d’en Jordi avança el grup que acompanya Aniceto Rodríguez, veí d’Esparreguera. Ell pot fer la ruta gràcies a una barra direccional que li permet caminar amb seguretat després que, als trenta anys, li diagnostiquessin una neuropatia òptica de Leber que li va fer perdre la visió. «Mai havia fet esport. Moltes de les coses que no vaig fer quan hi veia, les he fet després», explica. «Quan soc a la muntanya, m’oblido de la discapacitat», assegura.
Va ser un dels membres fundadors de l’entitat Petjades de Colors. «Vam crear una associació per a persones amb diversitat visual i física del poble. És una experiència molt enriquidora, perquè aprenem els uns dels altres i animem a les persones a fer sortides com aquesta que permeten relacionar-se», explica. En aquest sentit, lamenta que moltes persones encara desconeixen la barra direccional. «Per això és important fer sensibilització en escoles i instituts».
Fer pinya per arribar al cim
Després de travessar el Pla de les Taràntules, a l’altura del funicular superior de Sant Joan, el grup s’endinsa en una zona boscosa on el terreny irregular exigeix més atenció. Han de coordinar-se per aixecar la cadira i esquivar pedres i arrels que es troben pel camí. Quan finalment superen aquest tram, arriben a una esplanada des d’on Sant Jeroni sembla a tocar. Les siluetes del Cavall Bernat i d’altres formacions rocoses criden l’atenció i desperten comentaris entre alumnes i usuaris, que ja han establert una complicitat evident.
«Per mi és molt gratificant. Sentir-te part de la societat i veure aquests joves et fa pensar que no tot està perdut», explica Roberto Rodríguez, l’altre usuari de la Joëlette i veí d’Olesa de Montserrat. És la segona vegada aquest any que puja a Sant Jeroni amb Petjades de Colors. «Quan em van diagnosticar esclerosi múltiple, no sabia fins a quin punt m’afectaria. I quan vaig començar a necessitar cadira de rodes, mai no m’hauria imaginat que podria pujar fins aquí», diu. «No em poso reptes, ja que visc al dia. Però des que conec la Joëlette, ara estic disposat a anar a qualsevol lloc».
En arribar a la capella de Sant Jeroni, els alumnes veuen cada vegada el cim més a tocar i comencen a córrer fins a situar-se al peu de les escales finals que porten al cim. Fent pinya, comencen a pujar, aixecant les cadires de forma coordinada. Els portadors criden «amunt!» a cada pas, capturant mirades dels turistes.
Els esglaons semblen infinits i el pes de les cadires es fa cada vegada més feixuc, però la determinació del grup els impulsa a seguir. Després d’un petit descans, encaren els últims metres amb més força i en Roberto i l’Aniceto coronen el cim entre aplaudiments, abraçades i somriures plens d’emoció.
Però encara queda algú per arribar. En Jordi s’atura a mig camí i, amb l’ajuda de dos portadors, s’aixeca de la cadira i enfila els últims esglaons amb pas ferm, mentre els altres criden el seu nom i l’animen. Quan posa el darrer peu al mirador, tots alcen els braços com si poguessin tocar el cel. «Abans de dir que no puc fer una cosa, ho intento», diu satisfet. Una lliçó de vida per a tots els presents.
PAZ DEL PINO
Membre de Petjades de Colors
«Les sortides adaptades depenen del voluntariat i ens cal gent implicada»
Una de les persones que hi ha darrere l’entitat Petjades de Colors d’Esparreguera és Paz del Pino. Ella és l’encarregada d’organitzar sortides adaptades a la muntanya i assegura que són iniciatives que funcionen gràcies al voluntariat. «Falta gent disposada a col·laborar amb entitats com la nostra. La majoria de sortides que fem són amb voluntaris o familiars», explica. Per això considera tan importants sortides com la d’aquest dimarts, que ajuden a visibilitzar aquesta realitat.
L’associació Petjades de Colors es va fundar l’any 2016 amb l’objectiu de promoure la participació de les persones amb diversitat funcional en les activitats del municipi i afavorir la seva integració social. Amb aquesta finalitat, treballen en diversos àmbits, un dels quals són les sortides al medi natural amb persones que conviuen amb alguna discapacitat.
Des dels inicis, organitzen una desena de sortides l’any, moltes d’elles amb la Joëlette, que és de titularitat de l’Ajuntament d’Esparreguera. L’entitat va treballar per incloure la cadira adaptada als pressupostos participatius i, finalment, la cadira es va adquirir el 2021 i el seu ús es va cedir a l’associació.
Del Pino explica que des del principi ja comptaven amb persones passatgeres potencials per a la Joëlette, que també es pot utilitzar per part de persones no sòcies o en sortides organitzades per altres entitats, com la Marxa de la Primavera de Martorell.
En aquests últims anys, destaca que l’ús de la Joëlette s’ha estès arreu de Catalunya, sobretot des que entitats com Rodamunt —dedicada a organitzar activitats de senderisme destinades a persones amb mobilitat reduïda— van popularitzar la pràctica. De fet, diversos municipis de l’entorn de Montserrat disposen d’una Joëlette i comparteixen un grup de WhatsApp per coordinar-se i organitzar sortides.
Tot i els beneficis que té, assegura que encara hi ha molta gent que desconeix aquesta possibilitat. Per això considera essencial fer-ne difusió, perquè ha estat testimoni de com d’emocionant pot ser tornar a pujar un cim quan semblava un somni impossible.
